L’autora de la novel·la ‘Tota una vida per recordar’ comenta a L’Illa dels Llibres el procés de creació de la novel·la protagonitzada per una jove nordamericana per aconseguir el seu somni de convertir-se en animadora als estudis Disney
La protagonista de ‘Tota una vida per recordar’ (Columna/Planeta) la novel·la guanyadora del Premi Ramon Llull 2020 és una jove que somia en triomfar als estudis Disney i en el món de l’animació als anys 30 del segle XX.
Disney inmers en la producció de ‘Blancaneu’ i ‘Dumbo’ als anys 30, és l’escenari de la nova novel·la de Núria Pradas. La seva protagonista, la jove Sophie Simmons arriba als estudis Disney procedent de Nova York amb ganes de triomfar com a animadora. Sophie haurà de lluitar i fer-se lloc en un món dominat per homes.
-Què suposa haver rebut el premi Ramon Llull?
En primer lloc, una alegria molt i molt gran. Un orgull inexplicable. I encara que ja sé que el premi s’atorga a una novel·la, per a mi ha estat com un reconeixement a l’esforç de molts anys.
-El confinament i la pandèmia de la Covid-19 no l’hi ha permès fer presentacions previstes. Com ho ha viscut?
Al principi amb molta tristesa. La novel·la acabava d’arribar a les llibreries i el món es va aturar. No vam poder fer ni una sola presentació. Per a una novel·la que comença a caminar la promoció és indispensable. Però després t’adones de la magnitud de la tragèdia. Que hi ha gent emmalaltint i morint, i que ens afecta a tots, no només a mi i als meus plans immediats. I intentes racionalitzar i fer el que bonament pots.
-En canvi sí que ha fet moltes presentacions virtuals via Instagram?
Sí que n’he fet unes quantes. És bo per a mi, perquè sento que estic fent alguna cosa. I és bo perquè els lectors no s’oblidin de nosaltres. I agraeixo molt a tots els companys de viatge, que m’han presentat l’obra, que ens han seguit, que m’han fet costat, que hagin estat presents. No ha estat fàcil per a ningú.
-Com ha mantingut el contacte amb els seus lectors?
He rebut un munt de missatges directes de lectors i lectores que m’han fet molt de costat. Les primeres impressions dels qui ja han llegit la novel·la. Els contesto sempre tots i els agraeixo moltíssim, i més en les circumstàncies actuals.
-Per escriure ‘Tota una vida per recordar’ va trair alguns dels seus principis que es va plantejar fa uns anys per escriure novel·la per adults.
Quan vaig començar a escriure per a adults, em vaig proposar tres coses: parlar de dones, de Barcelona i del segle XX. Bé, amb aquesta novel·la m’he allunyat una miqueta de Barcelona.
-La font d’inspiració per escriure la novel·la la tenia molt a prop i més concretament de la mà de la seva filla.
Sí. La meva filla és animadora i il·lustradora. Mentre estudiava m’havia parlat moltes vegades del que va costar que les dones poguessin entrar al món de l’animació. Sempre em deia que allà hi tenia una novel·la. Primer em va costar. El món del cinema d’animació em quedava lluny. Però, finalment, vaig veure la novel·la. I quan veus la novel·la… ja no pares.
-Quin va ser el punt de partida?
La documentació, que sortosament n’hi ha molta perquè a Disney li agradava molt ensenyar tot el que feia. Per crear el personatge de la Sophie Simmons em vaig basar en dues animadores reals: la Mary Blair i la Retta Scott. Vaig buscar molta informació d’animadors històrics com l’Art Babbit o en Bill Tytla. Em vaig capbussar i vaig mirar d’entendre el complicat procés de l’animació. I amb la informació necessària a la mà van anar sorgint personatges, trames i tot allò que conforma una novel·la.
-Què li ha fascinat del món Disney?
Sobretot la ingent quantitat de feina que era necessària per crear un llargmetratge com Blancaneu. El funcionament de cada departament, com a baules d’una cadena. I de Disney, en particular, el seu geni creatiu. La visió. De crear un món tan màgic.
-La protagonista de la novel·la és la jove Sophie Simmons que amb setze anys abandona Nova York per traslladar-se a Los Angeles i aconseguir el seu somni de convertir-se en il·lustradora.
Sí, encara que la primera resposta que obté és que: “No n’hi ha de dones animadores”. I d’aquí parteix la novel·la. Aconseguirà la jove Sophie acomplir el seu somni? A quin preu?
-Un món que llavors era pràcticament de titularitat masculina.
Les dones estaven relegades a feines molt secundàries, molt mecàniques, bàsicament al departament de Tinta i Pintura. Eren feines necessàries, però hi havia artistes molt formades que podien fer la mateixa feina que els homes. Malgrat tot, els departaments d’art i d’animació els estaven vetats. El mateix Disney deia que aquella no era una feina per a dones.
-Malgrat aquest fet, el somni de la Sophie és convertir-se en animadora.
Passa del Departament de Pintura al de Tinta. Explora les feines prèvies a l’animació per conèixer bé el món en què es mou. Ella té estudis d’Art. Ha arribat a Los Angeles amb una beca del Chouinard, una de les escoles d’Art més famoses en aquell moment als EEUU. I no entén que no pugui fer la feina per la qual s’ha format per una qüestió de gènere. I no estem parlant només de l’argument d’una novel·la. No m’invento res. Aquesta era la realitat.
-A tota una vida per recordar descriu el procés d’entintar els dibuixos de les pel·lícules. Una feina molt artesanal i que només feien les dones.
La de pintar i entintar, com deia abans. Consistia a repassar amb tinta les línies de les il·lustracions abans d’animar i, després, pintar-les pel revés damunt d’un full d’acetat anomenat cel. Es deia, aleshores, que les dones tenien més paciència per fer una feina tan delicada. Fos com fos, a Disney, aquests departaments eren exclusivament femenins.
Perquè ens fem una idea de la feina artesanal d’entintar a la pel·lícula Blancaneu es van fer servir uns 1.500 tons de colors diferent.
A Blancaneu no es va estalviar en mitjans. Ni en temps. Pensem que la producció va durar tres anys. Tot i estar en plena Depressió, Disney ho va apostar tot en aquest projecte, el que la premsa va anomenar La bogeria de Disney.
-La novel·la se centra en bona part en el procés de creació de la pel·lícula Blancaneu. Què va suposar aquella pel·lícula i que va aportar?
Fins a aquells moments, els dibuixos animats eren només en format de curt i servien de farciment a les sales de cinemes entre pel·lícula i pel·lícula. Disney pretén, i aconsegueix, igualar l’animació a les pel·lícules amb actors reals. Fa el primer llargmetratge animat, i tria un conte infantil per fer-ho realitat. Humanitza els personatges i crea una pel·lícula d’animació mai vista. La seva bogeria es fa realitat, malgrat el que pensa tothom, i Disney Studios arriba a un punt àlgid en la seva història.
-Blancaneu és la gran pel·lícula de Disney i com diu la promoció de l’època ‘Tres anys per crear-la, una hora i mitja per gaudir-ne i tota una vida per recordar-la
Això és el que deia el follet que es va repartir al públic el dia de l’estrena, una tarda de desembre de 1937. I crec que resumeix molt bé el que va significar la creació de Blancaneu. Per això dóna títol a la novel·la.
-Una novel·la que recull també les reivindicacions laborals i sindicals de l’època i que canviaria el món de l’animació.
A mesura que m’anava documentant, anava entrant en el món ocult dels estudis. Uns estudis que van créixer molt i molt de pressa. Walt Disney va deixar de ser l’oncle Walt per convertir-se en un empresari que ja no coneixia la majoria dels seus artistes, que pagava capriciosament el seu treball, que no els incloïa en els crèdits de les pel·lícules. I el malestar va esclatar en una vaga de més de dos mesos capitanejada, a més, per alguns dels seus animadors estrelles, com l’Art Babbit. I sí, això va canviar moltes coses.
-El personatge de la Sophie Simmons és fictici però podria ser ben real. Hi ha exemples de dones que si van aconseguir el seu somni.
Sí, és cert. I, a més, està basada en animadores reals, com he apuntat més amunt. La feina que fa la Sophie a Dumbo és la que va fer a la realitat Reta Scott. I a més, és una gran aquarel·lista com va ser Mary Blair. Jo necessitava aquests exemples reals per donar credibilitat i consistència al meu personatge.
-La novel·la combina personatges de creació pròpia amb d’altres de reals com Art Babbit. Com ho combina?
M’he sentit molt lliure a l’hora de convertir els personatges reals, com l’Art Babbit o el Bill Tytla, en personatges de novel·la. Ho he fet crec jo, amb naturalitat, imaginant com s’haurien comportat amb els personatges ficticis, sense treure’ls del seu ambient. Per sort vaig poder llegir molt, moltíssim sobre ells, i la cosa va fluir molt.
-Malgrat ambientar-se en l’època de la Gran Depressió, el món de l’animació va viure un gran moment. Per què?
Disney Studios va poder oferir feina a molta, moltíssima gent en el moment de la superproducció de Blancaneu. Faltaven mans i els carrers anaven plens de gent aturada i desesperada. A vegades no calia ni una formació artística específica; aquesta formació ja es donava als estudis. Disney també va saber aprofitar, en el bon sentit de la paraula, l’atur entre alguns dels grans genis de l’animació. Els va buscar, els va oferir feina, els va portar de Nova York. Hi ha l’anècdota que pels arbres i fanals de Los Angeles, es veia la cara somrient de Mickey en tot de cartells que demanaven dibuixants per a Disney Studios. Pensem que hi van arribar a haver 800 persones en la producció de Blancaneu.
-La documentació ha estat una part important de la novel·la. Com afronta un procés de documentació quan escriu una novel·la?
Per a mi és el primer pas, el primer graó per pujar. La documentació em fa aterrar en la realitat de l’època que vull descriure, em dibuixa els personatges i me’ls col·loca en l’escenari correcte. Sense aquesta documentació prèvia que dura mesos, res no és possible.
-Per escriure aquesta novel·la quin ha estat aquest procés?
Primer vaig haver de visualitzar que darrere d’aquest tema hi havia una novel·la. I un cop en vaig estar convençuda vaig traçar unes línies fonamentals del relat: noia que va des de Nova York a Los Angeles per fer realitat el somni de ser animadora. I un cop amb això clar, vaig ficar el cap a la documentació i vaig anar descobrint l’escenari de la història: depressió, pel·lícules clau, procés d’animació, vaga, màfies, personatges reals… Un esquelet que es va vestint a poc a poc. Vaja, com sempre.
-I després del premi Ramon Llull com continuarà la trajectòria literària de Núria Pradas.
Aquesta és bona! Ja m’agradaria tenir una resposta, ja. Jo crec que continuaré escrivint, és clar. Però, de moment, el que més m’agradaria és poder fer la feina que ha quedat pendent i donar a conèixer com cal Tota una vida per recordar.
