El periodista reflexiona sobre si els escriptors llegeixen o no…..
L’altre dia vaig tenir oportunitat de xerrar una estona amb en Marc Moreno, periodista, escriptor i, des de fa poc, fundador de l’editorial Llibres del Delicte, especialitzada en novel.la negra i policíaca. No sé com li aniran les coses a Moreno i la seva editorial, però m’ensumo que tindrà èxit, perquè em va semblar una persona assenyada.
Per què us explico això? Precisament perquè una de les coses que va dir mentre passejàvem per una llibreria del centre de Barcelona em va semblar terriblement oportuna: cada vegada proliferen més escriptors/es que tenen una peculiar característica en comú: no llegeixen.
Ja sigui perquè no troben temps, o perquè no els interessa. O, senzillament, perquè no els agrada llegir (sí, sí: escriptors que no llegeixen). I en Marc Moreno, una mica sorprès i –sospito– una mica indignat, reflexionava: “home, si no llegeixes, no pots créixer com a escriptor, no?”. I a continuació afegia: “Si no tens temps, escriu dos dies i llegeix-ne tres”.
Personalment, un escriptor que decideix no llegir em resulta perfectament comparable a un entrenador de futbol a qui no agrada veure partits. O un cuiner que no gaudeix del menjar. Ridícul, no? Us imagineu a en Guardiola dient en roda de premsa: “no, no m’agrada veure futbol; a mi només m’agrada entrenar”?
Aquests dies he tingut ocasió de llegir un llibret titulat L’art de la ficció, de Walter Besant (1836-1901), que hi té molt a veure. Besant feia la següent consideració: “¿No és pressumptuós en grau extrem creure que el que s’ha produït sense esforç, reflexió o treball pugui causar algun plaer sobre el lector?”.
Llegir em sembla convenient per a tothom, però imprescindible per a un escriptor/a. No fer-ho és, com deia Walter Besant, pressumptuós. Perquè, en el fons, no llegir i esperar que els demés et llegeixin vol dir: “no m’importa el més mínim el que diguin els altres; el que realment importa és el que jo he d’explicar al món”. I a continuació vénen les faltes d’ortografia, els errors sintàctics, els plantejaments erronis, els personatges buits, les descripcions infantils. En definitiva, tot allò que habitualment construeix ‘l’ofici’. Ni més ni menys que l’ofici. I, home, en l’era Amazon –que em sembla fantàstica, d’altra banda– no està de menys tenir en compte que un bon escriptor no es fa, a cop de vareta màgica, de la nit al dia.
Ofici. Esforç.
Així, doncs, què llegir? El que sigui. Best-sellers. Aventures. Eròtica barata. Infernos, ombres de Grey. Tot s’hi val. Jo aquest estiu m’he deixat emportar per la hipnòtica literatura de Jaume Cabré (Jo confesso), com vaig fer l’any passat amb Les veus del Pamano. He gaudit també de la recreació històrica de Sánchez Piñol (Victus) i he ficat el nas en una exquisida raresa de Les Males Herbes (La rara anatomia dels centaures, de Miquel Àngel Riera). Molt recomanables tots tres.
Potser algun dia seré un gran escriptor capaç de marcar tendències, innovar, reinventar la literatura i aconseguir el reconeixement. Molt probablement, no. Però, sabeu què? No m’avergonyeixo de dir que gaudeixo de la lectura dels genis com Cabré, Sánchez Piñol i Riera. I tal vegada algun dia els pugui arribar a imitar.
Molt probablement… no.
Aureli Vázquez, periodista.
Fundador de la llibreria Espai Literari.
