OPINIÓ Andreu González ens recomana ‘Un jardí a l’obaga’, de Blanca Busquets

L’escriptor s’incorpora a L’Illa dels Llibres a l’espai d’articles d’opinió.

No es tracta pas Un jardí a l’obaga (Proa) de la primera novel·la de Blanca Busquets (Barcelona, 1961), sinó de la vuitena, i això es nota de seguida. Perquè l’ofici és ben palès al llarg de les pàgines d’una novel·la que, si bé no es pot qualificar de gran llibre, s’ha de concedir que es llegeix amb interès i que està construït amb habilitat.

Narra la història l’avi Aniol, un nonagenari que viu a la localitat imaginària de la Carena, transposició del Cantonigròs en el qual viu l’autora bona part de l’any. L’avi Aniol és allò que es coneix com un narrador limitat, atès que comença a fer catúfols, i ens explica els seus records de joventut juntament amb un dia a dia marcat per les limitacions creixents i les expectatives minvants.

El tema del llibre és el de l’amor que sobreviu al pas del temps. Un amor que fou adolescent i que, amb alts i baixos, és capaç de travessar les dècades i les generacions (fins a cinc generacions dels de can Torralba surten en el llibre) i arribar amb esgarrinxades, però viu encara, a les acaballes de la vida del protagonista.

Quan es comença a llegir la novel·la, de seguida el lector pot pensar en les semblances amb la Pedra de tartera de Maria Barbal: per l’ambient rural, pel pes de la guerra civil en la història narrada (que cava una rasa entre vencedors i vençuts), pel retrat de diferents generacions, per les tensions de classe que s’hi descriuen, pel narrador que rememora un passat millor… Ara bé, que les diferències entre les dues obres són també notables. Mentre que Pedra de tartera està narrada per una veu femenina, a Un jardí a l’obaga és la veu de l’avi Aniol la que narra els fets. Si a la primera hi ha predomini de la narració, en aquesta segona hi ha infinitat de diàlegs escrits en estil indirecte lliure (sense signes de puntuació), fins al punt que és, en gran mesura, una novel·la de diàlegs.
Un tercer aspecte és el motor del misteri que té el llibre de Blanca Busquets, al qual no va recórrer Barbal.
Finalment, cal posar en relleu que la riquesa dialectal de Pedra de tartera es veu aquí reduïda a uns teis en comptes de tells, algun cago’n l’os pedrer i alguna petja escadussera més. (Per cert, que una de les incongruències més notables del llibre té a veure amb aquest caràcter maldient de l’Aniol i la poesia que brolla dels seus llavis en una de les últimes línies. Una altra té a veure amb la seva credulitat: fins ben granadet havia cregut que la Roser dels xais era filla d’un pastor i d’una cabra.)

Pel que fa a la galeria bigarrada de personatges als quals dóna vida Blanca Busquets, hom es podria plantejar si tots tenen una funció necessària dins la trama. Sí que la té la tieta Rita, que guanya pes a les darreres pàgines del llibre. Però és més difícil escatir si la Cinta, la germana de l’Aniol que viu a Anglaterra, hi és un personatge imprescindible.

Tot i les objeccions, Un jardí a l’obaga és una novel·la llegidora, ben corregida i ben editada. Aquestes dues asseveracions les faig perquè haurien de ser punts de partença indiscutible en una editorial de pes i no sempre ho són.

Andreu González  Castro