El dia del llibre i de la rosa, és una diada nostrada que els escriptors vivim de manera especial, i cadascú a la seva, que per això som plurals.
Enguany celebraré el meu 18è Sant Jordi com a escriptora. En el decurs d’aquests anys la percepció i les perspectives han anat evolucionant: la il·lusió càndida ha deixat pas a l’evidència realista i l’observació crítica ha estat temperada pel tarannà optimista del qual sempre procuro anar acompanyada.
Ja no em cal dur dos bolígrafs per si… “calla, que no em quedi sense tinta”, ni patir per si no surto a la foto (col·locar-se en primer pla a la foto del Regina és tot un repte digne del guiness), ni pensar que, què farem si arriba el migdia i tots els meus llibres ja s’han esgotat?
L’experiència, que és sàvia i sovint mal pensada, fa passar la diada pel sedàs de la calma i et convida a gaudir del dia sense escarafalls. En el pitjor dels casos els teus llibres hauran sortit al carrer i només per això ja paga la pena de ser-hi i acompanyar-los.
L’arribada a la primera parada sempre té un punt de glòria, la promesa d’una jornada triomfal. Prou que ho saps, que aquella cua que arriba fins a la cantonada no és per a tu, que és per al famós o mediàtica de torn (saps també, que el més fàcil és que no hagi escrit ni un bocí del llibre), però avances cap el teu lloc amb orgull, què caram, perquè Sant Jordi és per dret el teu dia. Els llibreters i les persones que els ajuden et reben amb amabilitat, t’indiquen on has d’asseure, t’ofereixen aigua, el que vulguis, et sents ben tractat. Apareixen, oh meravella, lectors que cerquen la teva assignatura (han passat anys, però encara em continua emocionant), arriben també amics i família que et vénen a veure que s’alegren amb tu, que et feliciten (i a sobre et compren llibres). Ja saps que no n’hi ha per tant, però fa il·lusió i sobretot companyia, perquè de vegades els intervals entre signatura i signatura es poden fer llargs (rectifico, eterns).
En el decurs de la diada hi ha de tot. Gent que passa i et mira (i aquesta, qui és?), és inevitable, formes part d’un aparador. Fas veure que no veus aquella arrufada de nas d’algú que s’acosta i fita inquisitivament la teva obra. Petes la xerradeta amb l’escriptor veí. O no, que hi ha gent molt tibada. O tímida, aneu a saber. Veus la iaia que demana si pot agafar un punt de llibre i així que el personal es descuida n’agafa un grapat. El jovenàs que aprofita a fer un treball per l’escola i et demana si et pot fer unes preguntes (nen, ja que hi som, podries comprar-me el llibre, no?). En ocasions la parada a la qual arribes et miren com si fossis una extraterrestre, sembla que hi ha un error, no t’esperaven. La persona de l’editorial que t’acompanya (que soferts i pacients que són!) intenta resoldre la situació (no sempre se’n surt) i t’acaben fent un racó on més que una escriptora sembles una venedora més.
I arriba també el moment de fer justícia. Escriptors de veritat versus escriptors de mentida. Observes amb murrieria (és la venjança, ho sento) com al famós/famosa de torn no li compren cap llibre, els passavolants només es volen fer selfies amb ells. Intercanvies una mirada de complicitat amb l’escriptor/a de veritat que tens a prop, petites victòries que et revifen i t’alegres que aquell captador de “caretos”, el caçador “sèlfic”, no tingui cap interès per tu.
En algun moment defalleixes (a mida que passa el dia les forces van minvant) i et planteges que, què hi fas allà, en mig d’aquell espectacle, però una veu interior, una cosa semblant a la militància et diu que cal resistir, que sant Jordi és Sant Jordi. Intentes distreure’t i escampar les boires, foragitar les aus de mal averany que et fan la guitza. I en això que s’acosta gent que vol que li signis el llibre, aquell lector que ha llegit una ressenya que li ha interessat, un altre a qui el seu cunyat li ha recomanat, la teva amiga que viu fora de Barcelona i baixa (o puja) expressament per venir a comprar la teva novel·la, l’amic que fa un esforç per obrir-se camí entre la gent (no és teva, la cua, ja ho hem dit, és la del veí “famós”, però fa goig pensar que l’amic, ni que sigui per un moment, creurà que és la teva). Et sentiràs culpable quan a l’endemà més d’un et dirà que t’ha buscat i que no t’ha trobat. I tindran raó, perquè per poder estar a la següent parada te n’has d’anar una mica abans i sempre arribes tard a la següent (recomanació a tenir en compte: els dos quarts és el temps oportú, l’hora punt no és fiable; el pensament dels escriptors pot estar a moltes bandes, però el cos encara no, som d’allò més mortals).
Es va acabant la jornada i fas balanç. Tens els peus inflats, les roses que t’han anat regalant ja estan mig pansides (quina llàstima!), un corrent d’aire (que malament s’estava en aquella parada!) t’ha fet agafar una neuràlgia que trigarà dies a anar-se’n. Però fas garbellada i et quedes amb el que veritablement és important, guardaràs per sempre el record d’aquella noia que se t’ha atansat perquè li signessis l’últim llibre publicat, i mentre et va explicant que fa anys que et segueix i que ha llegit molts dels teus llibres, en un moment de confidència treu de la bossa per ensenyar-te’l, el primer de tots que li vas signar, d’una vegada que vas anar a la seva escola i ella encara era petita. Se’t fa un nus a la gola i se t’emboiren els ulls. I finalment penses que no, que el món no s’acaba, que només és Sant Jordi i que cal viure’l com és, com una festa única.
