L’escriptor i periodista analitza la novel·la “L’home que va viure dues vegades” de Gerard Quintana, obra guardonada amb el Premi Ramon Llull 2021.
Paul Auster diu que la tragèdia de l’home a vegades és que no sap que una vida conté moltes vides. Viure una vida que ja no és, que es va acabar, és el pitjor que et pot passar. Tot el teu desplegament l’has de poder realitzar al màxim que puguis, si no és un simulacre de vida.
Gerard Quintana a través del personatge d’en Salvador Martí inicia un viatge que ens interpel·la com a lectors a allò que ja fa més de vint anys cantava amb Sopa de Cabra:
“Enllà, més lluny de les estrelles, /a l’altra cara del mirall, /
on tot és més senzill d’entendre, / la porta espera oberta.”
L’inici d'”Els teus somnis” connecta amb la idea que sustenta L’home que va viure dues vegades, premi Ramon Llull de 2021, publicat per Columna.
L’he trobada sensacional per les sensacions que genera al lector, per les imatges que dibuixa, per les reflexions a partir dels referents no només poètics, filosòfics, religiosos, musicals, tradicionals…que hi apareixen i que fan pensar. És una novel·la molt potent! Molt visual i que t’atrapa per aquest anar i venir del somni a la realitat i a l’inrevés! T’agafa de bracet en aquesta dansa funesta, macabra però també sensual i sexual i et rebolca entre el dolor i el plaer en un intent de buscar l’equilibri.
I recordant el títol de la seva primera novel·la “Entre el cel i la terra” (Columna,2019) perquè constantment hi estem entre aquests dos plans. O entre Déu i el dimoni, entre el Bé i el Mal mirant de trobar l’equilibri, ja que l’un sense l’altre no existirien o no tindrien sentit. Un equilibri entre la rauxa i l’autodestrucció que ni amb l’amor ni amb la poesia s’aconsegueix! I això que els déus també tenen vocació de poetes.
“L’equilibri és a mig camí entre el dolor i el delit, però són necessaris tots dos perquè sigui possible”. Això ho diu Déu al capítol dos i prenyat de remordiments tindrà un gest humà i farà girar la roda del temps (i els dona una segona oportunitat!!!).
“L’home que va viure dues vegades” és el viatge a l’altra banda del mirall per viure una segona vida que li doni respostes a la primera, d’en Salvador Martí, el saltamartí, en Pere Ponsatí el poeta retirat, tal com li deia la seva àvia, que amb una saviesa molt aguda ja sap que no hi ha retir per un ofici que no existeix. Al poeta només li queda l’eternitat. Ell és l’últim home de la seva nissaga que per culpa d’una maledicció que arrenca en temps de la Inquisició – 6 monedes d’or per denunciar per bruixa una dona- es veuran castigats a portar dues vides i per tant a morir dues vegades.
“Quan la realitat no et pot donar res, ni tan sols respostes, és el moment de saltar a l’altre costat, a la invisible certesa, com aquells personatges del carrer, poetes, guerrers i enamorats.”
En Salvador es veu reflectit en el mural que El Campaner pinta en una paret d’un carrer de Girona i que de manera premonitòria dibuixa un Salvador retirat a les coves eivissenques com si es tractés d’un sadhu hindú que no ha deixat de creure en la poesia.
I en Salvador decideix fer aquest salt i refugiar-se en la poesia, com abans que ell ho havia fet infinitat de poetes. Perquè prefereix imaginar que els poetes seguien vivint en el món que havien somniat, en l’univers que havien construït en vida, als racons de la seva arquitectura interior que havien mirat de traduir en versos. Si hi havia un lloc pels poetes, aquest era el món dels somnis. On els límits són fora del control de la raó.
Aristòtil deia que la Història explica allò que va passar i la poesia allò que hauria pogut passar. En Salvador li confessa a l’hereu d’un fabricant d’escuradents d’Amer que el puja fent dit que “prefereixo esperar a veure què fa la vida amb mi i després ja ho escriuré per entendre-ho”.
Necessita entendre perquè el mar s’ha endut l’amor de la seva vida, la Maria i els seus dos fills. Abans només creia en la poesia, la més sincera. És el mateix que creure en els somnis, allà on ningú controla la veritat ni la mentida, el bé ni el mal. He estat feliç però dins d’un somni”.
La novel·la està envernissada de poètica i de totes les imatges que hi ha, la més suggerent és la història de La papallona (Maria Ponsa) i el Saltamartí( en Salvador Martí) que s’enamoren al bosc de plataners gegants (La Devesa de Girona) embriagats per l’olor de petricor malgrat el talp, la guineu i d’altres bèsties que els volen fer caure a l’abisme, però com li diu un poeta que coneixerà a Barcelona, Romualdo Cartaya:”Todas las criaturas somos imperfectas. Si no estuviéramos sometidos al error, seríamosabsolutos y no necesitaríamos nada más que la soledad.Necesitamos completarnos los unos con los otros, con nuestros amantes, con nuestros enemigos.También las ratas y los elefantes, y los humanos y los dioses.Pero estos últimos puedendevolver a la vida lo que ya se fue”. I en salvador l’escolta com si hi hagués un missatge per ell en aquelles paraules.
Gerard Quintana ens planteja una història, un viatge perquè ens preguntem si és possible que a l’altre costat del mirall tinguem una segona oportunitat.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján) i recentment ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’.
