L’escriptora reivindica el paper del drac en el món de l’art i la literatura.
Quan arriba Sant Jordi i, com pertoca, el drac se’ns fa ben present. S’ha fet tan popular, tan nostrat, que tal vegada se n’obliden els orígens, i la qüestió és que des de temps immemorials, que els dracs han jugat un paper molt important en l’art, la llegenda i la religió. I la literatura, és clar, amb les conseqüents produccions audiovisuals.
En el decurs de la història, els animals fantàstics han anat formant part del substrat mític i simbòlic. Dins d’aquesta fauna tan interessant, el drac és potser el més conegut i admirat de totes les bèsties llegendàries. Pel seu caràcter màgic i misteriós, és un arquetip universal ja que el trobem en moltes cultures i èpoques abastant un ampli territori arreu d’Europa i Àsia.
El primer drac del qual tenim constància és Zu, un drac sumeri que es va enfrontar al déu del sol. Aquesta mena de combats entre un drac i una divinitat solar apareixeran en moltes llegendes posteriors a les mesopotàmiques simbolitzant l’eterna lluita del bé contra el mal.
Com que són tan antics, en trobem de totes les espècies. La gran varietat draconiana dependrà, a més, del seu lloc d’origen de tal manera que s’associarà a la fauna pròpia: un drac elefant a l’Índia, un drac cérvol a la Xina, un drac rèptil a l’Europa occidental… Però si, en general, per al món occidental representa la pura encarnació del mal, per als orientals, sobretot per als xinesos, és una benedicció del cel. De fet, el drac, és l’encarnació perfecte de l’eterna dicotomia entre Orient i Occident.
El drac xinès, mereix una atenció especial per la seva singularitat i contrast amb els nostres dracs europeus. Descrit amb cap de camell, banyes de cérvol, ulls de dimoni, orelles de vaca, coll de serp, panxa de cloïssa, escates de carpa, urpes d’àguila i potes de tigre, el seu element és l’aigua i gaudeix del poder de controlar els rius, els llacs i els torrents. Són esperits guardians que es barregen lliurament entre els déus i les deesses. De tant en tant, quan ho desitgen, adopten la figura humana.
La Xina és el país que té el llegat de relats escrits més extens que qualsevol altra cultura i alguns d’ells es remunten a més de 3.000 anys. M’agrada especialment el conte popular Els quatre dracs recollit per Michael Foreman a El món dels contes (Vicens Vives, 1991) amb traducció de Jordi Sala i il·lustracions del mateix autor. En aquest conte, el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí habitaven el mar de l’Est quan no existien ni rius ni llacs a la terra. En adonar-se de la necessitat que tenien els homes de l’aigua, van anar a implorar a l’emperador de Jade que fes ploure sobre la terra. Però l’emperador no els va fer cap cas i ells van decidir de fer la seva. Van aspirar aigua del mar i després la van escopir en forma de pluja. Empipat, l’emperador va fer que quatre muntanyes es dipositessin damunt els dracs, enterrant-los. Però els dracs, que estaven convençuts de voler ajudar la gent, es van convertir en rius que fluïen des de les muntanyes, anaven travessant la terra, que esdevenia fèrtil i acabaven morin al mar. Així va ser com es van formar els quatre grans rius de la Xina. Aquesta història només és una mostra de l’efecte benèfic dels dracs orientals que contrasten amb la imatge negativa, malèfica dels nostrats si bé en les últimes dècades i gràcies als contes, el drac s’ha allunyat d’aquest rol exclusivament negatiu adoptant múltiples facetes.
La del Japó, és una de les cultures que més ha conservat valors ancestrals com són la companyonia i la renúncia als desitjos propis a favor d’una causa justa. Una bona mostra en són els actuals “manga” on no hi falten situacions que es basen en les fonts llegendàries amb dracs com a protagonistes. Algú no coneix Bola de drac? Aquí serà el drac Sheron que mostra tot el seu poder atorgant desitjos a aquells que per la seva valentia i el seu coratge l’hagin merescut.
A altres països orientals com a l’antiga Pèrsia i a l’Índia els mites s’assemblen una mica més als occidentals en el sentit que l’heroi es veu amb l’obligació de matar el drac temible.
Una notable diferencia entre els dracs occidentals i orientals és l’estreta vinculació d’aquests últims amb la natura.
L’aparença física dels dracs occidentals és una mica diferent. Gairebé sempre són representats amb cap de serp, cos de cocodril, potes d’àguila o de rèptil, cua acabada en punta de fletxa, ales de ratpenat i llengua amb punta de dard. Els erudits medievals creien que la majoria de dracs vivien sota terra en una regió poblada de cavernes.
Des del punt de vista psicològic, els dracs de profunditats fosques, són els pensaments malvats que habiten en cadascú de nosaltres. D’acord amb la concepció moderna, el drac és el símbol del nostre combat interior entre els desitjos profunds i els impulsos inconscients. I, d’altra banda les exigències de la consciència. Es creu també, que els dracs són guardians de tresors. Somiar amb dracs significa posseir riqueses i tresors. La llegenda teutònica de Sigfrid, el drac guarda un tresor que es la font de la vida. L’heroi es tornarà invulnerable després de banyar-se en la sang del drac.
La mitologia víkinga és molt rica en dracs. Per recuperar un valuós tresor Sigurd, com no podria ser d’una altra manera, haurà de lluitar amb un drac. No ho tindrà gens fàcil, perquè l’únic punt vulnerable del seu enemic es troba situat entre els seus omòplats.
Anglaterra posseeix grans llegendes sobre dracs. Una d’elles és a causa dels invasors danesos durant el segle VI, quan el rei Beowulf va ser mort per un drac. A Wonderful Legend of the Lambton Worm la llegenda és molt semblant a la de Sant Jordi. Nombroses versions ens parlen d’aquest cavaller cristià que va lluitar contra el drac per salvar la princesa.
És imprescindible esmentar l’autor més genial pel que fa al gènere èpic i fantàstic, J.R.R. Tolkien, per a qui el drac forma part de la seva família de ficció. Des de molt jove que l’autor es va sentir atret pels mites i llegendes. Una vegada, quan era un nen, mentre estava de vacances a Lyme Regis, un indret ric en fòssils, va trobar una mandíbula prehistòrica i va imaginar que era una peça de drac petrificada. La fascinació de Tolkien pels dracs ja ve des de la seva infantesa, especialment quan va llegir la història de Sigurd i Fafnir escrita per Lang.
Per a l’autor de El senyor dels anells, aquests fabulosos personatges, han desenvolupat rols en les seves creacions que han tingut una personalitat pròpia: Glórund, el drac reptant de El Silmarillion (El Minotauro, 1983), supera tots els dracs de Tolkien pel que fa a ferocitat. El seu rostre, molt estrany, ens recorda les màscares cerimonials africanes, asiàtiques i també de les cultures autòctones del continent americà. I Smaüg, oh, Smaüg, el magnífic, el drac de El Hobbit (Minotaure, 1982). En aquesta faula moderna sobre el bé i el mal, l’autor ens ofereix una descripció gairebé teatral, sense cap mena de dubte, sorprenent, de Smaug, el drac guardià d’un tresor, l’últim dels grans dracs de la Terra Mitjana, l’univers fictici descrit per J.R.R. Tolkien.
A Roverandom, també de Tolkien (Minotauro, 1998), ens trobem amb un drac blanc que vola i que, com tots els dracs blancs, procedeix de la lluna. Aquí trobem gran quantitat de referències a mites i contes de fedes, a les sagues noruegues i a la literatura infantil tradicional contemporània: al Drac Blanc i al Drac vermell de les llegendes britàniques. I més dracs tolkians: Chrysophylax, el drac astut que apareix a Egidi, el granger de Ham (Minotauro, 2001).
Michael Ende tampoc es va poder escapar de la influència draconiana. Un encant molt especial té el conte El drac i la papallona (Alfaguara 1985, amb il·lustracions de Luis de Horna) on un drac anomenat Plàcid, juganer i més que entremaliat, i Bàrbara, una dolça i delicada papallona, un dia descobreixen que els seus noms no encaixen. O amb Fuixur, el drac de la sort que acompanya els personatges de la Història interminable (Grup Promotor, 2003), un drac blanc sempre disposat a sobrevolar Fantasia.
Per descomptat que el cinema i les sèries i els videojocs ens mostren també els dracs. Des de la transformació de la malèvola madrastra en el conte de La Bella dorment de Walt Disney fins a A Game of thrones, la sèrie de televisió d’Estats Units basada el l’obra de l’escriptor George R.R.Martin, on els dracs Drogon, Rhaegal i Viserion fan de les seves.
T
I, ja que parlem de literatura molts autors nostrats han escrit o adaptat contes sobre dracs per als infants: Teresa Duran, Pep Coll, Jordi Vinyes, Isabel Clara Simó, Narcís Sayrach, Teresa Sabaté, Marta Balaguer, Bienve Moya, Maria Dolors Calvet, Roser Ros…
Acabem l’article amb algunes recomanacions de contes draconians i sanjordians actuals, alguns de recent publicació, per als més petits de la casa:
Més d’Emily Gravett (Cruïlla, 2012) per saber què feia el drac de sant Jordi quan era petit.
Tres contes de dracs amb text d’Anna Gasol i il·lustracions de Mariona Cabassa, Valentí Gubianas i Carles Arbat (Baula, 2011)
Una llegenda de Sant Jordi, de Joan Portell i d’en Sebastià Serra, una proposta molt original, perquè se’n poden fer dues lectures (Andana, 2016). Atenció a les guardes, precioses!
50 dracs. Petita guia dels dracs de Catalunya, d’Heribert Masana i Il·lustracions de Juanolo (El Cep i la Nansa, 2015)
La llegenda de Sant Jordi, una versió rimada de Màrius Serra amb il·lustracions de Cristina Losantos (Grup 62, 2016)
La Plis Plau i el drac de Sant Jordi, de Pep Molist amb il·lustracions de Cristina Sardà (Baula, 2007).
Maria Carme Roca
Escriptora i autora ‘A punt d’estrena’