El periodista i autor del llibre ‘Los 7 hábitos de la gente desinformada’ (Conecta) assegura que ‘som facilitadors de la seva supervivència de les ‘fake news’, en la mesura que les consumim i les compartim per les nostres xarxes.’
Entrevista Jordi Milian
Fotografia autor cedida per Penguin Random House
Som còmplices de l’aparició i expansió de les ‘fake news’? Hem de desconfiar de les exclusives que apareixen a les xarxes? Quins mitjans són els més fiables? Fem massa cas de les recomanacions que ens trobem a la xarxa? En un món globalitzat amb tanta informació, en realitat estem més desinformats?
Aquestes preguntes tenen la seva resposta a ‘Los 7 hábitos de la gente desinformada’ del periodista i consultor de comunicació Marc Argemí. Un manual on trobarem moltes respostes i que ens ajudarà a informar-nos millor i comprendrem com l’aparició d’internet i les xarxes socials han canviat la nostra manera d’informar-nos.
El canvi tecnològic ha permès, principalment, una multiplicació i diversificació de les fonts d’informació (des dels mitjans consolidats fins l’últim que ha obert perfil a Twitter), un augment de la informació circulant (fins a un volum que la fa inabastable i en una qualitat tan desigual que la fa confusa) i una personalització de l’experiència de consum (que ja no entén d’horaris ni de jerarquies d’informació realitzades per periodistes).
‘Los 7 hábitos de la gente desinformada’ és un manual de supervivència?
En primer lloc, vol assenyalar el pes de la responsabilitat personal que tenim respecte els estats de desinformació dels quals ens queixem tant sovint. Si estem desinformats és, en bona part, culpa dels nostres hàbits de consum de desinformació.
En segon lloc, vol proporcionar eines pràctiques molt concretes per, efectivament, sobreviure en un context informativament precari. En aquest sentit, sí és un manual que vol ser útil per a persones de totes les edats i de diversa experiència d’ús de les xarxes.
Afirmar que avui en dia estem totalment informats és erroni?
És erroni pensar que estem informats, en general. Potser en alguns àmbits sí, però en d’altres no .En realitat, el que és cert és que en gran part dels àmbits de coneixement estem precàriament informats. La precarietat informativa és, possiblement, el fenomen més comprovable en el context actual.
Malgrat tot, la desinformació seguirà existint però cal identificar-la per almenys minimitzar-la.
La desinformació no està pròpiament fora de nosaltres. És la combinació d’unes dades que ens arriben -completes o fragmentàries, certes o imprecises-, d’unes interpretacions que la gent fa sobre aquestes dades, i de la nostra digestió d’ambdues coses. Hi ha fonts d’informació interessades en desinformar-nos, i influeixen sobre les dades i les interpretacions de maneres més o menys descarades: això és cert. Però la desinformació va més enllà: no és res fins que no aconsegueix introduir una idea errònia de la realitat en la nostra ment, en la ment del receptor. En aquest sentit, encara que eliminéssim totes les fonts de fake news, si no ens protegim del propagandista que tenim dins i som honestos amb la realitat, ens podríem estar desinformant solets. Ho fem cada vegada que acceptem només aquella informació que ens confirma en els nostres prejudicis, sense comprovar abans si és o no certa.
Estem exposats a un excés d’informació. La clau és saber triar?
La clau és desenvolupar hàbits de consum d’informació saludables. De la mateixa manera que la dietètica fa recomanacions molt concretes per a cada persona d’acord amb la condició física, és necessari dissenyar i aplicar una dieta informativa que nodreixi i permeti digestions saludables.
Com podem triar o escollir?
Cal desenvolupar una capacitat crítica que permeti encertar en la tria, que serà millor o pitjor en la mesura que aprenguem a verificar dades i a avaluar la credibilitat de les fonts d’informació.
Com podem identificar una informació fiable?
Les dades han de venir avalades d’alguna manera per alguna font, i si no, cal verificar-les. Hi ha molts recursos per detectar falsedats en informacions concretes, però la clau a mig i llarg termini és saber escollir fonts d’informació fiables, perquè no sempre tindrem el temps necessari per fer les verificacions necessàries i caldrà confiar.
El consum ràpid de les informacions provoca una pèrdua de la capacitat de reflexió?
El consum ràpid provoca una assimilació irreflexiva de dades, que comporta el risc d’acabar sedimentant aquelles dades d’una forma que no respon al seu significat original.
Pot resultar curiós que es va vendre internet com un lloc lliure però que ens pot fer perdre la capacitat crítica.
Paradoxalment, encara que es pot exercitar millor que mai, no tothom està interessat en desenvolupar la capacitat crítica. Internet no és, en aquest sentit, més culpable que la pròpia manca de voluntat a l’hora de d’acceptar la realitat tal com és. De vegades, les persones prefereixen viure en una realitat a la seva mesura, encara que sigui falsa: és còmode mentre permet eludir responsabilitats i qüestionaments de les pròpies posicions, però és molt perjudicial a la llarga, perquè es perden les coordenades de la pròpia posició i per tant el sentit de la realitat.
Actualment sembla existir una por a quedar-se enrere pel que fa a la informació. És el que es coneix com a FoMO.
Sí, ve de l’anglès Fear of Missing Out, i està comprovada en alguns estudis, com s’explica en el llibre. Aquest tipus de fenòmens van més enllà de la mera qüestió informativa, i té conseqüències sobre les relacions, especialment entre gent jove.
Podem arribar a patir angoixa o ansietat per la informació?
És un fet comprovat que les persones sovint tolerem molt malament la incertesa, la manca d’una definició del que està passant. Pensem, per posar un exemple, en un atemptat terrorista, o un desastre natural: en els primers moments, fins que no surten a la llum informacions que expliquin què ha passat o què està passant, es generen estats anímics d’angoixa entre les persones que es troben a prop o hi tenen persones estimades. Sota aquestes condicions, la desinformació pot tenir més impacte.
Assegures que avui en dia tenim accés a més fonts d’informació de les que som capaços de processar.
Sí, és una constatació: no hi ha temps suficient per fer-ho.
Abans de compartir una informació ens convides a reflexionar i revisar les informacions que ens arriben.
És un bon hàbit fer-se preguntes i fer-les al nostre entorn. Preguntes concretes sobre qui m’envia la informació, quina és la font originària, quina possibilitat tinc de verificar les dades, a qui beneficia aquesta informació, quines conseqüències té que la realitat sigui d’aquesta manera, etc.
Som còmplices de l’aparició i difusió de les fake news?
Som facilitadors de la seva supervivència, en la mesura que les consumim i les compartim per les nostres xarxes.
Quin antídot és més fiable per evitar les fake news?
Depèn de cada persona: a uns els hi servirà més una cosa i a uns altres un mètode diferent. Hi ha dos punts que són denominador comú: aprendre a avaluar la credibilitat de les fonts i a verificar dades.
Els mitjans de comunicació han perdut aquella capacitat de verificar les informacions que arriben de les xarxes?
No sé si l’han perduda o simplement han renunciat a exercir-la, però en qualsevol cas sí que hi ha hagut mitjans que han primat l’exclusiva i la potencial viralitat per damunt de la verificació.
Un dels primers aspectes que parles al llibre és ‘l’efecte cunyadisme’ i l’obsessió d’informar el primer.
És aquella tendència a voler ser la font d’informació que arriba primer en el nostre entorn de relacions més immediat. És un hàbit potencialment desinformador perquè el que arriba primer no sempre té totes les peces del puzzle i corre el risc de donar informacions incompletes, que en ocasions es demostren falses.
Els algoritmes tampoc ens ajuden a estar ben informats. Els algoritmes decideixen per nosaltres.
N’hi ha de molts tipus, i fan la seva feina, que és principalment ordenar-nos la informació que consumim i fer-nos recomanacions. Cal saber relacionar-se amb ells sabent amb quins objectius van ser programats.
Estem perdent llibertat per culpa dels algoritmes?
Ens condicionen el consum d’informació d’acord amb criteris de tipus mercantil i d’experiència d’usuari, que no sempre remen en la mateixa direcció que el criteri informatiu.
Tot i que segons afirmes al llibre les recomanacions que ens apareixen quan busquem informació és la taula de salvació dels indecisos.
Aquest fet és el que explica que els algoritmes són quelcom que pot tenir una funció útil: el problema és quan en lloc d’enviar-nos a una taula de salvació ens menen a un flotador punxat.