Matilde Asensi recupera els personatges de la novel·la ‘L’últim Cató’ quinze anys després. La novel·la va suposar un dels grans èxits de la seva carrera que arribaria a consolidar-se amb ‘El origen perdido’ i la trilogia de Martín Ojo de Plata.
Jordi Milian
Amb El retorn del Cató (Planeta) tornen Ottavia Salina, en Farag Boswell i Kaspar Glauser-Röist l’antic capità de la Guardia Suissa vaticana i Cató que viatjaran per Mongòlia, Terra Santa, Istanbul per investigar un misteri que arrenca al segle I de la nostra era sobre la recerca de les restes del cos de Jesús de Natzaret.
Un cop més. Matilde Asensi ofereix als lectors la fórmula de l’èxit de les seves novel·les amb dosis d’intriga i aventura malgrat reconèixer que no és gens aventurera.
Han estat els mateixos lectors qui et van demanar una continuació de L’últim Cató.
Dit així sembla suau, però les peticions d’una continuació de la novel·la no ho van ser Primer va ser en llibreries on alguna persona em preguntava sobre aquesta possibilitat però sempre pensava que no ho faria.
Quan m’ho vaig plantejar per primer com va ser quan em vaig trobar l’any 2012 amb l’allau de peticions a les xarxes socials que demanaven una segona part. Semblava com una secta que la gent que la gent va demanant cantant ‘’Catón Catón’
Van ser els lectors els que van trencar el mur i finalment vaig decidir escriure la segona part.
Que ha canviat des de la publicació de L’últim Cató?
Llavors jo era molt novell i fins a la data havia publicat dues novel·les que havien passat més o menys desapercebuts que eren El salón de ámbar i Iacobus. El último Catón va ser el meu tercer llibre i va ser tot un boom
Han passat catorze anys i he escrit molts més llibres i el que noto és que llavors no em considerava escriptora perquè les editorials em refusaven Ara sí que em considero escriptora i noto que he après a escriure i a explicar millor les coses.
En aquests 14 anys moltes coses no han canviat perquè segueixo fent el mateix d’abans però si que he canviat jo en la percepció de mi mateixa. Crec que també ha canviat la dels lectors envers de la meva obra com a gènere d’aventures, de ficció o novel·la històrica.
Suposo que moltes editorials ara es deuen penedir d’haver-hi rebutjat les seves obres
Les altres no les sé però sí que puc dir que entre les editorials que em van rebutjar al principi va ser Planeta, un fet que m’encarrego de recordar (riu)
Per escriure El retorn del Cató ha trigat tres anys.
Exactament el mateix temps que El último Catón amb dos anys de documentació i creació i un any d’escriptura. Ara tinc més taules i m’ha sortit un llibre molt més llarg. Abans no tenia els recursos que tinc ara i tot em costava molt més.
Sempre ha comentat que el precés de documentació de les seves novel·les suposen un temps més que l’escriptura de les seves novel·les
La documentació és la part més maca cada de tot el procés. La part de llegir i trobar coses que després passaran a la teva novel·la en gaudeixo molt
Jo sóc periodista i no historiadora i sempre tinc una obsessió de ser el més fidel a la història i per què no cometi una errada molt gran.
La història la respecto, no la canvio i l’adapto al meu interès. El que adapto és la meva ficció a la història real i procuro ser molt exigent i exhaustiva amb la documentació.
Com ha estat el retrobament amb personatges Octavia Salina, Kaspar Glauser-Röist l’antic capità de la Guardia Suissa vaticana i Cató i el profesor Farag?
Em va sorprendre molt perquè quan vaig començar a documentar-me no havia pres la decisió d’escriure una segona part però vaig començar a llegar de nou ‘El último catón Havien passat catorze anys i no havia tornat a llegir el llibre perquè normalment no rellegeixo les meves novel·les
En tornar a llegir ‘El último Catón me n’adono que trobo a faltar als personatges i torno a sentir estima per ells.
De cop em vaig sentir capaç de donar vida un cop més a Ottavia, Kaspar i Farag. Em vaig adonar que tranàven a estar dins del meu cap. Quan vaig començar a escriure les primeres pàgines vaig sentir molta emoció sobretot per tornar a agafar la veu d’Octàvia que em va arribar a provocar moments molt divertits.
He gaudit molt aquest llibre malgrat les dificultats i les pors inicials i l’he gaudit des del minut zero i puc assegurar que recuperar els personatges ha estat una experiència molt emocional
Això vol dir que estima molt als seus personatges
Potser més del que deuria… (riu)
Els seus personatges solen ser molt aventurers. Ho és també Matilde Asensi?
En absolut. Jo sóc molt covard i a través dels personatges dels meus llibres, visc aquelles coses que em persona no m’atreviria mai a viure.
Tinc una part de corresponsal de guerra que mai m’hauria atrevit a exercir però que m’atreveixo viure a través de la ficció.
No sóc gens aventurera ni valenta
Escriu a la novel·la que la història l’escriuen els vencedors i els vencedors amb el temps adquireixen el poder d’obligar-nos a creure el que escrivien de fer-nos obligar el que no es va escriure i induir-nos a tenir por del que mai va existir.Tot per seguir amb el poder sigui religiós, polític o econòmic
La idea no són les lluites de poder i en canvi la novel·la tracta d’una antiga lluita que va succeir en el segle I a Jerusalem entre els apòstols que van viure i seguir a Jesús, que van escoltar el seu missatge i la interpretació de l’antic testament i un jueu de la diàspora anomenat Saulo de Tars (Pau de Tars), qui crea finalment el cristianisme.
Aquesta guerra la perden els apòstols i van desapareixent de la història perquè Pau s’apodera de la figura de Jesús, sobretot perquè és el que sap escriure, parlar grec que seria com l’anglès de l’època i el fet de tenir ciutadana romana que li permet moure’s per tot l’imperi.
Pau s’apodera de la figura de Jesús i se la fa seva i l’adapta i crea una doctrina que no és la que va dir Jesús.
La frase és aplicable a l’actualitat
En realitat la frase parla d’aquella guerra i encara que sigui aplicable a moltes coses de la vida penso que sempre cal fer un pas enrere i intentar tenir una visió molt més global i de perspectiva de les coses.
La veritat no la té ningú ni tampoc Pau però ell va crear el cristianisme i fins i tot l’església catòlica perquè va ser el vencedor d’aquell enfrontament.
Els personatges de la novel·la tenen la missió de trobar les restes de Jesús. Què passaria si es trobessin aquestes restes
Hi ha un documental molt interessant de James Cameron que s’anomena ‘La tomba perduda de Jesús’. Jo no crec que els ossaris que en parla James Cameron siguin els de Jesús de Natzaret perquè no ajusten a les tradicions jueves del segle I.
És un documental molt interessant on parla d’uns ossaris que es troben a Jerusalem, però a mi no m’interessa tant el documental com el fet en què aquells ossaris van ser buidats del seu contingut.
L’ossari de pedra que podia acollir les restes de Jesús, està apilat en un magatzem de l’autoritat arqueològica d’Israel al costat d’altres ossaris del segle I.
Si fos veritat el que defensa James Cameron en el documental, la millor manera de no fer visible la troballa seria ignorar-la i traslladar les restes en un ossari comú.
Ignorar-ho és la millor fórmula perquè la gent no li faci cas. De fet, es tracta de no anar més enllà per interessos d’algunes esglésies com és lògic i evident.
Més de 30 milions de llibres venuts de les seves novel·les
Sí en realitat és com un país sencer.
Com valora aquestes xifres
Són xifres tan grans que ja no les valores perquè perds el recompte i jo no segueixes sumant. Aquest no és el meu tema i prefereixo seguir gaudint escrivint i que els lectors també s’ho passin llegint-les
