Gironell descriu la relació de l’escriptor irlandès Colm Tóibín amb Catalunya
La relació de l’escriptor irlandès Colm Tóibín amb Catalunya vé de lluny. I n’ha deixat constància per escrit en diversos llibres “Homage to Barcelona” o “The South”.I el seu coneixement del nostre país és bast i ampli.
No en va la seva talaia estiuenca des de fa molts anys està situada al Pallars, a Farrera, concretament, des d’on escriu petites joies com el conte Summer of 38, Estiu del 38 que ara publica en català Salòria Edicions.
Però si el podem llegir en català és gràcies a Joana Pena. I qui és Joana Pena? Una jove estudiant lleidatana de divuit anys que ha acabat aquest any el Batxillerat Humanístic a l’institut Màrius Torres.” Havia de fer el treball de recerca i volia triar un tema relacionat amb la traducció -perquè començaré a estudiar traducció a la UPF- però, per l’altra, també m’interessava molt el tema de la Guerra Civil.
Aleshores, un profe meu, l’Eduardo López Truco, em va ensenyar el relat Summer of 38 . Quan vaig arribar a casa,me’l vaig llegir i em va encantar, vaig començar a fer la traducció i a endinsar-me en el món literari de Tóibín.” explica Pena que està il.lusionada davant la publicació de la seva traducció. Summer of ’38, ‘Estiu del 38’, és un conte publicat al setmanari cultural The New Yorker el 4 de març de 2013, està ambientat a la Pobla de Segur. I parteix d’una conversa que el novel·lista va mantenir amb Manuel Gimeno, historiador de la Pobla, durant la qual li va explicar que un exmilitar franquista, que havia estat a la Pobla durant la Guerra Civil, havia tornat al poble convidat pel mateix historiador per ensenyar- li on havien succeït alguns esdeveniments bèl·lics. Aleshores, quan tots dos caminaven pel carrer, una dona i el militar es van reconèixer i van començar a parlar molt amistosament.
La relació que hi va haver entre el poble i els militars durant aquells anys de guerra va fascinar Tóibín i va ser el detonant per escriure aquest conte.
Segons Pena, “Estiu del 38” explica una història d’amor d’estiu i també de secrets. Però no només perquè ens explica com es pot viure sense dir la veritat, sinó perquè ens mostra un fet sorprenent i paradoxal: com una mentida, fins i tot una vida construïda sobre una mentida, pot acabar esdevenint una altra mena de veritat, més vertadera.
El relat transcorre en dues èpoques diferents. Per una banda, la dècada dels noranta i per l’altra, la Guerra Civil en concret, de l’estiu de 1938 en endavant, que esdevé l’arrel temporal des d’on broten tots els esdeveniments posteriors. Tóibín reconeix que a l’escriure aquesta història estava interessat en el tema de la memoria i com el pas del temps pot afectar una persona, però també en dos tipus de conceptes diferents: el succés mateix, que està sempre desordenat, i la memòria d’aquest, que està d’alguna manera més inventada. Però la protagonista, viu en els dos. Ella no explica a ningú el que va passar però ho té en el seu cap. I aquesta idea, que hi ha gent caminant pels carrers que no han contat a ningú alguna cosa, és el que Tóibín troba molt interessant. ” Això pot passar de vegades amb les fotos. Quan tenia més o menys uns 16 anys, era a casa mirant fotografíes- li explica Tóibín a Pena- i vaig preguntar qui era un home que sortia en una de les fotos, però la mare em va dir que no parlés d’ell. És aleshores quan t’adones que hi ha coses sobre les seves vides de les quals no han tornat”.
Pena ha traduït el conte però és l’alma mater d’aquesta publicació ja que ha volgut oferir al lector tots els detalls d’aquesta història. Ho explica en el pròleg, ens ho amaneix en el making of del projecte que l’ha titulat Un conte pallarès, ho ha il.lustrat amb els dibuixos de Jordi Jové i comparteix una entrevista que va tenir amb el mateix autor -amb qui hi té una afinitat especial- on Tóibín revela detalls com ara que ell era a plaça sant Jaume el dia que va arribar Tarradellas.
Martí Gironell
