L’escriptora gironina acaba de publicar La dona efervescent (Univers) on recupera el personatge de l’Eva Botet, protagonista de Les generacions espontànies (Edicions del Periscopi)
ENTREVISTA JORDI MILIAN
FOTOGRAFIES AUTORA LAIA CANTENYS
Mar Bosch continua captivant als lectors amb el seu estil per oferir-nos una narrativa potent. Autora de ‘Bedlam, darrere les hores càlides’, Les generacions espontànies’ i Vindràs amb mi després del diluvi’ publica un cop superat el confinament provocat per la COVID-19 la novel·la ‘La dona efervescent’. Bosch juga amb les paraules i amb el títol per apropar-nos a una nova història de l’Eva Botet, la protagonista de ‘Les generacions espontànies’.
L’Eva ara està sola i amb dos bessons sota el seu càrrec. La seva parella l’ha deixat i no es treu del cap a la seva sogra, la Remei, amb qui mantindrà un combat dialèctic on Mar Bosch demostrar una vegada més la seva capacitat per narrar amb ingredients com l’humor o la ironia.
Després del confinament per fi ha pogut sortir la novel·la. Com ha viscut aquesta època?
Suposo que com tots els autors que han vist congelada la seva obra. Però ja saps què diuen dels congelats, oi? Que si el fred els atura quan són frescos (i bons!), conserven les seves propietats.
Doncs amb aquest llibre passa com amb les mongetes. Eren acabades de collir i apa, a guardar-les per mes endavant! Fa ràbia, no et diré que no. Sobretot perquè em feia especial il·lusió compartir-lo cos a cos i viure, també, el meu primer Sant Jordi amb novel·la fresca.
Però bé, he pogut trampejar aquest estrany parèntesi amb presentacions virtuals, signatures a distància i una promoció de picapedrer (això sí que no ha canviat).
Resum: aquesta època ha estat com una lenta digestió de la tristesa. Ara bé, el desglaç està resultant memorable. Mai tant com amb aquesta novel·la havia assaborit el retorn de lectors i crítica. És com si tot s’hagués multiplicat de sobte i això, tenint en compte les circumstàncies d’impediments finimundistes, és més que celebrable.
Era previsible que el personatge d’Eva Botet no es quedés atrapada en una sola novel·la. Per què ha decidit recuperar el personatge protagonista de Les generacions espontànies?
Era previsible? Doncs t’he de dir que jo no ho havia pas previst! La cosa va sorgir dels clubs de lectura. Alguns lectors picaven de peus amb el final de Les generacions espontànies, discutíem que com podia ser que un personatge fet a si mateix d’una manera tan radical podia acabar agenollant-se davant la institució del matrimoni (sí, com a les millors pel·lícules, al final es casen!). No els vaig convèncer amb les meves explicacions. I així va ser com se’m va acudir donar-li un nou començament per aquell final. L’Eva Botet es mereixia alguna cosa millor que un anell al dit (o al coll, es veu!)
Ara ens trobem a una Eva Botet que se sent abandonada i sola, després de tenir bessons i ser abandonada pel seu marit.
Se sent abandonada i sola perquè està abandonada i sola. El marit l’ha deixat i la família que li havia aparegut amb aquell matrimoni, l’única família que tenia, desapareix en bloc. Moren, fugen, se n’aparten, és igual: sola, desertada. Però no és una novel·la melodramàtica. Una pobra desgraciada amb dos bessons, una bleda que es lamenta, moltes dones llegint un llibre mentre ploren… No. Encara que sembli mentida de tot això us en riureu.
Per acabar-ho de rematar la protagonista no es pot desempallegar de la seva sogra que malgrat haver mort continua estant molt present. Una sogra que es resisteix a morir del tot.
Exacte! Es resisteix a morir del tot, com certs preceptes sobre la feminitat (i la masculinitat!). La sogra és com un llibre de conducta per a nenes del 1800, com un manual de la “buena esposa” dels anys cinquanta, com un best-seller dels 90 fins avui: Les coses no han canviat dins la llar i ella tampoc. La mort no la desfarà perquè a vegades l’odi i el ressentiment són més forts que la vida.
La sogra és un personatge repugnant, que encarna tots els valors que com a dones encara lluitem per deixar enrere. I la posseeix, se li fica dins el cap, és un fantasma carrincló i amb molta mala bava amb el que tindrà una lluita aferrissada durant tota la novel·la. Li diu “jo no sortiré d’aquí dins fins que siguis una bona mare”. I ja tenim el sidral muntat.
La barreja entre realitat i fantasia forma part del seu ADN. Quines han estat les seves influències?
Suposo que he de dir Calders, Woolf, Matute, Borges, Carrol, Orwell, etc I no: Una mare que vaig conèixer o dues, la meva; La revista Ser Padres; la meva àvia i les seves històries bèsties; la meva cunyada i els seus cinc fills; les meves amigues i conegudes, la meva vida i la dels altres, tots, homes i dones, barrejats en mi. Un anunci de condons, una emoció enrocada al ventre, el meu fill destrossant-me un mugró, el cabells de la meva filla lliscant-me entre els dits.
Els contes que els llegeixo abans d’anar a dormir. La criada d’Atwood, Billie Jean, del Mickael Jackson i l’Eugenio i el Gila. La realitat, que és fantàstica. I Calders, Woolf, Verne, Rabelais, Borges, Matute, Carrol, Orwell, etc.
El to de les seves novel·les amb l’humor i la ironia que utilitza formen part del seu univers narratiu.
Sí, perquè posar-se trist seria força fàcil en segons quins panorames. Penso que és millor riure, sacsejar a través d’una distància (pretesament ) intel·ligent i continuar volent oferir un artefacte bell i entretingut, per què no. Que el to sigui juganer (còmic, en alguns moments, irònic en el sentit de la doble cara de les coses i de la recerca a través del llenguatge) no vol dir que no es puguin tractar seriosament temes, dimensions de la condició humana des d’una profunda seriositat de base.
El precariat com a problema transgeneracional (Les generacions espontànies); Matar el pare (Vindràs amb mi després del diluvi); La importància de l’oblit com a taula de salvació (Bedlam, darrere les hores càlides) o bé la feminitat segrestada (La dona efervescent) són temes que no fan gaire gràcia però que he intentat al llarg de les meves novel·les, tractar-los des del respecte i la força subversiva del llenguatge que se’n riu de si mateix.
Després hi ha la qüestió de la visió que dones des del text. Que el to sigui irònic o proper a l’àmbit de l’humorisme, no vol dir que sigui un text optimista.
Riure no és sempre estar content i desimbolt. Riure a vegades vol dir trencar-se per dins, també. Riure vol dir qüestionar l’establert. Riure vol dir sobrevolar el cansament. Riure és, a vegades, un remenament d’entranyes. L’humor com a eina és el desllorigador de la nostra història, allò que la fa avançar.
Ajuda l’humor i la ironia a contrarestar els moments més dramàtics de la novel·la. Depèn del to podria haver sortit una novel·la molt diferent.
Com a la vida mateixa, el drama i la comèdia juguen a relleus. No hi ha una sala d’espera mentre vivim: ep! Que ara viuràs un moment molt trist, però prepara’t que després et pixaràs de riure. Aquesta és la sensació de realitat que tinc i que he volgut recrear aquí i en gairebé totes les coses que escric. Una de les feines de les lletres és posar en dubte com llegim la realitat i no sempre fa pena, tot i que sovint és força risible. L’una no encomana l’altra, la vida és un bullit de percepcions que no controlem i que s’esvaeixen. La vida és eminentment efervescent.
Podem tenir la sensació que s’ho ha passat molt bé escrivint la novel·la i que s’ha sentit molt lliure?
Que bé, això és bona senyal! La veritat és que m’he divertit en aquesta i en totes. Fins i tot en les que han estat un encàrrec.
Si no em sento lliure escrivint (que és un dels pocs àmbits de la vida en què ho puc ser) ja podem plegar. Tinc la sort de saber-me divertir amb allò que em dona placidesa.
Tinc la sort, també, d’entendre que el dia que això no sigui divertit, que em faci patir a mi o als meus, ja no valdrà la pena.
Les converses entre l’Eva Botet i la seva sogra Remei mort són punyents però també tenen la força irònica i còmica. Formen part com d’una mena de combat dialèctic.
Vaig voler que fos un combat dialèctic amb totes les de la llei. Una pugilística entre dues dones al ring de la vida. I es fan molta sang. I els cops les deixen mig ximples. Però, com en els immortals: Només en pot quedar una. Haureu de llegir la novel·la per saber qui guanya.
Un dels consells que li va donar la seva sogra en vida era que avortés. No seria la millor carta de presentació.
És una serp verinosa, i és així com es presenten: mossegant.
Existeix una Remei com la que descriu a la novel·la o és més aviat un suma de moltes?
Si existís una Remei com la que descric no m’hauria atrevit a escriure’n una novel·la. Aprecio molt la meva vida!
El títol de La dona efervescent fa referència a la sensació i els sentiments de la protagonista davant de la maternitat.
Sí, i també és un recurs expressiu que intento traduir a nivell formal al llarg de tota la novel·la, que es trenca, que bull, que es resisteix a un relat monolític i calmat. L’efervescent és tot el contrari d’una bassa d’oli. És moviment, és aiguabarreig, és descontrol. És transmutació. Com una aspirina efervescent: Es resisteix, l’aigua se la menja i tot el bombollam també és l’aspirina. És l’aspirina en acció.
En l’anterior novel·la narrava els temes laborals de la protagonista però ara aborda el tema de la maternitat. Per què?
Perquè en tenia ganes, simplement. És un tema que dona molt de joc. Més que no pas la maternitat en sí, m’interessava revisitar i explorar la qüestió de la feminitat segrestada per l’estructura de la família i de la llar.
El que ens hauríem de preguntar no és “per què les dones escriviu sobre maternitat, una vegada i una altra”, ens hauríem de preguntar per què encara s’escriu sobre maternitat com un tema controvertit, per què es deixa a l’àmbit femení, per què “aquest o aquell és un llibre per a mares i sobre mares”, i sobretot: per què existeix encara la insultant taxonomització en literatura: “temes de dones” i els altres temes, a saber, universals.
Si hagués estat un home, també hauria escrit aquest llibre. Però imaginar-se això és un xic absurd, oi? Sobretot perquè encara no he viscut i tornat d’un univers paral·lel on això sigui possible.
A ‘La dona efervescent’ podem veure diferents maneres d’entendre a maternitat.
Sí, hi ha una voluntat perspectivista. Que hi hagi una protagonista i una antagonista amb dues visions sobre la maternitat enfrontades, no vol dir que siguin les úniques. De fet, no queda gaire clar què pensa l’Eva Botet sobre això de ser mare, ella només sap que no vol ser com l’altra dona (l’altra és la sogra) i que no vol allò pels seus fills. Enllà d’aquesta dialèctica, hi ha el combat de la dona, de la seva naturalesa amb els rols socials de cada època.
Hi ha mares antigues, mares somiades, mares controladores, mares dolces i atentes. Darrere de tot això no hi ha la pregunta sobre què s’ha de fer per ser una bona mare (l’Eva Botet no és cap exemple de res). La pregunta és sobre les lleis mouen els fils de la nostra consciència com a dones que poden ser mares. Qui son els autors d’aquestes lleis, a qui interessen? Qui posa tantes etiquetes (bona, mala, controladora, dolça) al producte? Qui ho compra? Qui ho ven?
Vostè és mare, que li ha suposat la maternitat i com l’ha viscut?
Les maternitats. En tinc dos, de fills. Amb la primera tot va ser molt fàcil i bonic (o això em diu el meu cervell que recordi). Amb el segon, la cosa va ser exponencialment més complicada, sobretot a nivell d’intendència i conciliació. Però jo no estic sola, com la protagonista de la meva novel·la. Ni tinc una sogra a qui odiar. A mi, els meus fills i sobretot la meva parella em posen les coses força bé. Força bé vol dir el que vol dir a totes les cases amb nens: amb moments d’erupció volcànica, convivint sovint amb el caos però també amb l’alegria. Tenir nens és volar-te la vida, amb tot allò de bo i de dolent que una explosió comporta. Que com visc la maternitat? No ho sé, per jutjar bé es necessita distància i si una cosa té això de fer-se mare és que no pots deixar el club per veure com ho has fet. Ja t’ho diré quan traspassi, llavors podem dir el que ens vingui de gust, com la sogra de la meva novel·la.
La novel·la compta amb força reflexions. Sobre la família ens diu que la família necessita el seu temps de gestació i no neix per generació espontània.
Sí, compta amb reflexions, moments hilarants, moments bonics, moments dramàtics, moments de tot. Tots formen part d’una manera de reflexionar sobre les estructures formals en les quals vehicula la novel·la: família, matrimoni, parella, consciència, etc.
En cap cas aquestes reflexions formen part d’un llibre d’autoajuda que vostè critica a través de la novel·la.
Espero que no. La protagonista no és cap exemple de res com he dit, ningú ho és. Hi ha molts exemples. No, no és un llibre d’autoajuda, no sabria com posar-m’hi. Se n’ha de saber molt per fer que els altres s’autoajudin i Déu me’n guard! Llegiu i campi qui pugui, d’acord? Però si aquest llibre s’ha d’assemblar a alguna cosa és més aviat un llibre de “tria la teva aventura”.
A la novel·la hi ha una absència dels personatges masculins.
Que no vol dir que no hi hagi personatges masculins. N’hi ha tants com dones que hi surten. El que passa és que, com les dones de la novel·la, estan tots desmuntats. No saben per on tirar o estiren massa o massa poc. Trobareu personatges masculins que brillen per la seva absència, en el sentit literal. És precisament amb la seva absència que es fan forts en aquesta història. És per la seva absència que els coneixem, que els entenem i, alhora, és perquè no hi són que la dona té un paper.
Doneu-li la lectura que vulgueu. A la segona part de la novel·la apareix un personatge masculí molt potent, potser massa, fins i tot per l’Eva Botet.
Novel·la que compta amb certs girs que sorprendran els lectors.
La novel·la vol reflectir aquesta efervescència que comentàvem abans, que és un estat gens previsible. Qui sap per on tiraran les bombolles? Tiren i prou!
Queden més històries per Eva Botet? Llegirem una tercera novel·la amb l’Eva com protagonista?
Això no ho sé. Però no et dic pas que no, qui sap? De moment deixem reposar la senyora, que encara belluga!
Més informació: OPINIÓ – ‘No és una parida’ per Martí Gironell
