L’escriptora publica un thriller psicològic que s’ha convertit en una de les novel·les de l’any.
Quantes vegades hem imaginat com són les vides de les persones anònimes que ens creuem pel carrer o bé compartim seient en el tren o l’autobús?.
Potser sentim curiositat i aquest sentiment desapareix en pocs segons, però per a la protagonista de ‘La noia del tren’ (La Campana/Planeta), aquest fet li provoca una certa obsessió.
‘’Amb el cap repenjat a la finestra del vagó, miro passar les cases pel meu costat com si fos el tràveling d’una pel·lícula.
Ningú més les veu com jo, aquestes cases. Segurament ni tan sols els seus propietaris se les miren des de la meva perspectiva.
Dos cops al dia, per un moment, tinc l’oportunitat de fer un cop d’ull a dins la vida d’unes altres persones. Ho trobo reconfortant, veure uns estranys sans i estalvis a casa seva…’’
Cada matí, Rachel Watson agafa el mateix tren per anar a Londres i l’aturada en un semàfor vermell li permet observar amb detall els moviments que es produeixin al seu voltant, especialment els d’una parella a qui anomena Jason i Jess, de qui imagina una vida tranquil·la i feliç.
‘’En aquesta línia, si fa no fa a mig camí del trajecte que faig jo, hi ha un semàfor espatllat. Dic jo que deu estar espatllat, perquè gairebé sempre està vermell. La majoria de dies ens hi
aturem, de vegades només uns segons i de vegades uns quants minuts seguits. Si vaig asseguda al vagó D, cosa que acostuma a passar, i el tren s’atura davant d’aquest semàfor, cosa que passa gairebé sempre, tinc una visió privilegiada de la meva casa de la vora del tren preferida: la número quinze….”
Rachel Watson no ha superat encara la separació amb el seu marit Tom i ni molt menys que hagi refet la seva vida al costat de l’Anna amb qui té una nena.
Rachel encara conserva el cognom de casada i ofega les seves penes amb alcohol, provocant-li efectes secundaris importants com no recordar amb claredat el que ha fet o vist.
Ara està a l’atur i viu a casa d’una amiga però continua agafant cada matí el tren per anar suposadament a la feina. No ha dit a ningú la seva nova situació laboral.
En una de les aturades del tren davant de la casa número 15 creu veure una discussió entre la Jess i Jason, que fa desdibuixar la imatge de parella feliç que ella imaginava.
Poc temps després descobreix a través de la premsa que la seva Jess imaginària s’anomena Megan i ha desaparegut sense deixar cap rastre.
A partir d’aquest moment intenta recordar que va veure realment aquell dia i es debat entre si es convenient informar a la policia i si ella va tenir alguna cosa a veure.
Com assegura Rachel en un moment de la novel·la ‘quan ets incapaç de recordar el que has fet la teva ment omple els buits com vol i t’imagines el pitjor…”
Rachel resulta ser un testimoni poc fiable pels problemes d’alcoholisme i la pèrdua de memòria que li provoca la beguda, però vol recuperar com sigui els records que li permetin saber que és el que realment va veure.
El seu dubtós testimoni obre les portes a Paula Hawkins per oferir al lector una novel·la angoixant i fosca a través d’uns personatges molt ben definits psicològicament que ens faran canviar contínuament d’opinió sobre els sentiments que ens provoquen i si en realitat són víctimes o culpables.
La novel·la compta amb tres narradores, Rachel, Megan i Anna la dona de Tom, l’ex parella de Rachel, que ens ajudarà a profunditzar en la narració i conèixer més detalls sobre el que realment va succeir. La visió de les tres narradores de ‘La noia del tren’ ofereixen en el seu conjunt un puzle on les peces encaixen perfectament.
A més del tema de la desaparició de la Megan, l’autora sap narrar altres qüestions com les relacions de parella i les tensions que es produeixen, sobretot en la conveniència de tenir o no fills.
‘’Estàvem buscant una criatura i no venia. Jo vaig agafar una depressió molt forta i vaig començar a beure. Viure al meu costat era tan difícil que en Tom va buscar refugi per una altra banda. I a ella li va faltar temps per oferir-n’hi, és clar.’’
Paula Hawkins s’ha convertit en una de les sensacions literàries d’aquest any als Estats Units amb unes xifres de venda que superen els tres milions d’exemplars venuts en molt poc temps. La novel·la serà adaptada al cinema de la mà de DreamWorks.
Segurament que després de la lectura de La noia del tren, ens convertirem en persones molt més observadores i reconeixerem que les coses no sempre són el que semblen.
‘’’Un testimoni la va veure (o almenys va veure una dona que encaixava amb la seva descripció) anant cap a l’estació de Witney cap a un quart de vuit. Ho sé pels diaris. És l’últim cop que se la va veure. Ningú recorda haver-la vist a l’andana o a dins del tren. A Witney no hi ha càmeres de seguretat, i les càmeres de Corly no van captar la seva imatge, tot i que segons diuen els mateixos diaris això no demostra que no passés per allà, perquè és una estació amb «importants angles morts».
