L’escriptora publica l’obra guanyadora del Women’s Prize de narrativa 2020 on se centra en la història de Hamnet, el fill de Shakespeare mort amb onze anys i la dona del dramaturg Agnès, que ha estat menyspreada i denigrada per la història.
Maggie O’Farrell tracta de reivindicar a “Hamnet” (L’Altra Editorial/ Libros del Asteroide), el paper d’Agnès Hathaway, a qui la història l’ha denigrat tractant-la en algunes ocasions d’analfabeta, ignorant i lletja. Agnès protagonitza la nova novel·la de l’escriptora irlandesa, deixant en un segon o fins i tot un tercer pla el que va ser el seu marit, l’escriptor i dramaturg William Shakespeare.
Però qui va ser Hamnet? Era el nom, del seu fill que va morir amb onze anys i de qui no coneixement pràcticament res i “les grans biografies de Shakespeare només li dediquen un parell de línies”, assegura l’escriptora. “Sobre Hamnet podem dir que és un nen misteriós, del Hamnet real només sabem que va néixer amb la seva bessona Judith i que va morir als onze anys , sense saber-se les causes l’11 d’agost de 1596”.
Maggie O’Farrell sempre s’ha sentit fascinada per la història de Hamnet. Amb setze anys O’Farrell va llegir Hamlet i un professor li va explicar que Shakespeare havia tingut un fill anomenat Hamnet. Reconeix que al posar un dit a la lletra L de “Hamlet” i pensar que podria haver-hi una N “vaig apreciar fins a quin punt Shakespeare era misteriós com a ésser humà”
O’Farrell està convençuda que després de la mort de Hamnet, Shakespeare va decidir titular “Hamlet” a una de les seves grans obres com a forma “d’enfrontar-se a aquella pèrdua i el fet de titular així la seva obra el converteix en un pare que fa el seu dol”.
A l’època elisabetiana els noms de Hamlet i Hamnet eren el mateix assegura l’escriptora. Em va fascinar sempre aquella connexió i va ser el motor de la novel·la.
Intentant dignificar la figura de Hamnet, “d’un nen oblidat i donar-li veu, O’Farrell s’endinsa en la història d’Agnès en un intent de dignificar-la i desmentir certs rumors o afirmacions sobre la seva vida “en alguns llocs diuen que Shakespeare odiava a la seva dona i que ella el va enredar per casar-se, fins i tot algunes biografies afirmen que era una dona amb la moral molt lleugera”. O’Farrell nega aquestes informacions i assegura que no ha trobat evidències que fossin realment certes. Si Hamnet va ser ignorat per la història, la seva dona va ser molt pitjor”.
D’Agnès és coneguda la part del testament de Shakespeare on deixa a la seva dona “el segon millor llit”. Alguns biògrafs asseguren que l’autor de Hamlet no mostra cap afecte per ella, però O’Farrell assenyala que en el testament “tampoc mostra afecte per ningú”, ja que es tracta d’un testament força sec i allunyat de la literatura de les seves obres.
Davant d’aquests fets, l’autora destaca que “Em vaig sentir molt furiosa de com s’havia tractat a la dona de la Shakespeare”. En dona exemples per capgirat la imatge que molts han volgut donar a la dona del dramaturg “Crec que el més important és saber que al final de la seva carrera era milionari i podria haver fet el que hagués volgut, i sí fos veritat que odiava a la seva dona no hagués decidit tornar a Stratdford”. Afegeix que “Tots els diners que va guanyar amb la seva obra els enviava a Stradford i fins i tot va comprar a la seva dona i les seves filles una mansió després de la mort del seu fill Hamnet”. Amb aquests detalls creu que “Alguna persona que lamentés el seu matrimoni, segurament no hagués fet”.
Per llegir la novel·la “Hamnet”, vol que “la gent oblidi a Agnès Hathaway i pensi en Agnès Shakespeare. Potser, sí que era analfabeta, però ser-ho no vol dir ser imbècil”. Per l’autora d'”Aquest deu ser el meu lloc” destaca que “Hi ha altres tipus d’intel·ligència. A “Hamlet”, per exemple Shakespeare mostra molts coneixements de medicines i plantes i per aquesta raó li vaig donar aquest coneixement a Agnès per mostrar la idea que el seu matrimoni era com una associació”.
Des de la primera idea de la novel·la fins a la seva publicació ha publicat tres novel·les “no em considero una persona molt supersticiosa, però vaig pensar que no escriuria la novel·la fins que el meu fill no hagués superat els onze anys”, perquè em costava escriure una novel·la on m’hi havia de possar en la pell d’una mare que es troba davant d’un fill a punt de morir i que no pot fer res per salvar-lo”.
O’Farrell ens convida a rellegir Hamlet després de la lectura de la seva novel·la perquè llavors ens adondarem que l’obra “és una carta i un missatge d’un pare en un regne a un fill que es troba en un altre regne”.
O’Farrell assenyala que es tracta “d’una novel·la molt diferent de les que he escrit fins ara perquè la protagonitzen gent real que va morir fa cinc segles”. Per documentar-se “Vaig intentar buscar tot el que s’havia escrit dels personatges. Del pare de William Shakespeare hi ha molta documentació i fins i tot vaig anar a Stratford-upon-Avon per visitar la casa on va néixer Shakespeare.”
Shakespare vivia la major part del temps a Londres on va forjar la seva carrera. Amb Hamnet volia deixar de banda “el Shakespeare dramaturg i explorar el Shakespeare com a humà. Molts llibres se centren en el Shakespeare de Londres, però em volia centrar en una història que no s’havia explicat mai”.
Sobre la documentació i traslladar l’època elisabetiana assegura que “havia de buscar una documentació més pràctica i una de les coses que vaig fer, va ser plantar el meu propi hort urbà de plantes medicinals elisabetià. Vaig comprar-me un llibre per saber quines plantes s’utilitzaven, em vaig embrutar les mans i fins i tot vaig aprendre a fer volar falcons”. Tota aquesta documentació i experimentació creu que és necessària per escriure les escenes d’una novel·la històrica perquè “No et pots quedar només amb les informacions acadèmiques perquè si no la novel·la sembla una tesi doctoral. D’una novel·la històrica m’agraden aquelles que em fan sentir com si bussegessis en aquella època”
“Hamnet” és una novel·la escrita en tercera persona, perquè és el terreny on O’Farrell se sent còmoda. “M’agrada escriure en tercera persona, sempre començo escrivint en primera persona, però després sempre acabo escrivint en tercera persona. A vegades la història assumeix la seva pròpia forma com l’aigua.”
La novel·la ha obtingut el Women’s Prize de Narrativa 2020. “Hamnet” intenta corregir també els errors comesos durant segles, on el paper de les dones ha estat invisibilitzat i menyspreat.
