Marta Rojals: ‘ja considerava un èxit que acceptessin de publicar-la, tot el que ha vingut després ha sigut una sorpresa’.

L’illa dels llibres entrevista a Marta Rojals

 
L’escriptora Marta Rojals debutava fa un any amb la novel·la Primavera, estiu etcètera.
Un any després l’editorial La Magrana ja porta  sis edicions d’una novel·la que  ha captivat a molts lectors i crític,   gràcies a una proposta original.
Marta Rojals,  poc donada als actes públics, ha comentat  en una entrevista concedida  a L’illa dels llibres la novel·la Primavera, estiu etcètera  i de l’èxit aconseguit en bona part,  gràcies al boca-orella de lectors i llibreters.  Jordi Milian

-Fa més d’un any de la publicació de Primavera, estiu, etcètera. Com ha viscut l’èxit de la novel·la?
Si partim del fet que ja considerava un èxit que acceptessin de publicar-la, cosa que deu passar a tothom qui hagi escrit una primera novel·la, tot el que ha vingut després ha sigut una sorpresa. I diria que ho he viscut com això, com un fet excepcional, una cosa estranya i molt bonica alhora.

-Part d’aquest fenomen literari de la seva novel·la s’ha produït gràcies a la xarxa.
Estic convençuda que sense el suport dels blogaires, que van ser els primers a llegir-lo, fer-hi confiança i recomanar-lo, no seríem pas on som. En aquest país hi ha una barbaritat de blogs dedicats o relacionats amb la literatura, i que formen una xarxa molt potent. Els seus blogaires es fan uns farts de llegir, ja sigui per la seua professió, per la seua passió o per totes dues coses alhora, i elaboren unes ressenyes i unes crítiques serioses i treballadíssimes, que no es deuen fer en un parell d’hores, precisament. Crec que el cas és digne d’estudi. Pel que fa al Primavera… mai no els podré estar prou agraïda per la difusió desinteressada que en van fer i que encara fan. I remarco “desinteressada”, perquè avui dia aquests gestos són gairebé un exotisme.

-Ha obtingut una molt bona rebuda per part dels lectors. Quina creu que ha estat la clau d’aquesta bona rebuda?
Això és un misteri, perquè al començament tenia claríssim que era un llibre dirigit a un públic molt concret, d’una procedència i edat molt determinades, i allò que més m’ha sorprès és que hagi acabat tenint un públic tan transversal. M’estranya molt més que agradi a persones més jóvens de 30 que no pas a gent més gran de 40, això sí: perquè, de fet, parla d’una generació que van viure una adolescència molt més semblant a la de sons pares que a la dels jóvens d’ara. Potser algun dia ho aclarirem. Crec que la persona més jove que m’han fet saber que l’ha llegida té 13 anys i la més gran vuitanta-tres. Un misteri.

-Malgrat aquesta bona rebuda vostè s’ha volgut mantindre una mica al marge, en un segon pla.
M’he mantingut on em sento còmoda. I per sort això és compatible amb què el llibre faci el seu camí.  

-Podem entendre la novel·la com retrat generacional?
Diuen que sí, però hi ha lectors de més edat que els protagonistes que, quan senten a dir que és generacional, es queixen. No sé si és un retrat-retrat, però potser sí que els lectors de la generació dels protagonistes és més probable que acumulin o tinguin vivències molt semblants a les dels personatges, i això genera una certa identificació que fa sentir acompanyat. 

-L’Elia, la protagonista de la novel·la compta amb alguns paral·lelismes amb vostè, té la mateixa edat, és arquitecta… Malgrat algunes coincidències ja ha comentat que no és una novel·la autobiogràfica.
De fet sóc una mica dropa i fent una protagonista de la mateixa generació i amb la mateixa professió em treia molta feina de sobre. Així, establint aquests puntals diguem-ne fàcils, em reservava les energies per a posar imaginació en altres qüestions. Trobo que per a fer una novel·la autobiogràfica s’ha de tenir una valentia i una dosi d’exhibicionisme importants, i és justament el que a mi em falta. Però també trobo normal que qui no em coneix pensi que sóc capaç d’això i més.

– A Primavera, estiu, etcètera recupera la parla d’una zona geogràfica molt concreta centrada en les Terres de l’Ebre. Per què?
M’interessa molt la llengua i tenia clar que, si algun dia escrivia alguna cosa una mica seriosa, faria passar la llengua davant. En aquest cas, vaig triar el parlar del meu poble, per motius evidents. És un parlar que té la particularitat que, tot i ser de la Ribera d’Ebre, és molt pròxim al lleidatà. Em sembla que el meu poble és l’únic de tota la Ribera on parlen així, deu ser per la situació geogràfica. Vull dir que no és parlar ebrenc pròpiament, com l’han definit en diverses ocasions, és més lleidatà.

-Què vol reivindicar amb la seva novel·la?
Si parlem estrictament de reivindicar, diria que la llengua, definitivament. Si ho estirem una mica, també podríem parlar d’una realitat cultural específica. No sé què en quedarà, de l’una i de l’altra, d’aquí a deu anys. Em fa molta pena anar veient com perdo vocabulari, adonar-me que escrivia més correctament quan anava a l’institut que no pas ara, o constatar que fa vint anys feia servir moltes expressions genuïnes que ja he oblidat. Per això vaig fer el llibre, això volia reivindicar. La història va venir després.

-D’on li ve la passió per la literatura?
La literatura m’interessa, però no tant com per dir que m’apassiona. Això es veu clar quan et compares amb persones que realment sí que viuen els llibres amb l’ànima, i t’adones que a tu et falta molt de “fondo”. Pel que fa a la lectura, abans d’escriure el Primavera… anava com vint o trenta anys enrere. Ara he començat a fer els deures, però a empentes i rodolons.

-Quins serien els seus referents literaris?
Referents, com a lectora, segurament més dels que recordo. I per a escriure, puc dir-ne alguns que m’agrada com ho fan, o com ho feien, que ja he dit que sóc una mica antiga: Moncada, Monsó, Pla, Rodoreda, Serés, Villaró.

-Seguirà escrivint més novel·les? Té nous projectes literaris?
Són preguntes cada vegada més difícils de respondre amb rotunditat. Ara de moment, per sort, no tinc temps de pensar-hi.

-Per què hem de llegir Primavera, estiu, etcètera?
Ostres, ara sí que m’has mort. Suposo que això ho podrien dir les persones que s’han llegit el llibre, que els ha agradat, i que el recomanen per aquesta o aquella raó, que és el sistema clàssic. Ningú millor que les persones que ens coneixen bé per dir-nos per què hauríem de llegir tal i tal llibre que creuen que ens agradarà. És el millor anunci, i el més fiable.

Podeu llegir el primer capítol de la novel·la en aquest enllaç: https://www.illadelsllibres.com/index.php/2012/03/22/un-tastet-de-primavera-estiu-etcetera-de-marta-rojals/