L’escriptora comenta a L’Illa dels Llibres el procés de creació de la novel·la Habitacions tancades i la seva adaptació a la televisió
L’any 2010 vaig escriure dues vegades una novel·la. La primera, va sortir-me un nyap. El meu home, que també és el meu primer —i més ferotge— lector, en va fer la crítica següent: «Aquests personatges teus semblen meduses. Han d’actuar més i pensar menys». Em pensava que en no tindrien la oportunitat, pobres personatges meus. Vull dir, que el que menys em venia de gust en aquell moment era tornar a escriure una novel·la en la qual portava més de dotze mesos treballant. A més, acabava de fer quaranta anys, l’edat en la qual, se suposa, un novel·lista ha d’estar al cas. Vaig decidir que no, que no hi tornaria. Mala sort pels pobres éssers de ficció.
Però ja existien, aquests éssers, i em reclamaven. L’Amadeu Lax se m’apareixia en somnis, i em feia preguntes incòmodes. La Maria del Roser estava neguitosa. La Violeta volia que passessin coses, i en volia ser la protagonista. Ella també acabava de fer quaranta anys. Així que vaig fer-ho. Allò que em pensava que no sabia fer, o que mai no faria: la vaig reescriure. Tota. De dalt a baix. De la primera versió vaig salvar-ne només una dotzena de pàgines. Va ser horrorós.
Abans que passés res, ja havien passat moltes coses. Vull dir, per a mi. Un autor sap quan allò que ha fet val la pena. Jo ho sabia. Sabia —no vull ser presumida, mai no ho he estat, no m’hi penso tornar— que havia fet el millor que podia fer en aquell moment. I did my best, que diuen els anglesos. Vaig fer el meu millor. Això mateix és Habitacions tancades. Una novel·la que potser no superaré. Qui sap.
Vaig rebre moltes, moltíssimes compensacions per aquell esforç. El llibre va tenir lectors entusiastes, reedicions, traduccions a idiomes que mai no entendré. En alguns països ha tingut una acollida plena d’entusiasme. No hi ha setmana que no rebi algun correu d’algun d’aquests lectors, d’aquí o d’allà, que m’agraeixen l’haver escrit aquesta novel·la. Em fan posar vermella. Els contesto que sóc jo qui els està agraïda. Els agraeixo molt que l’hagin llegida, que hagin compartit amb mi aquestes històries tant meves. Perquè això és el que és sempre una novel·la, per molts coloms que faci volar: un bocí de la meva memòria, un catàleg de les meves passions i de les meves ferides.
Quan fa més d’un any la Sandra Bruna —que és amiga, però també és la meva representant— va dir-me que la productora Diagonal TV estava interessada en fer una adaptació televisiva del meu llibre, vaig pensar que és ben estrany, això d’escriure. Tu mostres unes quantes coses que portes dins el cor, les barreges amb més o menys gràcia amb d’altres ingredients —diem-ne històrics, costumistes, o documentals— i en fas un còctel que es diu novel·la però que en el fons ets tu, i tot d’una algú et diu que ho farà viure davant dels teus ulls com si fos un miratge.
Em costava d’imaginar, al començament, bo i haver llegit la magnífica primera versió del guió que va fer Pere Riera. No deia res a ningú, perquè sóc masella i sé que el cinema és difícil, que calen molts diners, que estem en un país on els diners per la cultura són escassos, malgrat el talent és gran. Potser m’ho anava explicant, em preparava pel desencís: el cinema costa, Care, em deia, no et facis il·lusions.
Però, al mateix temps, no podia evitar emocionar-me com una nena amb les diverses versions —totes bones, cadascuna millor que l’anterior— del Pere. Veia l’encadenament de les escenes dins del meu cap i em sentia bategar el cor més fort. Quines bestieses, oi? Si la conec la història fins a l’avorriment! Doncs m’emocionava, sí, com quan encara no l’havia escrita. Com si no fos meva. Com si no me la sabés de memòria.
I el temps passava però tot anava endavant, deien. Fins que un dia vaig rebre la versió definitiva del guió i la vaig llegir en l’habitació d’un hotel estranger que semblava un dels escenaris de l’acció. Irònicament, a la televisió emetien el capítol sense doblar d’una sèrie que mai no vaig veure —potser no és el moment de dir-ho, però sóc poc de tele, jo— i m’hi vaig enganxar pensant que l’actor ho feia bé, que era creïble i ben plantat. L’actor era l’Àlex García, però jo llavors no en sabia el nom.
En aquestes va arribar el moment de trepitjar el set de rodatge. Tot va començar a anar de pressa: teníem repartiment, van anunciar-me. Vaig rebre un pdf. El vaig obrir. Vaig llegir els noms dels intèrprets amb emoció de nena petita. No, no: amb emoció de l’espectadora antiga i entregada de teatre que sóc i sempre he estat: allà eren alguns dels noms que jo mateixa hauria volgut. Rosa Boladeras, Francesc Orella, Ramon Madaula, Pep Anton Muñoz, Jan Cornet, Míriam Iscla. També hi eren Álex García i Adriana Ugarte. I un munt més de noms. No era un repartiment, era una sort molt gran.
Dels meus dies al set de rodatge en podria dir un munt de coses. Per exemple: mai no havia fet tanta nosa. No se m’acut res més diferent al meu dia a dia que una jornada de rodatge. Dotzenes de persones, tràfec constant, aparells que s’han de col·locar i recol·locar. Hi ha algunes paraules que s’han d’aprendre de nou per entendre de què va un rodatge. Per exemple: Silenci. El silenci, quan es produeix, és eclesiàstic, gairebé ennuegador. Il·luminar. Il·luminar és dur, llarg, avorrit, fonamental, de vegades sembla que l’únic que importa és que tot estigui ben il·luminat. Abans de trepitjar el set de rodatge, admirava la feina dels actors. Ara ho faig molt, moltíssim més. No sé pas com s’ho fan, allà en mig d’aquell embolic, per concentrar-se en allò que han de dir, que han de ser.
El millor de tot va ser veure treballar Lluís Maria Güell. Veure’l, per exemple, mirar la pantalla aclucant els ulls, per distingir algun petit detall que no li agradava: una cortina que no tapava prou, un cable mal girbat. Parlar amb ell en els descansos —pocs—, aprendre que de vegades les persones que més admires s’ho mereixen. I admirar-ne a partir d’ara la generositat, la paciència, aquell somriure cansat però murri. Habitacions tancades no podia haver tingut més bon director. Una altra loteria.
De l’emoció, millor no us en parlo. Això és un article i l’espai és limitat. Diuen que els escriptors som persones que sentim veus a totes hores. Jo he anat una mica més enllà. He parlat amb els meus personatges, he dinat amb ells, els he explicat com son i per què, m’he fet fotos al seu costat. Diuen que tot plegat és una ficció televisiva, però a mi em costa admetre-ho. Habitacions tancades encara és alguna cosa meva, íntima, impossible de compartir, encara que ara sigui de tanta gent. I encara ho serà a la tardor d’aquest any, quan s’estreni la minisèrie, potser més i tot.
CARE SANTOS
