Fa un parell de setmanes vaig anar a la presentació d’una nova col·lecció de novel·la negra de l’editorial “Ediciones del Serbal”. El nom de la col·lecció: La Orilla Negra.
Hi vaig anar perquè estava convidat per l’incansable llibreter Octavi Serret i l’escriptora Angelique Pfitzner. Tots dos molt implicats en aquesta nova aventura editorial. Em sentia una mica obligat a fer acte de presència. Havia faltat molt a les reunions que es fan a la llibreria Athenea del carrer Aragó de Barcelona.
Em feia una mica de mandra, ho reconec. Tinc un pèl avorrit el món literari i artístic en general. Em cansen els egos dels artistes i, fa lleig que ho digui, la mediocritat que domina la cultura em resulta embafadora. Estic pensant en fer-me saltimbanqui, però l’artrosi a l’esquena…
Darrerament he tingut molt mala sort amb els llibres que han caigut a les meves mans. Faig de lector d’obres originals i porto una temporada massa llarga llegint (no sempre, no fotem) autèntics budells amb ínfules literàries. Per desgràcia, les obres ja publicades que també he anat llegint, m’han fet agafar ganes d’abandonar del tot la lectura i anar al museu del Barça per sepultar la literatura.
També he de dir que no he sabut triar… és per aquest motiu que feia dies que no escrivia en aquesta web.
A la presentació de La Orilla Negra, vaig escoltar conferenciar l’escriptor José Luis Muñoz.
Coi, parlava molt bé aquell home.
Em va fer l’efecte d’escoltar un dels grans. Vaig tenir la mateixa sensació quan, de més jovenet, vaig sentir parlar al Montalbán o al Joan Marsé. Es feia escoltar i parlava de la seva obra sense mirar de vendre-la de genolls. Era una experiència estranya: escoltava un autor literari i, no només no m’adormia, sinó que m’ho passava francament bé.
Com a bon exemplar d’escriptor vaig refotut de calés, però vaig fer un petit esforç i vaig adquirir aquesta novel·la, que és al mateix preu que un parell de cubates. La diferència és que el plaer dels dos combinats de licor és força més efímer.
Vaig veure que va ser publicada fa molts anys, el 1991 i ara és reeditada amb aquesta nova col·lecció. Ens trobem davant d’un d’aquests casos excepcionals en què una obra descatalogada i enterrada torna a veure la llum.
I la vaig llegir, mira.
Al primer capítol de “La Mala Hierba” ja estava enganxat com una sangonera. Feia temps que un autor no aconseguia enxampar-me així. El fet de no poder deixar de llegir un llibre és una sensació extraordinària, el millor i més llarg dels orgasmes.
A un poble de merda, Arkaham, a Califòrnia s’avorreix un grup de veïns obesos, envellits, frustrats, alcoholitzats i obsessionats amb el sexe… amb la manca de sexe, de fet. Tot i així, creuen que viuen enmig d’una agradable monotonia. Però un fugitiu arriba al poble i hi ha un assassinat que provoca que la tranquil·litat se’n vagi a fer punyetes. Tota aquella calma plena de rancúnies esclata com una olla a pressió i surt tota la porqueria que hi havia acumulada.
L’autor podria haver caigut en utilitzar tòpics amb els personatges, però no ha estat el cas, ni de bon tros. El lector sentirà fins i tot certa simpatia i tendresa per individus que, si els conegués en persona, li produirien fàstic. En José Luis Muñoz ha sabut despertar l’empatia en el lector i és un fet curiós, perquè la novel·la és elegantment bèstia. Alguns dels fets i els personatges són força escabrosos, però l’escriptor no ha caigut en un gore fàcil. Hi ha moments en que es pateix, es riu, es passa vergonya aliena i, se sent llàstima pels personatges.
El ritme és ràpid, cinematogràfic (el llibre pot ser llegit en dia i mig), però l’autor no es deixa cap descripció al tinter. Tot és on ha de ser. Els diàlegs podrien ser part d’un film de culte del Hollywood negre.
Sembla mentida que un lector es pugui divertir mentre un escriptor parla de l’avorriment dels personatges. Avorriment divertit? No és paradoxal, a tots ens agrada el safareig i és que, fins que arriba “el sang i fetge”, tot plegat és un divertit i morbós reguitzell de xafarderies.
A nivell personal, aquesta obra d’en José Luis Muñoz ha estat un descobriment oxigenant i perfumat amb Jack Daniels. Penso ficar el nas en altres obres del mateix autor. Si gràcies a ell repeteixo el gust per la lectura, aquest novel·lista ha guanyat un lector incondicional… i veig que l’home és molt i molt prolífic.
Vull felicitar i desitjar llarga vida a La Orilla Negra, aquesta nova aposta D’ediciones del Serbal. Si tot el que editen té aquest nivell, em trec el barret i un mitjó.
Jordi Cantavella
Escriptor
