L’escriptor i periodista analitza la novel·la “París érem nosaltres” (Columna) d’Andreu Claret.
Us en recordeu d’aquella pel·lícula que es deia Mira qui parla. Una pel·lícula del 1989 en la qual el protagonista era una criatura de mesos, acabada de néixer, que li sentíem els seus pensaments, ens parlava. La veu era de Bruce Willis.
Els dic això perquè només de començar París érem nosaltres de l’Andreu Claret, m’hi ha fet pensar. Perquè veiem un Andreu Claret que està a punt de venir al món, un 26 d’agost del 1946, a Acs, a França, i que ens convida- de manera molt original- des del ventre de la seva mare, la Maria Serra, a endinsar-nos en la vida “pautada per memorables caramboles” del seu pare, Andreu Claret Casadesús. La curiositat de l’Andreu pel seu pare comença des del primer instant que treu al cap en aquest món.
Llegim: “Així és com vaig néixer. Atrotinat, però feliç d’haver acabat amb el turment de la mare i encuriosit de poder veure’ls a tots. La mare me la imaginava, però el pare no tant. Em va sorprendre que fos tan moreno, prim com un secall i que les llàgrimes li amaressin les pupil·les. Tenia els cabells esvalotats, els ulls li espurnejaven i la seva presència sobresortia, en aquella habitació poblada de dones exhaustes però satisfetes.”
Així arrenca París érem nosaltres, premi Ramon Llull d’aquest any que ha rebut Claret. La novel·la es divideix en dues parts. La primera comprèn del 1908 al 1939. I la segona va del 1939 al 1962.
Els escenaris: Súria i el Bages, l’exili a França i París, sobretot. I sense oblidar Andorra i Barcelona. I tres protagonistes: els pares d’Andreu Claret i ell mateix com a narrador, ja des de la panxa de la seva mare, Maria Serra. Claret confessa – i ho admet a les primeres pàgines- que no coneixia prou bé el seu pare. Aquell fill de rabassaires de cal Bató, del barri del Poble Vell de Súria, alumne avantatjat d’en Cuadrench de qui va aprendre que “a la vida tot és qüestió de proposar-s’ho”. El jugador de billar, el fusteret de Rajadell, El Negre, L’home del circ, l’amo dels boscos, l’home que parlava amb els arbres, el confident de Lluís Companys, l’amic de Pau casal, el promotor del túnel del Cadí, l’home de les neus…Claret volia saber qui havia darrere d’aquest home capaç de protagonitzar unes gestes digne d’un heroi de pel·lícula. I s’adona que si pot novel·lar la vida del seu pare aconseguirà entendre la part més humana i més autèntica d’aquest personatge que havia aconseguit tot el que es proposava i que creia que “la vida és una partida de billar i s’ha de jugar a moltes bandes.” I al mateix temps també estava segur que podria entendre els silencis que feia al seu pare en recordar aquesta vida atzarosa i que segurament, quan acabés d’escriure-la, li portarien la tan anhelada pau interior i la reconciliació amb alguns dels familiars que la guerra els va separar. Moltes famílies s’hi sentiran reflectides.
En la primera part, Claret reflecteix el batec de Súria amb la descoberta de la potassa i les mines, les caramelles, els pastorets al Foment cultural… Al meu entendre, un dels grans encerts, és veure la realitat política a través dels amics de la colla del seu pare: El Malcarat, en Pèsol, en Quico i ell. Representen les tendències que es van perfilant i que s’acabaran enfrontant quan esclati la Guerra Civil. I el 18 de juliol el protagonista creu que havia arribat “el moment de prendre decisions agosarades, com en aquelles jugades de billar en què un cop ben donat pot capgirar la partida i un error pot deixar les boles a mercè de l’adversari. Tenia vint-i-vuit anys i on podia ser més útil era a Súria. Millor ser cap d’arengada que cua de pagell”. Claret va assumir que entendre la política volia dir fer-la útil per les persones, tal com li ensenya Tomà Ramon Amat, metge i líder de la Unió Catalana Republicana de Manresa. Però veurem, ja en la segona part de la novel·la, que també són claus pel seu pensament i actitud polítiques, Manuel Serra i Moret o el doctor Moisès Broggi. I el president Lluís Companys. Companys li diu: “Hi ha vegades que, perdent, Catalunya hi guanya, Claret. No ho oblideu mai.”
Assistirem a les guerres intestines entre les diverses formacions polítiques catalanes, l’esclat de la guerra, l’exili. I veurem com Claret continuarà tenint sort, escapant de les urpes de la Gestapo i d’altres que li voldrien fer la pell i, com si es tractés d’una partida de billar, fa unes quantes caramboles. Una bona carambola el porta a treballar en la intendència del circ més gran de França, el circ Amar. I d’entre altres coses, li va servir per veure que al circ hi predominava una solidaritat que no existia entre els polítics. A l’exili coneixerà Pau Casals, Pompeu Fabra, Eugeni Xammar i la Maria Serra, la filla del masover dels boscos que gestiona a Occitània, i disset anys més jove que ell. La Maria humanitza Claret i veurem que amb ella descobrirà l’amor de veritat. Un amor que es consolida a París i arrela a Andorra. Però abans de casar-se amb la Maria Serra, Claret estava casat amb la Trini. I tenien dos fills. La Rosa Maria, que se’ls va morir. I en Joan, el germà per part de pare, que l’autor confessa que ha estat el teu heroi.
“París érem nosaltres” és una novel·la que es llegeix com una aventura personal d’un personatge excepcional però també d’una aventura col·lectiva. En definitiva, teniu a les mans una història que reflecteix la filosofia de vida de moltes persones, les d’una generació que sempre han buscat i han lluitat per la llibertat, la seva i la de tothom.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’, “El fabricant de records” (Premi Prundenci Bertrana) i els àlbums il·lustrats “Un talp al meu jardí”, “Un talp a l’Antic Egipte” i “Un talp a l’Antiga Roma”.
