L’autora d’El cel segons Google’ presenta a L’Illa dels Llibres la seva primera novel·la.
Marta Carnicero ha escrit una novel·la amb un llenguatge molt visual i directe gràcies a un text breu però intents que ens apropa a situacions i escenes molt quotidianes protagonitzades per una jove parella.
La Júlia i en Marcel comencen a viure les primeres escletxes en la seva relació arran de l’adopció de la Naïma. El que havia de ser una situació meravellosa a poc a poc va distanciant a la jove parella.
El cel segons Google ens ofereix dues històries, la primera protagonitzada per la jove parella i l’altra per la Naïma, la nena adoptada que anys després i gairebé sense relació amb els seus pares adoptius, rep la notícia de l’existència d’una germana que li demana que vagi a veure al seu pare, en Marcel, que es troba hospitalitzat i valorar si ha de tornar o no a veure al seu pare.
El cel segons Google de Marta Carnicero s’ha cuinat a foc lent però la seva lectura és devora ràpidament deixant molt bones sensacions.
Entrevista Jordi Milian
Fotografies autora: Alfredo Garofano
Fa més temps que escric que no pas que cuino, però mai no m’hauria imaginat que arribaria a publicar un text de ficció. De fet, tampoc no m’esperava publicar aquesta novel·la: la vaig escriure com a projecte final per al Màster en Creació literària que feia a la Pompeu i va ser el meu tutor qui, després de llegir-la, em va dir que busqués un agent literari.
Finalment vas trobar editor i editorial. Què esperes d’aquesta primera novel·la?Trobo que la qüestió no és esperar. És una sort poder viure l’experiència: que algú cregui en tu i el teu text, que hi hagi persones que es posin en contacte amb tu per explicar-te que s’hi han sentit reflectides o per dir-te que, senzillament, han gaudit amb la novel·la.
Malgrat el ritme àgil i directe de la novel·la, un pensa que s’ha cuinat a foc lent.
Si per “foc lent” vols dir que es nota revisada, reescrita, estic contenta, perquè vol dir que la feina que hi ha al darrere es pot detectar. Quan escric començo la jornada reescrivint el text del dia anterior. Hi ha dies en què no he avançat res; al contrari: senzillament he acabat amb un text una mica més polit que el dia abans.
Què et va motivar escriure ‘El cel segons Google’?
Una companya de feina em va explicar el procés pel qual havien de passar els pares que decidien adoptar una criatura. Em va semblar que era com si haguessin de passar un examen que els pares biològics s’estalvien. Em vaig preguntar què passaria si, en aquest context d’haver de demostrar que ets la família perfecta, la parella trontollés.
Quines han estat les teves influències?
Hi ha molts treballs que admiro, però em faria vergonya considerar-los influència. Que m’agradi la feina d’un escriptor o escriptora no implica que tingui la capacitat de fer el que aquesta persona fa fa ni hi hagi un interès per seguir la tendència que marca, que pot ser ben diferent de la meva. La meva influència la busco més aviat en l’observació de tot allò que tinc al voltant.
Demostres que és possible narrar fets quotidians com les relacions d’una parella i convertir-los en arguments per a una novel·la.
Independentment que me n’hagi sortit o no, trobo que la disjuntiva inicial és prou potent com per poder-la convertir en història: estàs disposat a continuar amb algú a qui ja no estimes per tal de no perdre la teva filla? I encara n’hi ha una altra, de premissa de partida, que correspon a l’altra història que també es narra a la novel·la, però em sembla que he desvelat prou.
Els protagonistes són una parella que creuen que són invencibles i que la seva relació serà per sempre. El món de la parella està massa idealitzat?
Potser entre els més joves…Jo ja tinc una edat i no t’ho sabria dir. Seriosament, tinc la sensació que qualsevol que hagi viscut en parella sap que la situació no té res a veure amb el que prediquen certs estereotips generalitzats que vénen del cinema, per exemple.
La Júlia i en Marcel creuen que amb l’adopció de la Naïma viuran una vida plena com a parella però una possible infidelitat ho trencat tot.
D’això tracta la novel·la, entre d’altres coses. La pregunta és: val la pena seguir endavant?
La novel·la també qüestiona les proves que hi ha de passar una parella que decideix adoptar.
Em pregunto quants de nosaltres passaríem la prova en la vida diària, per molt que estiguem convençuts que som uns pares excel·lents. Ells senten que han de demostrar que són perfectes en tot moment, que fan sempre el que s’espera d’ells, i això, a la vida real, és impossible.
Les arrels i els vincles afectius entre uns pares i una filla adoptada també formen part dels temes que aborda la novel·la.
Sí. Sempre he cregut que els vincles de la pell superen en intensitat i en importància els de la sang.
Si m’ho hagués pogut permetre ho hagués fet, i el mateix m’hagués passat si no hagués pogut tenir fills biològics. Hi ha molts nens i nenes que no tenen la sort de tenir uns pares, amb tot el que això implica. La maternitat biològica és una experiència fantàstica, però un cop l’has provada pots sentir (i jo ho sentia així) el deure moral d’adoptar una criatura, si encara en vols més. Del que no tinc cap dubte és que, si ho hagués fet, l’hagués estimada tant com si l’hagués portada a dintre. Tinc la convicció que l’amor es construeix.
La Naïma, la filla adoptada per la Júlia i en Marcel juga també un paper important a la novel·la i anys després intenta reconstruir com era la vida amb el seu pare, però els buits de la memòria els omplim a vegades amb fets que no s’ajusten a la realitat. Un dels personatges afirma que ‘la memòria és l’exemple de la mentida perfecta’…
És una frase que podria subscriure. Tinc la sensació que la memòria acaba retornant-nos una certa versió dels fets que no sempre s’ajusta a la realitat, ni que sigui pel simple fet que no pot ser 100% exhaustiva alhora d’emmagatzemar, i per tant de retornar-nos, un record concret amb tots els matisos que caldria que hi fossin. Llavors és quan entra en joc el nombre de vegades que hem evocat, i per tant ens hem explicat a nosaltres mateixos, aquell record. Tinc la sensació que és en aquest procés, que li donem forma, encara que sigui de manera inconscient. Els records més tristos i els més feliços són, segurament (perquè els hem recuperat molt més sovint), els més afectats per aquest procés d’idealització.
Hi ha qui intenta recordar els llocs que ha visitat o ha viscut a través de l’aplicació ‘Street view’ i aquest fet ens produeix una visió distorsionada i no ens deixa gaudir dels matisos.
Street view pot ser una eina útil en certes situacions, però no n’hi ha prou amb evocar-ne l’escenari, per conjurar la realitat viscuda en un espai concret.
Llegint la novel·la sabem com és el cel segons Google, però com és el cel de Marta Carnicero?
M’agrada que sigui canviant, que és una cosa que Google, de moment, encara no sap fer.