L’escriptor i periodista analitza la novel·la ‘L’Estilita’ d’Uri Costak
Ja sé que em diran que tothom sap mirar i veure què té al seu voltant però el que planteja Uri Costak a L’Estilita (Amsterdam /Destino, 2019) és un altre exercici que ens convindria a tots, practicar. M’explicaré. No naixem ensenyats i per aprendre a fer qualsevol activitat, abans que res, se n’ha de tenir ganes.
Després en el decurs de la pràctica ja es veurà si s’hi té traça o no. Fixin-se per exemple en una activitat,aparentment, tan innocent com mirar. Hi ha persones que no els interessa veure què hi ha al seu entorn. Ja els està bé el que veuen i com ho veuen. Però atenció: si es fa com aquest rodamón que protagonitza L’estilita, ja és una altra cosa. Ell s’enfila al capdamunt de la columna de la plaça major de Gyors de la Montagne, un petit poble francès que es convertirà en l’epicentre de totes les mirades, tan per aquest fet com pels fets que precedeixen a l’acte de pujar al capdamunt de la columna. Llavors aquesta acció, no només la de pujar, sinó la de mirar, adquireix una altra dimensió. I la clau de tot plegat és només perqué ha gosat aturar-se- en un món que sembla que no hi hagi aturador- per poder mirar millor tot allò que passa al seu voltant. Perquè sovint si mirem mentre caminem, sense parar, no és possible arribar a veure tota la profunditat de camp.
El que aprens llegint aquesta faula moderna que és L’estilita és que si decideixes parar per mirar hi sortiràs guanyant en molts sentits. Aquest senzill gest et permetrà observar, contemplar, estudiar, examinar el que tens més a prop i no havies sabut apreciar fins ara. I aquest fet et revestirà d’una seguretat que et servirà per reflexionar, pensar, meditar, entendre, apreciar, distingir, respectar i estimar la llibertat- la teva i la dels altres-, la vida- la teva i la dels altres-, el temps- el teu i el dels altres i les relacions- amb tu mateix i amb els altres.
En aquest conte “els altres” van des de l’Emmanuelle i la seva colla d’amigues, a l’alcalde Laville i el seu assessor Serge, passant per l’escombriaire Ferdinand Moustache o l’escultora Marie Badiou. Sense oblidar la resta del món que assisteix amb tafaneria a tots els moviments que es produeixen a la plaça major de Gyors de Montagne. Amb aquest estilita o fal·lòbata, Costak ens presenta un digne representant del flâneur, un terme conegut sobretot per la seva associació amb la figura de Charles Baudelaire, que la feia servir per a caracteritzar l’artista amb esperit independent, apassionat, imparcial. I Honoré de Balzac, descrivia la flânerie de la gastronomia pels ulls.
Aquesta mirada expectant sobre el que tenim al voltant nostre ha tingut al llarg de la història diverses interpretacions, adaptacions però ha suposat una inesgotable font d’inspiració per aquells que creuen que el paisatge, si te’l mires bé, encara hi ha temps i espai per trobar-hi camins diferents, inesperats que ens poden portar a fer un viatge interior i íntim.
Malgrat que estiguis exposat a la plaça pública, als ulls de tothom. No passa res però perquè si els propietaris d’aquests ulls fan el mateix exercici, la seva mirada serà una altra. Hauran entès que poden contemplar el món i els qui l’habiten, d’una altra manera, des d’una altra perspectiva. I podran continuar, caminant. Això sí, sense deixar mai d’aprendre a mirar.
Martí Gironell
Abril 2019
