L’Illa dels Llibres entrevista a la guanyadora del Premi Josep Pla amb la novel·la ‘Pluja d’estels’
Laia Aguilar ha estat un dels noms del 2020 després de rebre el premi Josep Pla amb ‘Pluja d’estels’. Un nou repte per l’escriptora catalana després de la publicació de tres novel·les adreçades a un públic jove.
A ‘Pluja d’estels’ (Destino) un grup d’amics es reuneixen cinc anys després d’un tràgic accident en una casa al Cap de Creus, un lloc idíl·lic de cara al mar, amb l’excusa de contemplar una pluja d’estels.
Durant la trobada, convocada pel Nis, es diverteixen i comparteixen confidències, però també afloren gelosies, una antiga història d’amor i el sentiment constant que els produeix un fet del passat encara sense resoldre. Uns personatges que la nostàlgia, la projecció d’una aparent felicitat, el pas del temps i com un fet del passat els marca de manera diferent a cadasqun dels protagonistes de la novel·la.
Amb un final inesperat i amb una història narrada amb ofici, Laia Aguilar desplega el seu potencial amb la possibilitat en un futur de poder veure una adaptació audiovisual de la novel·la.
Laia Aguilar a més d’escriptora de novel·les és guionista i ha participat en diversos projectes com ‘El cor de la ciutat’, ‘Ventdelplà’, ‘Infidels’, ‘Olor de colònia’, ‘El Príncipe’ o ‘Merlí’.
A ‘Pluja d’estels’ el paissatge, la música i les emocions hi juguen un paper molt imortant. Laia Aguilar reflexiona sobre la novel·la a l’entrevista de L’Illa dels Llibres.
Del premi Carlemany amb ‘Wolfgang’ (Extraordinari) al premi Josep Pla amb ‘Pluja d’estels’ com ho ha viscut tot aquest temps?
Durant aquest temps he anat escrivint. He combinat novel.la juvenil amb la idea d’una novel·la per a adults que poc a poc s’anava gestant. “Pluja d’estels” ve d’un projecte antic que es va acabar reconvertint en la novel.la que és ara. Fa temps que hi pensava, que donava voltes a la trama, als personatges. Fins que de cop vaig sentir una mena de “clic” i em vaig dir: “Ja està. Ara és el moment de posar-s’hi”.
Què ha suposat rebre el premi Josep Pla?
Una gran alegria i també una pressió important, no t’ho negaré. Però ho entenc com una gran oportunitat. Gràcies al Premi Josep Pla he pogut arribar a moltíssims lectors.
A partir d’ara, sensació de més pressió? O la pressió ja l’ha superat escrivint guions per a sèries de televisió?
La pressió que podia sentir escrivint guions de Tv no té res a veure amb la pressió que s’experimenta quan s’escriu una novel·la. En les sèries de televisió formes part d’un equip; la pressió és compartida i no només entre els guionistes sinó també entre actors, productors, directors etc… En el cas d’una novel.la la pressió és molt més alta. Es tracta de la teva criatura. Si t’equivoques, t’equivoques tu sol. Si l’encertes, l’encertes tu sol. D’altra banda, l’emoció que hi diposites és molt més gran. I no vull menystenir els projectes de sèries on he treballat on sento que també m’hi he deixat la pell i les expectatives.
Com l’ha ajudat la teva professió com a guionista en el moment d’escriure una novel·la?
No ho sé. Suposo em “filmo” una mica les escenes abans d’escriure-les. M’assec davant l’ordinador i abans de posar-me a escriure intento imaginar-m’ho tot com si es tractés d’una pel·lícula. El personatge entrant, la cadira en una posició concreta, les mirades entre els personatges, el cigarret sostingut entre els dits… Un cop “ho veig”, ho intento escriure amb tota la concreció possible. D’altra banda també m’interessa tot el món del subtext: gestos, mirades, frases inacabades etc… Tot això ve una mica del món audiovisual, em sembla.
La nit que va rebre el premi va demanar que les dones escriguessin més.
Aquella nit vaig voler dedicar al premi a totes les dones que escriuen. Em va semblar greu que el Pla hagi estat concedit a tan poques dones (deu, en total), i vaig voler animar les dones a que escriguin i es presentin a premis. No té sentit que hi hagi tantes dones escriptores i que n’hi hagi tan poques que guanyin un premi com el Pla.
Publica ‘Pluja d’estels’ després de tres novel·les juvenils. Per què aquest canvi?
Per res en concret. La història m’hi va dur. Tenia un grup d’amics als voltant dels 40 anys que es reunien després d’un incident tràgic. La problemàtica de molts d’ells, (feina, maternitat, amor, expectatives de futur) era una problemàtica adulta. Així que sense voler m’hi vaig trobar. També cal remarcar que quan vaig començar tenia 40 anys i sí, era la meva generació i suposo que parlava una mica de mi, també. Tots els personatges tenen alguna part de mi, a Pluja d’estels.
Continuarà escrivint per a joves?
Quan tingui una bona història per a joves, l’escriuré, sí. No tinc prejudicis en aquest sentit i intento fugir sempre de les etiquetes (infantil, juvenil, adults, crossover..). Prefereixo parlar de les bones històries. I sí, quan em vingui al cap una bona història juvenil, aleshores doncs l’escriuré, i tant!
S’enfronta a la novel·la més coral de les que publicat fins ara. Un nou repte?.
El fet de la coralitat (sis personatges en escena) era un gran repte. Fins llavors sempre havia escrit en primera persona ficant-me a la pell d’algun personatge protagonista. Però aquesta vegada tenia en joc una novel·la coral.
Com fer-ho? Vaig optar per l’únic narrador possible (un omniscient) però alhora vaig intentar aprofundir tant com vaig poder en cada personatge (a través dels seus pensaments i de l’estil directe lliure). Volia que el lector es capbussés en tots ells i se sentís seduït per les seves històries. I d’altra banda havia de quedar clar que tots compartien una història comuna que manava sobre tots ells i que els afectava a tots. I aquí venia el segon repte; la Paula, l’autèntica protagonista, era l’única que no estava present en la trobada. Així que també havia de fer-la viva, present, magnètica. Aquests dos reptes van ser els que em van costar més de la novel·la. Una protagonista absent i enfrontar la coralitat amb el propòsit d’aconseguir fer uns personatges entranyables.
Una novel·la curt però intensa o les emocions hi juguen un paper important.
Sí, vaig intentar jugar en tot moment les emocions. Però alhora vaig voler ser molt continguda. Hi havia línies que en cap moment volia creuar. Així que vaig intentar fugir de tot allò explícit i vaig apostar més pel subtext. Hi ha un moment de catarsi entre els personatges que en cap moment vaig voler sobrepassar. Els queden massa coses per dir-se, massa secrets, massa sentiments que no acaben de mostrar mai… com la vida mateixa.
D’altra banda, vaig tenir sempre present el to dels contes de Raymon Carver; un escriptor al que admiro. En els contes de Carver sembla en tot moment que estigui a punt de passar alguna cosa que no arriba a passar mai. En tots els contes intueixes la tempesta però no l’arribes a veure mai. Aquesta mena de tensió m’interessava molt. Sembla que està a punt de passar alguna cosa però finalment no passa… la intueixes, que és molt pitjor.
La novel·la se centra en una trobada d’amics a Cap de Creus, a la casa de Portlligat d’en Nis després de cinc anys per veure una pluja d’estels. Com sorgeix ‘Pluja d’estels’?
‘Pluja d’estels’ era una subtrama d’una antiga novel·la que estava escrivint. La novel.la no acabava d’arrencar però la subtrama persistia. De cop i volta em vaig adonar que aquella subtrama –amb aquell ventall de personatges entranyables- era el que em venia realment de gust escriure. I vaig començar. Primer vaig agafar cadascun dels personatges i els vaig anar fent créixer. Volia que tinguessin capes, que ens sorprenguessin, que no fossin en cap moment el que es veu o s’intueix a primera vista.
Un cop vaig tenir els personatges, la història va anar sorgint poc a poc. Sabia el conflicte que volia tractar i tenia una escena-imatge de final que sempre va ser com una mena de far. Arribar fins aquí va ser el treball més intens de tots; el d’anar combinant les diferents trames.
Una pluja d’estels és un moment màgic on es solen demanar desitjos. Per què ha escollit aquesta imatge?.
En cada novel·la hi faig aparèixer alguna imatge o personatge secundari o petit detall d’una novel.la anterior. És un petit joc que faig amb mi mateixa i que considero que em porta sort. Absurd? Segurament sí. Però jo persisteixo amb la idea i fa temps que jugo amb la idea d’endur-me “petites empremtes” que tan sols reconec jo.
En cada novel·la hi faig aparèixer alguna imatge o personatge secundari o petit detall d’una novel.la anterior
En la novel·la Wolfgang (una novel.la anterior que m’ha donat grans alegries) apareixia en una escena d’una pluja d’estels. Així que em vaig endur aquest petit “llegat” de “Wolfgang”. D’altra banda, les pluges d’estels sempre m’han semblat d’una gran bellesa. Segons les tradicions i les èpoques s’han interpretat de maneres molt diferents. Alguns diuen que porten bons desitjos, d’altres que porten mals auguris. Tot i que a mi el que m’interessava era com el cosmos acabava convertint-se en un reflex del mon interior dels personatges.
Entre el grup d’amics tot sembla anar perfecte i que regna el bon ambient però res és el que sembla. Sorgeixen conflictes del passat.
Sí, sorgeixen conflictes, però sobretot en sorgeix un de gros, que té a veure amb la Paula. No podem avançar de quin conflicte es tracta però sí podem dir que té a veure amb l’amor i amb la mort; i en com, tots plegats decidim enfrontar-nos al dolors dels altres. Ens el mirem de cara, el dolor? En fugim? Intentem silenciar-lo? Què estem disposats a fer, per ajudar els altres? Aquest és el tema central de Pluja d’estels.
Els personatges projecten una idea que tot va bé, que són feliços, però aquesta aparent felicitat fa que no s’enfrontin cara a cara als problemes. Hem de ser sempre feliços o mostrar contínuament aquesta felicitat?
Els personatges de la meva novel.la van a la recerca de la felicitat imposada perquè en el fons no són capaços d’acceptar els propis sentiments.
Una mica sí. Per això, en algunes entrevistes he parlat del que anomeno “la tirania de la felicitat”. Em refereixo a la felicitat imposada, obligada,… una felicitat que és com un tel que ens nega la possibilitat d’estar tristos, de sentir pena, o de mostrar-nos fràgils. Els personatges de la meva novel.la van a la recerca de la felicitat imposada perquè en el fons no són capaços d’acceptar els propis sentiments. Els fa massa por. Crec que a la vida s’ha de ser valent però dir en veu alta: “Em sento malament”. O “estic trist”. Personalment, m’agrada la gent que intenta expressar-ho.
Per què davant de problemes o situacions traumàtiques, actuem com si res hagués passat?
Altre cop el mateix. La por, suposo. La por al rebuig. Però no t’ho sabria dir. Hi ha gent que té el coratge d’enfrontar-se als sentiments de manera molt més transparent que d’altres. En definitiva: crec que tots fem una mica el que podem. No hi ha bons i dolents. Ni tampoc forts ni fràgils. En aquest sentit m’interessen molt més les fronteres. Forts en alguns aspectes però fràgils en d’altres. Aquest terme mig és el que em sembla més real i el que em venia més de gust explorar: tot el que passa en aquestes fronteres.
Una novel·la també sobre els somnis que no s’han aconseguit sigui per por o bé per no creure prou en nosaltres mateixos.
Exacte, la por és un element important. De fet, jo diria que tots els personatges de la novel.la comparteixen aquest tret. Tenen por. Por a ser feliços, por a lluitar professionalment pel seus somnis, por a estimar algú… No sé si aquest és un tret generacional o no… Però m’atreviria a dir que ho és una mica. I després també hi ha la sort o mala sort que forma part de la vida. L’atzar juga un paper molt important a “Pluja d’estels”.
Són amics però alhora són molt diferent entre ells. Com els definiria?
El Nis. Egòlatra, extravertit, narcisista, interpreta un personatge.
En Jon: Caòtic, inestable, oscil·lant, el més valent i coratjós.
La Mila: auto exigent, obsessiva, anhela la perfecció… en el fons plena de pors.
L’Olivia: intel·ligent, curiosa, aparentment ingènua… la més lúcida de tots.
La Paula, la gran absent en la trobada però la més present en tota la narració
La Paula està vista i escrita des del punt de vista del grup d’amics. Així que es tracta d’una Paula idealitzada, serena, sense fissures. Si la veiéssim de prop, si la Paula assistís a la trobada, seria un personatge amb contradiccions i incerteses. Però l’absència produeix aquest miratge estrany vers les persones: idealitzem allò que no tenim. Idealitzem a qui no tenim. I si és lluny, encara l’idealitzem més.
Un tràgic fet en el passat, que no destvetllarem ara, farà que cadascú reaccioni d’una manera diferent i com han viscut.
Tots reaccionem de maneres diferents als fets tràgics. I ho fem segons la nostra sensibilitat, manera de veure el món, capacitat de fer front a l’adversitat… Aquest tema m’interessava molt. Com un mateix fet pot ser vist des de perspectives diferents segons la paleta de colors que té cadascú. A l’escriure aquesta història, reflexionava sovint sobre quina era la meva.
El paisatge juga un paper molt important a ‘Pluja d’estels’ . Un paisatge idíl·lic a Cap de Creus, la platja, la nit, una pluja d’estels.
El paisatge és gairebé un personatge més de la novel.la. Ens va indicant com se senten per dins els personatges. La calma, el vent, la tempesta, altre cop la calma… i finalment la pluja d’estels que coincideix en el moment de catarsi final. Els cels son canviants i defineixen els personatges. Els personatges el miren sovint. En concret l’Olívia, que mira sovint els cels i veu com canvien de color i com els núvols juguen a fer formes. Tinc una lectora que es va dedicar a marcar els diferents cels de la novel.la: rúfols, blaus, violetes, cels que amenacen tempestes… I els personatges se’ls miren en contrapicat perduts enmig d’aquella immensitat: sentint-se petits i insignificants, poca cosa.
Però aquest paisatge idíl·lic també pot comptar amb una gran tempesta.
Exacte, però les tempestes més interessants son les interiors… Narrativament parlant, és clar.
L’Olivia un dels personatges de la novel·la assegura que la vida és més o ments això: la sensació de caminar sobre aigües tèrboles que en qualsevol moment podien engolir-te’.
Hi ha cert pessimisme i malenconia a Pluja d’estels. Un altre personatge parla de “petits instants de felicitat”. En fi… volia transmetre que la vida és cíclica que hi ha petits instants de felicitat i d’altres de tristesa que son inevitables. Suposo que és una novel.la sobre el pas del temps i el sentiment de pèrdua. Però també podríem afegir que és una novel.la sobre noves etapes que vindran, sobre el poder de canviar el que tenim, sobre la capacitat de cercar noves il·lusions.
Personalment, penso que els anys van a favor en la gran majoria de coses. Jo em sento millor als quaranta que als vint. Ara començo a saber qui soc i llavors no en tenia ni idea.
Malgrat alguns moments tràgics de la novel·la l’humor també hi és present
Sí, hi ha humor i vitalitat en molts moments de la novel.la. Veiem el grup d’amics divertir-se, sortir a navegar, recordar antigues anècdotes de joventut… Però també assistim a moments tristos on les pors s’apoderen de tots i cadascun d’ells. Vaig intentar anar combinant aquests moments i anar-los alternant entre capítols.
Crec que la vida també és una mica aquest contrast. Moments alegres i d’altres de més dramàtics o seriosos. I l’humor, o fins i tot la ironia, és un bon mecanisme per arribar a la veritat dels personatges. Com més somriuen o riuen els personatges, més a prop estàs de la seva tragèdia. “Somriures trencats”, que en dic jo. A la novel·la n’hi ha uns quants, d’aquests.
La música també va sonant a ‘Pluja d’estels’ amb David Bowie com a protagonista i la cançó ‘Starman’.
Sí, David Bowie forma part dels meus referents musicals i volia que aparegués a Pluja d’estels. De fet, la cançó Starman forma part d’un record de joventut del grup d’amics i torna a sonar més tard quan son a Portlligat i ja en tenen 40. Què connecta aquests dos mons? Aquestes dues edats? Una cançó. Crec que la música té el poder de transportar-nos al passat. La música ens emociona, ens transporta, ens parla del pas de temps…
Personalment, quan més sovint m’he adonat que ha passat el temps ha estat a través d’una cançó. Penso que la música té aquest poder hipnòtic. És una de les arts que més m’emociona.
Fa unes setmanes anunciaves que ‘Pluja d’estels’ es podria convertir en un projecte audiovisual. En quin punt es troba en aquests moments?
No ho sé massa. La productora Oberon Media ha adquirit els drets de la novel.la i s’estan pensant què fer-ne; si una pel·lícula, si una pel·lícula per televisió, si una sèrie… Sigui el que sigui serà interessant veure com la novel.la es transforma i acaba convertint-se en alguna cosa diferent. Perquè si ha de ser adaptada és per convertir-se en alguna cosa diferent, penso jo.
Hi participarà en el guió?
Sí, hi participaré. Comença una nova aventura!
