Tenim la mania de fer balanços, les persones. També tenim la mania de pensar-nos que el temps és alguna cosa que podem mesurar i que té sentit. Ens agrada celebrar els números rodons dels aniversaris. Quan fa vint anys d’alguna cosa, ens sentim importants. O potser resistents.
Doncs bé, aquest article d’avui va de temps, de manies i balanços. Perquè resulta que aquest any n’ha fet vint que vaig publicar el meu primer llibre i encara no n’he escrit res, d’aquest aniversari, ni de cap altre. Que escric fa molt més temps, esclar, des dels 8 anys. Que escric amb pretensions de ser llegida, deu fer-ne uns 28, des que a tercer de BUP vaig donar els quatre primers capítols d’una novel·la al meu professor de Literatura catalana. Però el passat 26 d’abril —ho he hagut de buscar— va fer 20 anys que el meu nom va aparèixer en la coberta d’un llibre. Era un llibre dolent, de joventut, de contes, publicat a Madrid. Un llibre que no cal llegir. Però va ser el primer i bé mereixia una celebració, ni que fos petita. Miro què vaig fer el 26 d’abril passat a la meva agenda tota plena de gargots: va ser diumenge. Vaig passar-lo escrivint una conferència sobre llibres i cuina. Ja m’està bé.
He publicat força, en aquests anys. Tants llibres infantils que ja he deixat de comptar-los. Una vintena de novel·les per a joves (d’esperit i d’edat). Nou novel·les per a adults, incloent-hi l’última, Diamant blau. Sis llibres de relats. Dos poemaris. He escrit una obra de teatre que no s’ha publicat però s’ha estrenat. I molts poemes que no s’han publicat ni es publicaràn mai i que de tant en tant llegeixo en uns recitals que són un plaer i un acte d’amistat, que comparteixo amb el meu estimat (i admirat) Francesc Miralles. De tant en tant guixo llibretes amb pensaments i aforismes. Però això ho faig quan l’escriptora professional es relaxa i deixa sortir l’altra: la que si no escriu, es moriria. La que quan li falta l’aire, té les paraules.
No necessito fer llistes per adonar-me que sóc una dona amb sort. Pel que es veu i pel que no es veu, sobretot. Encara que soni carrincló: una dona feliç. Quan era nena deia que de gran volia ser escriptora. Ara que sóc gran dic que vull escriure fins el dia que em mori, al migdia. M’ho imagino: em llevaré ben d’hora, potser en una casa amb menys gent i amb més silenci que la d’ara, em prendré un cafè amb llet i m’asseuré davant l’ordinador a esperar que el dia passi mentre faig ballar els dits sobre el teclat. Hauré de triar bé què escric durant les últimes hores. En tot cas, res solemne ni encarcarat. Alguna cosa que faci riure la gent en el meu enterrament, o que faci somriure els meus fills i els consoli mentre pensen: va fer tot allò que va voler. Aquell dia, em donaré la tarda lliure perquè m’ho hauré guanyat.
En aquests vint anys he après un munt de coses. He après quant temps triga a assecar la cola del llom dels llibres de tapa dura. A revisar la tasca dels correctors amb lupa. A estalviar en comes i en signes d’exclamació. He après que el talent d’un escriptor no es mesura pel nombre d’adjectius que és capaç d’arreglerar amb sentit. He après que mai sabré què diuen les liquidacions de drets d’autor. Que un bon editor és com un regal dels déus, escàs i valuós. Que mai no has de jugar amb les expectatives. Que els finals s’han de preveure, en els llibres i en la vida. Que fer-se l’interessant és fàcil, però ser-ho és gairebé impossible. Que en això de fer llibres, com en tantes altres coses, la constància és el talent més gran de tots. També he après què he de fer quan les coses no surten. A estimar la soledat i el silenci, a treure’n profit. A entendre que l’èxit canvia les persones, però no a totes: hi ha gent que sempre distingeix l’important del que no ho és. He après a reconèixer aquestes persones, i a cuidar-les com un tresor. He après com de generosos poden ser els lectors. I com d’emprenyadora pot ser la ràbia i la ceguesa alienes, també. He après a escriure amb la companyia de totes dues coses, la generositat i la ràbia, l’amor i l’odi dels altres, i he après a escriure al marge de tot plegat.
I podria continuar, però he après a no avorrir, i ara toca acabar. Em miro molt l’edat dels meus escriptors més admirats a les solapes dels llibres. Els meus preferits sempre tenen pel cap baix deu anys més que jo. M’anima molt saber-ho: deu voler dir que em queden deu, potser quinze anys bons. Tant de bo els poguem viure plegats i tant de bo el balanç, quan hi tornem, faci de bon llegir.
Care Santos
Escriptora
