Vaig descobrir Toni Morrison a la facultat, quan estudiava filología. anglesa. Era l’any 1993 i l’encarregada de presentar-nos Chloe Anthony Wofford, que és com es diu en realitat la Morrison, va ser Àngels Carabí, la professora que ens impartía l’assignatura de literatura americana.
Carabí ens va començar a parlar d’una generació d’autores que estaven cridades a ser les noves veus de la narrativa nord-americana. Al costat de Morrison vam conèixer Sandra Cisneros o Amy Tan, per exemple. Dones i representants de la segona generació d’immigrants africans, hispans o xinesos.Vam estudiar el seu particular univers a partir de la seva tercera novel.la Song of Solomon i vam acabar coneixent les dues anteriors Sula i The Bluest eyes.
A mig curs, vam saber que l’acadèmia d’Oslo li atorgava el premi Nobel de literatura i a partir d’aquell dia la seva força per reivindicar la comunitat afroamericana, però especialment, les dones negres es va fer universal. No les he llegides totes les seves novel.les però sí unes quantes: Beloved, Jazz, Paradise, Home i ara God help the child o La nit de les criatures, segons la traducció per Amsterdam d’Ara Llibres de Dolors Udina.
I si de sempre Morrison ha tingut present la mainada en les seves anteriors obres i les ha presentat com les víctimes d’una societat malalta, en aquesta darrera obra les posa en el centre de la seva preocupació.
Ara que estem colpits per episodis de pederastia i abusos infantils, per mi Morrison deixar ben clar que la violència contra les criatures és la mena de violència que suposa atacar-nos a nosaltres mateixos, com a espècie, com a éssers humans. Quan es fa mal a un nen o una nena estem fent mal a la Humanitat.
Estem malmetent “una nova vida, un esperit lliure d’errors,” comscriu Morrison, algú que és tot bondat l’estem tornant un ésser abjecte, malalt, corromput. Entenc, després de llegir Morrison, que l’únic antídot contra això és que aquestes criatures visquin felices, que els seus pares ho siguin i els ho trasmetin, que el seu entorn també hi hagi quanta més felicitat millor. Si no s’aconsegeix crear aquesta pàtina de felicitat que recobreixi les nostres vides i les de les nostres criatures no es trencarà la maledicció que afligeix des de temps reculat la nostra societat. Per tant, el perill, el risc, que alguns dels seus individus continuiïn corrompent i emmalaltint la comunitat a partir d’atemptar contra les criatures és més que real.
Que Déu ajudi les criatures, sí però a totes, petites i grans.
Martí Gironell
