Aquests dies he estat llegint el nou llibre de Jaume Cabré, Les incerteses, on l’autor de Jo confesso comparteix detalls del seu procés creatiu, la seva relació amb la literatura i, en general, la seva visió de la cultura actual. És un llibre del tot recomanable, ple de reflexions sincere, humils, gens pretensioses. I, amb tot, discrepo d’algunes idees que exposa Cabré. Com ara l’afirmació següent: “La societat occidental s’està tornant Homer Simpson, i això és francament preocupant”.
Per no treure de context la frase, us poso en antecedents: considera Cabré que la nostra societat està “massacrant” la cultura escrita. “En part, però no només, pel creixement del prestigi de l’audiovisual –explica–. Hi ha una raó més profunda (…). És una crisi de valors. Crisi del valor de l’esforç, del valor del guany no immediat sinó preparat amb paciència. Crisi del valor que no es veu ni es toca, sinó que s’imagina. Jo en diria crisi de la interioritat”.
L’argument de Cabré no és nou, és clar. Ja fa anys que sentim aquesta reflexió –expressada de forma similar– en diferents debats. Gairebé diria que és un clàssic generacional: els pares diuen als seus fills que les coses són més fàcils ara, i els fills ho diran alhora als seus fills.
Personalment, em sembla una llàstima que la gent més jove llegeixi menys, i sobretot amb menys intensitat. Però, ben mirat, als nostres avis o pares els semblarà una llàstima que ja no estudiem de memòria els reis gots, els rius d’Espanya i els seus afluents, i ja posats, algun poema de Bécquer, Garcilaso o Foix. Senzillament, ara ens mirem les coses d’una altra manera.
Em fa molt respecte contradir un erudit com Cabré –per qui sento una admiració rotunda– , i de fet estic convençut que les seves consideracions estan plenes de matisos. Probablement molts dels que esteu llegint aquestes línies pensareu que té més raó que un sant; que el jovent ja no llegeix i que es passa tot el dia enganxat al mòbil, i que ens posen una tele al davant i ja no hi ha manera de tenir pensament propi. Confesso que, de vegades, em deixaria anar per aquest tobogan i em quedaria tan a gust.
Però les seves paraules m’han recordat a aquell memorable assaig d’ Umberto Eco –Apocalíptics i integrats, que data de 1968! –, que contraposa precisament aquestes dues visions de la cultura: la dels que creuen que estem caient en l’anticultura i la dels que prefereixen veure en la cultura de masses una difusió de la cultura, amb totes les imperfeccions que això suposa.
I què hi té a veure Eco amb la reflexió de Cabré? Doncs molt, crec. És cert que les coses han canviat, que tenim potser massa distraccions –el mòbil, Facebook, twitter… –, i que en definitiva llegim menys. Però també crec que s’ha estès un convenciment fals i, segons com, perillós: que llegir –en general, sense precisar què llegim– és bo per si mateix. Sota la disfressa de ‘Cultura’ tots hem patit llibres inexactes, avorrits, pedants, tendenciosos… És normal que la societat es ‘rebel·li’ canviant l’hàbit de llegir per programes de televisió, sèries, vídeos divertits de youtube…
Jo no hi estic d’acord amb aquesta ‘rebel·lió’, ja que –com el propi Cabré i tantíssima gent– m’agradaria que la lectura tingués un protagonisme més important a la societat. Però l’entenc. I potser és hora que el món editorial –editors, autors…– reaccioni amb històries més atractives, o potser més convincents. O amb un estil més àgil que faciliti la lectura en un context de manca d’atenció. No és una tasca fàcil, la veritat. Però, en realitat, Jaume Cabré ja ho fa. I per això és un autor extraordinàriament popular. Ben pensat, si tinguéssim més Cabrés, potser no tindríem aquest problema.
Aureli Vázquez, periodista i co-fundador d’ Espai Literari
