L’editorial Candaya ha publicat La mano en el fuego, una edició bilingüe de la poesia de Vinyoli.
Durant aquest 2014 que estem a punt d’acomiadar hem commemorat el centenari del naixement del poeta Joan Vinyoli, un dels poetes catalans del segle XX més transcendent i influent, i alhora, potser, un poeta que no ha estat valorat en la mesura que correspon. Dins del que s’ha anomenat any Vinyoli, i com part de tots els actes, recitals, reedicions i publicacions que s’han fet, voldria destacar el llibre
La mano del fuego, edició bilingüe de la poesia de Vinyoli, publicada per l’editorial Candaya i traduïda al castellà pel poeta Carlos Vitale, escriptor argentí que viu a Barcelona des de fa més de trenta anys i que ha traduït al castellà importantíssims poetes catalans i italians. Aquest llibre vol apropar la poesia de Vinyoli a aquells lectors en llengua castellana -espanyols i hispanoamericans-, comptant amb l’opció de llegir-lo de l’original en cátala. El primer poema del llibre es titula El campanar i aquesta la seva primera estrofa:
Sovint, sovint, com per la dreta escala
d’un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccesible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpant els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.
(del poema El campanar, del llibre Les hores retrobades, 1951)
Vinyoli, orfe de pare de ben petit, va començar a treballar de jove a l’editorial Labor i la seva 
formació poètica és pràcticament autodidacta. Va començar escrivint sota la influència, com d’altres de la seva generació, de Carles Riba. I va ser Carles Riba qui va advertir, ben aviat, que aquell jove estava dotat, i cridat, per a la poesia. Però el fet que hagués de dedicar moltes hores a la seva feina a l’editorial, va comportar que Vinyoli només pogués dedicar-se a la seva passió durant els caps de setmana i les vacances d’estiu. Qüestió que, en certa manera, va influir en la seva relació amb el món poètic i literari.
Joan Vinyoli comença escrivint poesia de caràcter marcadament religiós (la estrofa del poema El campanar en seria una mostra) però, després d’algunes crisis personals i espirituals, la seva poesia canvia cap a un rerefons més metafísic. No obstant això, hi ha sempre un sentiment religiós solcant els seus poemes, o en una gran part de la seva obra poètica.
Així, la seva poesia es va confeccionant al voltant de l’home, de la seva condició mortal i de les experiències vitals que ha de recórrer des del naixement fins a la mort.
Hi ha estudiosos que han traçat dues línies principals dins de l’obra de Vinyoli. Una primera, religiosa o transcendental, que tindria una presència més evident en els seus primers llibres; una segona, realista o social. Dins de la primera línia podríem assenyalar el llibre El callat com el més representant i el llibre Realitats seria el llibre cadbal que estaria alineat amb la segona.
M’he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
es repel·lida amb seca violència,
sense parar.
(del poema Joc, del llibre Domini màgic, 1984)
Tot i aquests dos trets significatius per a una part de la crítica especialitzada, podríem dir, i fins i tot afirmar, que l’obra poètica de Vinyoli es caracteritza per ser una obra de gran coherència, sòlida i congruent amb els postulats personals i vitals del poeta. Des del seu primer llibre Primer desenllaç fins al seu gran últim, i magistral llegat, Passeig d’aniversari.
En la poesia de Vinyoli conviu, amb imatges de sobtada fortalesa procedent d’un home amb
un caràcter bastant dubitatiu, una profunda reflexió sobre la vida i la mort, sobre la felicitat i el dolor, sobre l’amor i la malenconia …
El lector trobarà una infinitat d’estímuls per a la reflexió, per a la necessitat del cant, d’aquesta sensació de pèrdua que sempre ens envaeix, de recórrer a les paraules més íntimes per no naufragar en el mar de l’angoixa, o el miracle de la vida i aquest desig humà de conquerir l’ànima de la immortalitat sabent que estem abocats a la mort. Trobarà el lector, versos que cisellen la bellesa, que desitgen capturar-la.
Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra,
(del poema Mot rera mot, del llibre A hores petites, 1981)
Centrant-nos en el llibre publicat per Candaya, dir que reuneix una breu col·lecció dels poemes de l’obra de Joan Vinyoli (una breu antologia però molt representativa), que són trenta i un els poemes que la conformen però que estan presents tots els llibres publicats.
El llibre s’obre amb un pròleg del poeta Jordi Llavina (comissari dels actes de l’any Vinyoli) que també ha col·laborat en la selecció de poemes amb Carlos Vitale.
Carlos ha fet una traducció molt acurada, tractant de ser el més fidel possible a l’esperit i les formes de la poesia vinyolianes. Carlos confessava, en una de les presentacions del llibre, que Vinyoli era un dels primers poetes catalans que va traduir al castellà al poc temps d’establir-se a Barcelona i que l’edició d’aquest llibre era un homenatge cap a l’obra d’un dels poetes catalans que més l’havia fascinat quan va començar a llegir poesia catalana.
Així doncs, aquests trenta i un poemes ens presenten una part molt significativa de l’obra d’un dels millors poetes catalans del segle passat (Salvador Espriu va arribar a dir que donaria tota la seva obra per un sol vers de la poesia de Vinyoli) i dels més influents per als poetes que van començar a escriure a partir de la segona meitat del segle XX. Un llibre altament recomanat, per la seva qualitat i la seva acurada edició, per als amants de la gran poesia, amb majúscules.
