L’escriptora i activista afgana, Nadia Ghulam publica un àlbum il·lustrat per Mona Brunet per explicar als més petits les conseqüències de la guerra i de la crisi dels refugiats.
El conte “El país dels ocells sense ales” (La Galera) està protagonitzat per la petita Bibí i la seva família viuen feliços al país dels ocells sense ales. Però un dia apareixen al cel centenars d’aus diferents, i la vida canviarà per a tots aquells ocells que fins aleshores vivien tranquils. El foc i la por comencen a arrasar-ho tot i no els queda altre remei que fugir per sobreviure.
Nadia Ghulam narra el dolor de la guerra i la pèrdua de persones estimades, però no oblida tampoc la solidaritat. Ghulam ho té clar quan afirma a L’Illa dels Llibres que “en el món no hi ha només blanc o negre. Al món hi ha molts colors, hi ha gent molt bona que t’ajuden, t’acompanyen, t’escolten i t’estimen, però també hi ha altres persones que et fan mal.”
Als seus refugiats, al meu país, als infants més vulnerables i a totes les persones que, una vegada i una altra, han de lluitar perquè creixin les seves ales, per volar i trobar un niu. Persones que fugen per tenir una llar i un lloc on viure.
Què et va inspirar escriure “El país dels ocells sense ales”?
Va ser quan vaig estar al camp de refugiats de Lesbos, com a voluntària per poder ajudar als refugiats que durant anys i anys esperen que sorgeixi una llum d’esperança per tenir un futur millor. Allà, vaig veure moltes persones del meu país, gairebé el 70% eren afganesos, i escoltant les seves històries, com a traductora, vaig veure que eren com ocells sense ales, sense cap guia ni coneixement.
Aquí us prepareu molt per poder viatjar un cap de setmana, prepareu la maleta, la ruta que fareu, però molts dels refugiats no sabien ni per on havien passat per arribar al camp de refugiats. Aquesta va ser la meva inspiració per escriure “El país dels ocells sense ales”
Una metàfora sobre uns ocells sense ales que no els permet poder volar
Al meu país per desgràcia hem patit cinquanta anys de guerra i ens han tallat totes les ales i per tant no tenim cap possibilitat de sortir. Estem tancats al nostre país i som presoners de la crueltat de la guerra. Els afganesos estem rebent molt d’aquesta guerra tan injusta.
Els ocells viuen en un país feliços, però un dia arriben uns nous ocells que arrasen amb tot i han de fugir. Una història que et serveix per narrar el drama dels refugiats.
Per mi aquest conte el que fa és transmetre que en el món no hi ha només blanc o negre. Al món hi ha molts colors, hi ha gent molt bona que t’ajuden, t’acompanyen, t’escolten i t’estimen, però també hi ha altres persones que et fan mal.
La meva mare afganesa, sempre em deia que un país, és com un bosc i que dins d’aquest bosc trobes plantes medicinals i plantes verinoses. Amb aquesta metàfora dels ocells sense ales i amb els alats que han arribat al meu país, com pots veure hi ha els alats que m’han regalat ales i d’altres que m’han fet molt de mal. És un contrast del món perquè es vegi la realitat humana de la gent.
La història ofereix molta reflexió i també compta amb una guia de lectura realitzada per Fundesplai
Estic molt agraïda perquè Fundesplai m’han ajudat molt i compartim una proposta educativa anomenada Nusos que tracta sobre els refugiats i la immigració.
Un llibre només per nens?
No és només per una edat d’infants. Aquest conte espero que tothom el llegeixi perquè la gent entengui que està passant al meu país i perquè estem patint d’aquesta manera.
Sempre has apostat per una educació amb valors.
Un cop vaig arribar a Catalunya com que per mi l’educació era la base de la vida, quan la gent em preguntava que era per mi el més important; sempre deia l’educació.
Però, un cop he estat en un món on hi ha possibilitat de rebre educació i com sempre m’estic fent preguntes en vaig preguntar: Què falta en aquest món que hi ha universitats i escoles? I com és possible que encara hi ha fàbriques d’armes i la gent està a favor de les guerres, la discriminació, la xenofòbia i o el racisme? Llavors, vaig pensar que faltaven valors i ara sempre insisteixo en l’educació i els valors perquè sense valors i educació, res no té sentit
Cal seguir lluitant per aconseguir la cultura de la pau.
La pau és fràgil i cal cuidar-la i protegir-la. Cadascú de nosaltres té l’oportunitat de sembrar llavors de pau. Malauradament, moltes persones han oblidat per què és tan important la pau.
T’agradaria que el teu conte es pogués llegir a l’Afganistan?
No només al meu país, el meu somni és que tothom sàpiga que tot el que passa a l’Afganistan és molt cruel i no hi ha dret que tants infants com la protagonista del conte es cremin i no tinguin la possibilitat de tenir medicines i estar al costat de la seva família.
En quina situació es troba ara a l’Afganistan?
La situació és molt difícil per a tothom, però sobretot per les nenes i les dones que per diverses circumstàncies són les víctimes de la guerra.
Encara hi mantens contacte?
El meu cos està aquí, però la meva ment i el meu pensament està a l’Afganistan cada dia.
A occident ens hem oblidat de l’Afganistan?
No m’estranya, perquè a Occident la guerra és com una moda que apareix en un país o en un altre. Quan és moda tothom en parla i quan la moda s’acaba llavors ja no se’n parla.
El moment més dur dels afganesos no era a l’agost, és ara quan venen les dificultats per l’arribada de l’hivern amb persones passen gana, set, sense poder menjar o beure aigua. Amb una guerra civil pel mig i la dictadura del règim talibà, tot és molt complicat. La ignorància i el desconeixement se sumen a totes aquestes injustícies.
Què hi podem fer des d’occident?
No girar la cara als afganesos i no fer com els grans poders com els Estats Units, Rússia. Hauríem de ser més éssers humans i posar-nos en la pell de persones que estan patint la guerra. No només parlo d’afganesos sinó de totes les persones que estan patint una guerra. No es culpa d’un país patir una guerra, és responsabilitat conjunta de tot el planeta, de tota la societat i de cada individu. Tots tenim la responsabilitat de no girar la cara i posar tota la nostra consciència perquè som persones responsables d’aquests fets i podem de manera conjunta perquè això no augmenti.
“El país dels ocells sense ales” compta amb les il·lustracions de Mona Brunet,
Amb la capacitat de la Mona no hi he dubtat en cap moment. Quan vaig veure la seva obra em vaig enamorar i vaig tenir clar que havia de ser ella qui fes les il·lustracions. Ella ja em va il·lustrar el conte “El llenyataire de Kabul”
Formeu un bon equip
Si, si un bon tàndem