L’escriptora valora la decisió de lliurar a Bob Dylan el premi Nobel de Literatura.
Perplexa. Així és com em vaig quedar en assabentar-me que un músic havia guanyat el premi Nobel de Literatura. Després, però, em vaig obligar a fer-ne la reflexió.
Fa anys que el seu nom es trobava entre els candidats. Cal que ens remuntem al 1996 quan a Estocolm es feia campanya perquè Bob Dylan (1941, Duluth, Minnesota) guanyés el premi. L’avalava, entre d’altres, Irwin Allen Ginsberg, escriptor i poeta, una de les figures més destacades de la generació beat a la dècada dels 50. De Dylan va dir: “Es un dels bards i joglars més grans de l’Amèrica del Nord del segle XX, les seves paraules han influït en varies generacions d’homes i dones de tot el món”. Era cert, la influència de Bob Dylan és innegable i des dels seixanta que la seva popularitat i èxit es van anar estenent com una taca d’oli. Ginsberg se sentiria satisfet malgrat que han passat vint anys des de llavors.
El cantautor compta amb premis com el “Pulitzer”, un “Óscar”, el “Golden Glove”, el “Príncipe de Asturias de las Artes”, diversos “Grammy”… I ara, acaba de rebre el Nobel de Literatura. Calia?
Aquests dies les opinions han estat d’allò més diverses i contrastades, des dels aplaudiments de l’escriptor britànic Salman Rushdie que considera que ha estat una gran elecció, que Dylan és el brillant hereu de la tradició barda, al rebuig de l’escriptora nicaragüenca Gioconda Belli que ho considera injust per la literatura per més lírica que continguin les lletres de les seves cançons.
La qüestió és que l’acadèmia sueca li ha atorgat el premi “per haver aportat una nova expressió poètica de la gran tradició americana de la cançó”.
Deia que la perplexitat inicial va donar pas a la reflexió. D’una banda, sigui benvingut que els premis vagin cap a la literatura popular i la poesia oral, base de tota literatura. Ben cert que la música i la poesia sempre s’han fet molta companyia. Però de l’altra… no puc evitar la desagradable sensació que amb la literatura tothom s’hi atreveix i la certesa que la popularització de la literatura té els seus riscos. Però potser sí, que paga la pena d’arriscar-se.
El món canvia i de vegades no som capaços d’adonar-nos-en fins que un fet ens remou, ens trastoca i ens obliga a replantejar situacions. Pel que fa als Nobel… Què passaria, per exemple, si a Ferran Adrià, el gran xef, li donessin el Nobel de Química?
Tinc present la conferència que va oferir a l’Institut Químic de Sarrià l’any 2012, “Cocinando la ciencia” (14-6). És innegable que Adrià ha revolucionat la gastronomia a partir de conceptes innovadors com la “Esferificació” o el “Sifó d’escumes”. I que les cuines són veritables laboratoris de transformació culinària. Temps al temps.
Tal vegada és qüestió, si més no de tant en tant, d’invertir els conceptes. Posats a fer, m’agradaria que als escriptors els atorguessin premis que, inicialment, pertanyen a altres disciplines.
Òbviament, en aquesta edició ningú no cercarà un llibre de l’autor guardonat, tothom buscarà la música de Bob Dylan, una persona que ens va ensenyar a lluitar contra la injustícia en un moment en què es creia possible canviar el món.
La resposta, ja ho sabem, està flotant en el vent.
Maria Carme Roca
Escriptora
