L’escriptor ens recomana la novel·la ‘Els enemics silenciosos’ de Mireia Llinàs
Normalment escric aquest article quan ja han passat com a mínim els tres mesos de la publicació de l’obra. Quan els llibres deixen de ser novetat, van desapareixent a poc a poc de les llibreries i és quan miro d’omplir-los una mica el dipòsit perquè arribin una miqueta més lluny. En aquest cas faig una excepció i faré la ressenya quan la novel·la acaba de ser publicada.
Ho faig per una raó important: cal promocionar aquesta autora des del principi.
La Mireia Llinàs no és una celebritat. Per aquesta raó, malgrat els esforços de l’editorial, no és entrevistada ni per la ràdio ni per la televisió. Si hagués escrit un recull d’anècdotes de qualsevol cosa se la rifarien tots els locutors, però la Mireia ha escrit una novel·la. La narrativa, si no està escrita per algú ben famós, interessa poc als mitjans. Tampoc li donaran cap premi malgrat haver escrit un llibre que sí que mereix un premi. És una escriptora desconeguda que mereix ser descoberta, que mereix un mínim de respecte i d’èxit que li permeti seguir escrivint històries com Els enemics silenciosos. Estic convençut que encara guarda moltes històries al disc dur de la seva imaginativa ment.
Els enemics silenciosos (Columna) és la història d’un crim perpetrat durant la postguerra. Una prostituta de luxe és assassinada brutalment. Una inspectora de policia, la Nora Prim, té la capacitat de viatjar en el temps i barrejar-se ens els fets que van succeir als anys quaranta. Els possibles assassins podrien ser aristòcrates, militars, anarquistes, caçanazis o… el clergat. La investigació de la jove policia ajudarà als lectors a descobrir la vida quotidiana de l’època dels nostres avis (en el meu cas pares, que ja estic una mica granadet). Ens farà descobrir com era el físic de la gent, com parlaven, quina olor feia aquella Barcelona tan propera i tan llunyana a l’hora. Sí, és una novel·la “olorosa”, l’autora ens fa tapar el nas més d’una vegada en descriure una societat sense desodorant i sense dutxa a les cases on les pudors, les malalties i els paràsits campaven per tota la misèria que envoltava aquell temps.
La Mireia Llinàs és agosarada, fidel a la realitat, utilitza tant en català com el castellà en els diàlegs. Aquest fet potser li costarà més d’una crítica. Però ha retratat la realitat barcelonina tal com és: bilingüe.
És evident que l’escriptora és guionista de cinema professional. Aquesta novel·la té un ritme cinematogràfic i no deixa que cap lector es pugui avorrir. Les pàgines regalimen el “suspense” del blanc i negre del cinema clàssic.
