L’editorial Periscopi segueix apostant per la traducció en català de l’obra del desaparegut escriptor David Foster Wallace, després de la publicació de L’escombra del sistema l’any 2013.
DFW no va dirigir als joves estudiants un discurs ple de tòpics i vuit. L’escriptor va dirigir-se a un públic on els convidava a aprendre a pensar i sobretot al pensament crític. ‘’exercitar un cert control sobre què penses i sobre com ho penses i que cal ser prou conscients i estar prou alerta per triar a què pares atenció i triar de quina manera construeixes sentit a partir de l’experiència’.’
El text és breu, però ens convida a reflexionar a cada paraula i pàgina que va pronunciar David Foster Wallace. ‘L’aigua és això’ comença amb una parábola protagonitzada per dos peixos.
‘’Hi havia dos peixos joves que van nedant i e stroben un peix més vell que neda en dirección contrària, els saluda amb el cap i diu <Bon dia, nois. Com està l’aigua?>
I els dos peixos joves continúen nedant una mica més, i al final l’un mira l’altre i fa: <Què collons és l’aigua?>’’
Sovint com afirma DFW, els fets més òbvis I importants són els que més costen de veure I sobre les quals més ens costa parlar.
L’escriptor amb el seu discurs ens permet aturar-nos per reflexionar sobre el què pensem del món que ens envolta, gràcies a un text que mereix més d’una lectura.
També és interessant el pròleg de Vicenç Pagès Jordà , admirador de l’obra de David Foster Wallace, ja va deixar palès a la brillant novel·la ‘Els jugadors de whist’ la seva devoció per l’escriptor nord-america quan una de les protagonsites afirmava ‘’¿Saps que no hi ha una puta pàgina traduïda al català de David Foster Wallace?’’.
Aquella frase lapidària s’ha traduït ara amb dues novel·les de DFW al català gràcies a Edicions del Persicopi i a la feina de l’editor Aniol Rafel.
Vicenç Pagès Jordà detalla en tretze punts perque DFW és considerat un dels grans escriptors nord-americans.
‘’El mèrit d’Orfeu va ser baixar a l’infern i tornar-ne. El mèrit de DFW va ser baixar a l’infern de la depressió, sortir-ne de manera intermitent i retratar-loen textos que riuen de l’infern, d’ell mateix, de mi i de tu, però és un riure d’aquells que et queden congelats a les comissures. I això no obstant, és ben bé un riure’’
Afegeix que Wallace va saber incorporar la no-ficció dins de la ficció i viceversa. La seva familia sabia que gran part dels reportatges eren inventats, però llegia amb molta atenció les novel·les perquè s’hi trobaven a ells mateixos.’’