Opinió: ‘Addictes’ de Raúl Montilla

”No sempre ho reconeixeran, però la creació és una droga, que atrapa alguns artistes, els condiciona i els domina des de l’ansietat”

L’estiu de l’any passat vaig entrevistar per a La Vanguardia Joan Pere Viladecans a la seva casa de Canet de Mar, on passa llargues temporades creant. L’artista plàstic va arribar allà empès, d’alguna forma, per la ciutat i el va atrapar la llum, a més de la tranquil·litat i el mar.
Viladecans, fumador empedreït, parlava de Salvador Espriu ajagut en un sofà de pell al costat d’una taula presidida pels caríssims llibres editats per Enciclopèdia Catalana en els quals va plasmar fa un parell d’anys el món ideal de Sinera. Viladecans va trucar de jove a la porta del poeta, em va comentar, potser perquè d’alguna forma buscava la seva acceptació, que un artista veiés els seus dibuixos (en portava un grapat sota el braç). Després d’aquella visita els dos van iniciar una relació d’amistat, sobretot epistolar.

Una anotació: La recerca d’aquesta acceptació és el que mou els escriptors (o ens mou). Se’n pot dir vanitat, fins i tot, perquè no, ego. Inseguretat? No sempre, encara que una mica sí. Qui digui el contrari segurament menteix. I això no és dolent. Buscar el reconeixement, d’alguna forma, tots ho fem.

D’aquella conversa amb Viladecans em va impactar, sobretot, la seva ansietat creativa. El fet de com, explicava, creava per necessitat i, de fet, algunes de les seves obres es convertien en un turment fins que les aconseguia acabar. Llavors arribava la satisfacció d’haver donat l’obra per acabada, d’haver posat fi al projecte, d’haver deixat de fugir del que no podia fugir. Però no tot s’acaba havent traslladat al món tangible el que només era una idea. Al poc, de nou, se li presentava la necessitat de tornar a crear.

Va ser un estiu molt interessant. Pocs dies abans vaig ser a Vallirana a casa del gran (permeteu-me que el qualifiqui així) Jordi Sierra i Fabra. Una casa que va comprar ja fa més de 40 anys perquè passava per allà, i on, des de llavors, s’acostuma a tancar des de maig fins a setembre per escriure novel·les i més novel·les. Una novel·la curta, juvenil, la pot tenir escrita en dos dies; una per a adults en cinc (aprofito de nou per reivindicar una biblioteca digna per a Vallirana). Sierra i Fabra ho ha explicat mil cops. Durant l’hivern viatja, fa presentacions, dóna xerrades, travessa l’Atlàntic en repetides ocasions i té, entre d’altres destinacions, Colòmbia. A Medellín té una fundació on treballen unes cinquanta persones. «Allà he anat per la selva, amb rucs carregats de llibres per arribar als llogarets», em va explicar. Entre la guerrilla, amb el suport del govern colombià. Aquí, a Catalunya, va aprofitar els diners obtinguts en un premi literari per crear la seu de l’altra fundació que té a Sants.

Sierra i Fabra viu a Vallirana com un ermità amb estrictes horaris i la concessió de passar, almenys, un parell d’hores mortes surant en un matalasset inflable dins d’una piscina. No para d’escriure tot el que ha pensat en aquests viatges. Unes pensaments que remata a la piscina i que anota amb lletra menuda en fulles quadriculades petites de cartipàs. A Vallirana trasllada tot plegat a l’ordinador. Quan comença una novel·la ja sap els capítols i les planes que tindrà. Per què escriu? Perquè és escriptor.

‘El misterio de la cripta embrujada’ és per a mi una de les millors novel·les d’ Eduardo Mendoza, a qui no li importa fer llargs descansos entre novel·la i novel·la (mentre no hi hagi un compromís editorial, això és terrible, encara que se sigui prolífic: s’alteren els ritmes). ‘El misterio de la cripta embrujada’ és una història rodona, amb un gran ritme, amb uns girs mestres. La va escriure perquè li venia de gust, gairebé va començar a caminar sola i s’ho va passar en gran. Una de les poques en què es va divertir escrivint. I, al darrera, hi havia de nou la necessitat vital que el va empènyer a fer-ho. No va poder fer res per evitar-ho… afortunadament.

Lorenzo Silva, quan encara treballava d’advocat i no vivia dels llibres, es posava a picar a l’ordinador en arribar a casa, amb una llum lleugera, en silenci. Yeyo Balbás, company a Roca Editorial, em comentava que la seva última novel·la estava pràcticament escrita en un bon grapat de matinades.

No ho reconeixeran mai, és el primer problema de l’addicte, però ho són. No se n’adonen però crear és una droga. Estan condemnats. Mai podran superar-ho, per sort per a tots nosaltres. Afortunadament no és el meu cas. Us deixo, me’n vaig a escriure ara que tinc un moment.

 

Raúl Montilla