L’escriptor i fotògraf Xulio Ricardo Trigo ens acosta a la figura de l’escriptor la Jordi Campoy a través d’una mirada fotogràfica.
Capturar un retrat té molt a veure amb la relació que siguis capaç d’establir amb el model. Ens trobem de vegades amb persones que transmeten a mans plenes el seu caràcter, extravertides i espontànies. Son les que ens regalen imatges, postures, somriures. Aquestes característiques fan que la pràctica fotogràfica sigui més fàcil, però no sempre resulta la situació més desitjable. El fotògraf ha d’anar a la recerca d’alguna cosa més, d’allò que no es presenta amb facilitat, del que s’escapa a les mirades fugisseres.
Per sort per a la pràctica fotogràfica hi ha també d’altres, les que, malgrat la seva afabilitat, entens de seguida que el millor has d’anar i trobar-lo, que no t’ho posaran en safata. El resultat, però, pot arribar a ser superlatiu. Aquestes persones transmeten el seu caràcter a través del silenci, de les mirades, de gestos que, si no parem atenció, poden passar inadvertits al nostre objectiu.
Quan se’t presenta d’aquesta manera, el mètode necessari per a la captura sembla voler contradir el consell que l’Alex Brodovitch li adreçava al Richard Avedon, el gran fotògraf de retrats -potser el més gran, amb el permís de l’Annie Leibovitz-: “Les teves fotos han de tenir un discurs, però crida, no xiuxiuegis.” És la situació contrària la que se’ns planteja. El model ens dona la imatge quan entren en joc els murmuris o quan sembla que la vida exterior s’ha aturat per deixar pas a una altra que portem a dins, més plena, més profunda.
En el cas del músic i escriptor Jordi Campoy, l’experiència no pot deixar de banda la seva vessant musical. Hi ha una qüestió d’harmonia en una bona cançó o en un sol per a piano, però també en una bona fotografia. Ja vam tractar anteriorment, en el cas de la Lídia Pujol, com l’escenari proporciona nombrosos moments de captar una personalitat amb imatges, però i la prèvia?
La fotografia escollida avui té a veure amb els moments previs a un concert. Dubtes, il·lusió continguda, esperança. Un ésser a l’expectativa d’un futur molt proper en què haurà de donar-ho tot. Va ser a Sabadell, durant la presentació de la seva darrera novel·la La cantant de fado; en un petit teatre, el Sant Vicenç.
Ja s’havia parlat del llibre i en Jordi Campoy esperava davant el teclat que arribés el moment d’interpretar-nos les cançons que acompanyen la seva novel·la, tot establint un diàleg en que música i literatura cerquen el millor que poden treure del seu maridatge. Aleshores ens va oferir aquesta mirada plena de força i determinació, però desitjosa també de saber, d’experimentar la reacció del seu públic.
Va ser capturada des de la llunyania, amb una càmera Fujifilm i una distància focal, 300mm, que no és la meva preferida per als retrats. El resultat, però, i en aquest punt sempre tenen molta culpa els retratats, em va deixar satisfet. Encara no havia començat la música i ja corria per les venes d’en Jordi Campoy l’harmonia d’esperit necessària per transmetre’ns les seves creacions.
X. R. Trigo
(Escriptor i fotògraf)
