Rosa dels Vents publica un recull en un volum 80 històries que l’autor de ‘La pell freda’ i ‘Victus’, va escriure per a un espai de Catalunya Ràdio
Entre els anys 2006-2008, Albert Sánchez Piñol va col·laborar en el programa ‘Els matins de Catalunya Ràdio’ d’Antoni Bassas amb un espai on explicava històries singulars que reflexionaven, amb la ironia característica de l’autor de ‘Victus’, sobre la vida.
L’espai no podia superar els dos minuts i Sánchez Piñol llavors tenia dues opcions o parlar de l’actualitat social i política o bé fer el que sap fer i ja havia demostrat amb novel·les com ‘La pell freda’ o ‘Pandora al Congo’; fer literatura. Es va decantar per aquesta segona opció i aquells relats narrats des dels micròfons de Catalunya Ràdio, més de 10 anys després encara continuen vigents, malgrat la volatilitat de la ràdio.
I quins temes tractaven els petits relats i històries? Doncs una mica de tot, però sempre mantenint-se en el seu estil. Històries de personatges històrics com Napoleó, Hitler o Einstein però també històries de personatges anònims que han volgut passar a la posteritat, quan en realitat van fer el ridícul més absolut.
Bobby Leach, per exemple, es va deixar caure per les cascades del Niàgara dins d’un barril de fusta, o el pollastre Mike, al que li van tallar el cap i no es va morir, o la jove que va caure des d’un avió a la selva amazònica protagonitzen alguns relats.
Ara que s’han celebrat els 50 anys de l’arribada de l’home a la lluna, gràcies a ‘Homenatge als caiguts’ sabrem quina va ser la primera frase que va dir Neil Armstrong abans de trepitjar el satèl·lit. I us podem assegurar que no va ser la que us esteu imaginant.
Albert Sánchez Piñol també es confessa i a ‘Homenatge als caiguts’ podem llegir una anècdota que va viure en directe amb el premi Nobel de Literatura Kenzaburo Oé, que aquí no desvetllarem. També ens recorda la llegenda dels ‘menairons’ que anys més tard li servia com a fnt d’inspiració de la seva darrera novel·la ‘Fungus’
També hi ha espai a personatges menys o pocs coneguts com la història del ‘Tita-curta’ i l’ocurrència de les dones d’una tribu del Congo de posar-li malnoms als seus fills per venjar-se dels seus marits.
I reflexions com esbrinar perquè tenim la mania de somriure a les fotos quan antigament la gent es mostrava a les fotografies amb un posat seriós?
Llegint ‘Homenatge als caiguts’ se’ns dibuixa un somriure que a vegades es va desdibuixant pels temes i els personatges que tracta. Un fet que ja succeïa amb ‘Pallassos i monstres on narrava alguns fets protagonitzats per diversos dictadors africans. Llavors Sánchez Piñol explicava amb el seu estil irònic algunes de les barbaritats comeses per Bokassam Obiang o Mobutu Sese Keko per només citar alguns noms ‘il·lustres’ que provocava al lector somriures i rialles que s’aturaven quan el lector descobria que aquells fets havien succeït en realitat.
En un món actual envoltat de ‘fake news’, l’any 2008 en la darrera ‘contra’ ja advertia que un dels objectius de la ‘Contra’ radiofònica ‘era fomentar l’esperit crític els oients, que no es creguin res sense contrastar-ho’. Sánchez Piñol afegia que avui en dia existeixen dos bàndols ‘Els que creuen que els oients són una massa idiota i viuen d’embrutir-los i els que intenten tractar-los no com a consumidors, sinó com a ciutadans’.
Més de 80 històries ‘pinyolianes’ com ha definit l’autor a les xarxes socials, que sí intenten en el procés de la seva lectura mantenir el ritme i la durada de l’espai radiofònic, haurien de llegir-les en 160 minuts, tot esperant que Rosa dels Vents publiqui més endavant més homenatges als caiguts.
