Analitzem de la mà de Jordi Sanuy la nova novel·la de l’autor de ‘El noi de pijames a ratlles’
En Cyril Avery és un personatge apassionant. Irrepetible. És l’eix central de “Les fúries invisibles del cor”, de John Boyne (Dublín, 1971). Li seguim les passes al llarg de 70 anys, des que va néixer el 1945 fins quasi l’actualitat. És fill de la Catherine Goggin, que el va tenir, tota sola, quan tenia 16 anys. La van expulsar del seu poble natal per impura (ho va fer el capellà de la parròquia) i va instal·lar-se a la capital d’Irlanda.
Després de parir, la Carherine va entregar el seu fill a unes monges, que el van donar en adopció. La família que el va acollir, tant acomodada com excèntrica, mai li va amagar que no era fill seu. És més, els seus pares adoptius no paraven de dir-li que no era un Avery autèntic; i que no ho seria mai. De bon rotllo. En Charles, que treballava en un banc; i la Maude, escriptora, mai no es van preocupar massa d’ell. Va tenir cobertes totes les seves necessitats bàsiques (i unes quantes més), però mai li van donar l’amor que necessitava.
De vegades, el tractaven més com una mascota que com un fill. En Cyril mai no es va preocupar de saber qui és la seva vertadera mare; i ella tampoc va intentar buscar el noi del qual va decidir despendre’s, pel bé dels dos. Un i altra coincideixen diverses vegades al llarg dels anys, però sense saber que eren mare i fill. La vida és cruel, i inesperada.
Des de ben petit, en Cyril està enamorat del seu amic de l’ànima, en Julian Woodband, fill d’un prestigiós advocat. Amb el pas dels anys, en Julian es converteix en tot un faldiller, que intenta allitar-se amb totes les noies que li surten al pas. En Cyril s’ho mira amb escepticisme. Boyne ens explica una història preciosa, que, entre altres coses, reflexiona sobre l’amistat, el matrimoni, l’èxit, la popularitat, la SIDA, la prostitució, l’engany, el perdó i la dificultat de ser gai en una societat tan puritana com la irlandesa. Tracta temes cabdals, però quasi sempre ho fa amb un toc d’humor molt oportú. Estem davant d’una novel·la commovedora, que et fa estimar la majoria de personatges des del primer moment. El llibre té 729 pàgines i està publicat per Empúries. La traducció al català és de Jordi Cussà i Anna Camps. Per a mi, imprescindible. Dels millors llibres de l’any. No en tic cap dubte.
“-És coreògraf –va respondre arronsant el coll-. Ja ho sé, ja ho sé. L’únic coreògraf de Nova York que no perdia oli, d’acord? Però és la veritat. Vaig treballar amb tots els grans. Richard Rodgers, Stephen Sondheim, Bob Fosse. El Bob em va venir a veure fa unes quantes setmanes, ara que hi penso; és l’únic que ha vingut. Va ser un detall per part seva. I totes aquelles ballarines joves tan guapes.
Feien el que fos per cantar amb el cor i jo les satisfeia ben feliç. I no és pas que recorregués al fàstic de fer els càstings al sofà. No em feia falta. No hi diria ningú en veure’m ara, però en els meus temps era un paio força atractiu. Les noies venien corrent. Podia escollir. Però, on són ara? Tenen por d’acostar-se. Potser també es pensen que ja soc mort. Els meus fills m’han matat de manera més eficaç que la sida, fins ara. Almenys ells ho han enllestit de pressa”.
Jordi Sanuy és periodista i editor del blog Paranoia 68, dedicat al món dels llibres i el cinema.
@Jordi_Sanuy
