L’Albert Sánchez Piñol antropòleg es fusiona amb l’escriptor a Les tenebres del cor per escriure un llibre a mig camí entre l’assaig i la novel·la d’aventures.
Amb un estil àgil i carregat d’ironia, l’escriptor i antropòleg català dissecciona una de les confusions més grans de la història científica: la recerca obsessiva dels anomenats “pigmeus” africans, un poble que mai va existir com el van descriure els exploradors occidentals.
Les tenebres del cor, és nova obra d’Albert Sánchez Piñol, publicada per La Campana i es troba a a mig camí entre l’assaig i la novel·la d’aventures per transportar al lector des de l’antiga Grècia fins a l’actualitat per reconstruir com es va forjar aquest mite. Literatura sense ficció, com li agrada definir a Sánchez Piñol, el llibre que acaba de publicar.
L’obra se centra en les figures d’exploradors, antropòlegs i aventurers que, des del segle XIX, van projectar la seva imaginació sobre les comunitats boscanes de l’Àfrica central. Però també hi trobem la veu de l’autor, que aporta el seu propi testimoni després de conviure amb els mbuti al Congo.
Amb Les tenebres del cor, Sánchez Piñol no només qüestiona la ciència occidental, sinó que ens parla de com construïm mites i de com la nostra mirada distorsiona la realitat.
D’Homer a l’antropologia moderna: la creació d’un mite
La història comença al segle VIII aC, quan Homer, en el cant III de La Ilíada, descriu una batalla entre cigonyes i uns petits éssers anomenats “pigmeus”. Aquest fragment, en aparença inofensiu, es convertirà en una de les mentides més persistents de la història. Aristòtil, segles més tard, donarà per feta l’existència real d’aquests éssers i afirmà que vivien en coves i muntaven cavalls diminuts.
L’Edat Mitjana i el Renaixement perpetuen la llegenda sense qüestionar-la. Sant Agustí, per exemple, parla dels pigmeus com a criatures creades per Déu. El racionalisme del segle XIX hauria pogut desmentir el mite, però sorprenentment, va passar tot el contrari: exploradors europeus i nord-americans van sortir a la recerca dels descendents d’aquells “nans guerrers” d’Homer.
Amb la conquesta colonial d’Àfrica, la literatura i la ciència s’alineen per confirmar allò que s’havia donat per fet durant més de dos mil anys: els “pigmeus” existien. Sense necessitat de proves sòlides, es comença a catalogar i estudiar comunitats boscanes com si fossin el reflex de la fantasia grega. I així, la ciència cau en un dels errors més absurds de la seva història.
Exploradors, antropòlegs i impostors: el segle XIX i la recerca dels “pigmeus”
Les tenebres del cor és també una crònica d’obsessió i autoengany. Per això, el llibre ressegueix les vides de diversos personatges que van dedicar la seva vida a trobar els pigmeus i, en alguns casos, a explotar-los per benefici propi.
Un dels primers grans noms és Paul Du Chaillu, un aventurer francoafricà que, a mitjans del segle XIX, es converteix en el primer europeu a descriure els goril·les. Però el seu descobriment més famós serà una tribu d’homes menuts, els obongo. Du Chaillu escriu llibres on presenta aquests grups humans com un poble “misteriós” i “primitiu”, alimentant encara més el mite.
Un altre cas emblemàtic és el del botànic alemany Georg Schweinfurth, que el 1870 torna d’Àfrica amb un home baixet anomenat Nsevué. Malgrat la falta de proves, la comunitat científica de l’època decreta que aquell individu és un autèntic pigmeu, i així, la ficció d’Homer es converteix en una “veritat científica”.
El segle XX no fa més que radicalitzar la situació. El missioner nord-americà Samuel Verner rep un encàrrec per portar “pigmeus” a l’Exposició Universal de Saint Louis del 1904. Entre ells hi ha Ota Benga, un jove que, després de ser mostrat com una atracció de circ, acaba tancat en una gàbia del zoo del Bronx. La seva història és una de les més tràgiques del llibre: després de ser utilitzat com a espectacle viu i de ser traslladat d’un lloc a un altre, es suïcida el 1916.
Els mbuti i la mirada occidental
Un dels aspectes més potents de Les tenebres del cor és com Sánchez Piñol posa en evidència el biaix occidental a l’hora d’estudiar altres cultures. Durant segles, els antropòlegs han presentat els mbuti com un poble “infantil”, “alegre” i “pacífic”, sense tenir en compte la complexitat de la seva societat.
El cas més famós és el de Colin Turnbull, que als anys 60 escriu The Forest People, un llibre que popularitza la idea que els mbuti són una comunitat idíl·lica, en harmonia absoluta amb la natura. Tot i que la seva obra és fonamental per a l’antropologia, Sánchez Piñol argumenta que Turnbull també cau en una idealització excessiva, construint una imatge parcial i esbiaixada d’aquests pobles.
Sánchez Piñol al Congo: un testimoni personal
L’última part del llibre és una de les més personals i emocionants. L’autor explica la seva pròpia experiència al Congo, on va conviure amb els mbuti durant diverses setmanes. Aquesta estada, que en un inici havia de formar part de la seva recerca acadèmica, es converteix en un viatge transformador.
Sánchez Piñol admet que, com els exploradors que analitza al llibre, ell també va arribar al Congo carregat de prejudicis i idees prèvies. Però la convivència amb els mbuti li fa entendre una lliçó fonamental de l’antropologia: no podem comprendre una altra cultura si no deixem de banda les nostres pròpies expectatives.
Amb el seu estil habitual, irònic i profundament crític, l’autor no només posa en evidència el passat, sinó que també ens alerta sobre com encara avui la ciència, els mitjans i la literatura continuen creant mites sobre cultures alienes.
Les tenebres del cor és una obra que es llegeix com una novel·la d’aventures, però que alhora posa davant nostre un mirall incòmode: fins a quin punt les nostres idees sobre altres pobles són reals? Com projectem els nostres propis valors i desitjos sobre allò que no entenem?
