L’escriptor i periodista recomana i reflexiona sobre El testament de Maria de Colm Toibin
El cicle de Setmana Santa ja fa dies que ha començat amb les representacions de les “passions” d’Olesa i Esparreguera però a partir d’ aquest divendres s’hi afegeixen les processons. Dic això perquè després d’haver-se representat a Salt i a Barcelona us convido a recuperar un petit text, magistral, de Colm Toibin que es diu El testament de Maria.
M’he negat moltes vegades a acceptar que hi ha una literatura per a homes i una altra per a dones. Per mi la literatura la fan homes i dones perquè la pugui consumir tothom, al marge del sexe dels lectors. Ho continuo pensant. Però assegut al pati de butaques del teatre vaig entendre que hi ha obres que no s’interpreten adequadament si no ets una dona, una mare.
El testament de Maria és una novel.la curta escrita per Colm Toibin, que es posa en la pell– i els neguits- d’una mare que sent que ha traït al seu fill quan aquest més la necessitava. Una obra que a casa nostra ha pujat als escenaris en la cara, la veu i el gest de Blanca Portillo. Aquesta mare de Jesús que no reconeix el seu fill com a fill de Déu sinó com al seu fill.I per això no és estrany que Toibin s’imagini una Maria molt humana que reconeix la seva traïció però que també assumeix que tot el que va haver de passar el seu fill “no valia la pena”. Com els deia, era allà a la platea del teatre amb la meva dona, la meva mare i la meva sogre, ja ho veuen envoltat de mares, que entenien com altres espectadores el que estàvem veient.
El discurs, l’opinió, el patiment, l’angoixa, els plors, les il.lusions, els somriures, l’amor d’una mare que es resisteix a veure com li volen fer veure un fill que és el que ella sap que no és. Com se li pot fer això a la persona que l’ha parit? És una qüestió d’instint maternal, animal, que només la dona que ha parit sap i pot expressar. Per això malgrat tots els vincles afectius amb el teu fill, nosaltres els pares, no tindrem mai aquella connexió i aquell ascendent que tenen les mares malgrat totes les distàncies- generacionals, ideològiques, físiques- amb el seu fill.
Ho tinc molt clar. La Maria que proposa Toibin, també perquè és tan creïble. La veu, la mirada, de la mare és la més sincera que ens puguin donar i ens dóna la mesura de les coses. Per això sovint hi xoquem perquè no ens agrada el que sentim però penso que el que ens diu una mare és el que realment val la pena.
Martí Gironell
