Amb la novel·la “La dona més pintada” (Proa), Màrius Serra ens acosta a la figura de Palau Ferré, conegut com el pintor que cremava els seus quadres.
Hereu de Picasso i admirador de Dalí, la biografia de Ferré té un moment determinant quan una sentència del Tribunal Suprem el va obligar a pintar 42 metres quadrats d’olis per poder rescindir un contacte que va signar anys enrere amb el promotor Miquel Peirats. Després d’aquella sentència, com a protesta, el pintor cremaria les seves obres.
Una setència del Tribunal Suprem marca la carrera del pintor Palau Ferré
Maties Palau Ferré va ser un pintor reconegut i fins i tot va ser batejat com a Picasso 2. Als anys seixanta signaria una mena de contracte amb el diable quan l’empresari Miquel Peirats qui li proposa signar un contracte de venda de dues cases amb terreny a Reus, a canvi d’obra pictòrica amb una quantitat pactada de 10.000 pessetes per cada metre quadrat de tela pintada. Amb els anys i malgrat que la venda dels quadres no aconsegueix tancar definitivament l’acord. El pintor, tot i la seva cotització, no pot fer exposicions perquè l’obra està compromesa amb l’empresari que va descomptant de cada quadre els diners que li deu el pintor per la compra de les dues cases i el terreny.
L’any 1972, Peirats interposa una demanda per incompliment de contracte per part del pintor. El cas arriba al Tribunal Suprem i l’any 1974 dicta sentència i obliga a Palau Ferré a pagar-li quaranta metres quadrats de pintures a l’oli per donar per tancat l’acord.
A partir d’aquest moment el nom de Palau Ferré va ser conegut com el pintor que cremava els seus quadres, i durant deu anys es dedicaria a cremar al vespre l’obra que creava durant el dia.
El prestigi de l’art
Ompliria programes de televisió, pàgines a la premsa i els informatius. Fins i tot José Maria Íñigo l’entrevistaria al mític programa “Estudio abierto” o el periodista especialitzat en crònica negra Enrique Rúbio s’interessaria pel cas. Precisament gràcies al personatge d’Enrique Rubio, l’escriptor aprofita per donar detalls de la trama judicial.
La sentència donaria la raó al promotor, però l’opinió pública es posaria al costat del pintor Tothom es posa a favor de l’artista, perquè l’art té prestigi”. La sentència provocaria un linxament públic en contra del promotor “En realitat, Peirats tenia tota la raó, però els mitjans van defensar l’artista, perquè un artista sempre té més prestigi que un promotor immobiliari”. Per Serra, amb la sentència d’aquell judici van perdre tots dos i que el “terreny de la novel·la nó és per jutjar a ningú”. Afirma que “Un pintor té prestigi, però un constructor no”.
“Estem en una època “on teòrics expenedors de veritat, com ara polítics, jutges, periodistes que teòricament amb fets reals, falsifiquen la realitat”
Màrius Serra ha publicat una novel·la i no un assaig o una biografia. La dona més pintada abraça des de 1954 fins a l’any 1984 utilitzant diversos flashbacks per explicar la vida del pintor. La novel·la també li serveix per “fer un relat del tardofranquisme i la transició”, però centrant-se sobretot “en el litigi entre el pintor i el promotor”.
Màrius Serra reivindica el paper de la ficció i dels novel·listes “Això és una novel·la i una ficció anotada”. Les ficcions tenen una lògica interna, però la vida no la té”. L’escriptor assegura que estem en una època “on teòrics expenedors de veritat, com ara polítics, jutges, periodistes que teòricament amb fets reals, falsifiquen la realitat”.
Assegura que “en territoris on teòricament no es fa ficció fan ficció, fet que em sembla intrusisme”. Serra reivindica “el paper dels romancers com a creadors de ficció. “Les ficcions, a vegades, contenen més veritat que preteses veritats posades en una llista de notaris”. Assegura,”vaig començar a escriure una novel·la sobre un home que cremava els seus quadres si m’he trobat moltes més coses”. La novel·la és una ficció anotada on explica el que és real i el que no.
La novel·la està dividida en tres parts, la primera part des dels 1953 fins al 1983, la segona part és un epíleg i la tercera part és el que Màrius Serra anomena el PIN (Portentosa imaginació del novel·lista)
Màrius Serra presenta a Palau Ferré com un home sol, amb una pulsió natural per la pintura, però també per agradar.
Palau Ferré un personatge entre Picasso i Dalí
Palau Farré era considerar un pintor cubista amb influència al romànic català, però ell es va inventar el concepte “empirisme de la realitat” que amb la crema dels seus quadres, es convertiria en un personatge molt dalinià.
Palau Ferré definia Picasso “com un batraci que no para de pondre ous i, en canvi, Dalí és una gallina que només en posa un, però que cloqueja molt fort perquè tothom ho sàpiga”, recorda Serra.
El pintor es va dedicar sobretot a pintar dones amb ulls grossos i verds, identitat que mai revelar, però que Màrius Serra en dona alguna pista a la novel·la.
Màrius Serra aconsegueix descriure el pintor a través del que denomina “tres plans interiors”. El primer amb la vessant artística, la seva pulsió creativa i la seva formació a Barcelona i París. Ell s’autodefineix com un artista cubista amb influències del fauvisme i el romànic català. Una part on Serra confessa que “és la més novel·lesca amb la construcció de la seva figura com a artista i com es va construint a ell mateix”.
El segon pla interior es refereix al sentimental on inclou diverses històries d’amor. Palau Farré va ser soler i a la novel·la i apareix una dona armènia que va conèixer a París.
L’expiació dels pecats
El tercer pla interior que ha interessat a Serra és el que fa referència a l’expiació de pecats perquè segons l’escriptor “l’expiació de pecats, perquè l’acte de cremar la seva obra, té un alguna cosa a veure de voler expiar els seus pecats”. El promotor també va expiar els seus pecats i va acabar regalant els quadres de Farré a ajuntaments com el de Reus, Alcover o Valls. Una expiació d’un autor que l’anomenaven Picasso Dos i la d’un promotor que va fer molts diners, fent barris sencers a Vilaseca durant el “desarrollisme”.
La història de Palau Ferré li serveix a Serra “per a agafar com a símptoma del nostre país i cultura capaç d’allò més sublim i després llançar-ho tot per la borda i cremar la seva pròpia obra”
El conflicte no només va cremar els seus quadres, “també va cremar el seu futur”. La seva valoració crítica tendeix al silenci, llevat de l’àmbit més local”.
L’any 1984 es va fer un dinar amb el pintor on li van demanar que deixés de cremar els seus quadres. Durant deu anys venia els seus quadres de forma clandestina.
Palau Ferré tenia clients de la burgesia però també molts compradors de la classe mitjana. Mai va tenir un marxant d’art i tot ho gestionava ell.
Una pregunta que s’ha formulat Màrius Serra escrivint la novel·la “és qui i que són els expenedors de valor en l’àmbit de l’art i en el mercat de l’art qui monetitza aquest valor?”.
Es calcula que Palau i Ferré va cremar al voltant de 200 quadres, però segurament aquesta xifra també forma part de la llegenda del pintor.