El 30 de gener s’estrenarà la pel·lícula amb guió de l’escriptor Nick Hornby
Es tracta d’una història real i colpidora protagonitzada per la Cheryl Strayed que amb vint-i-dos anys, enfonsada en la mort de la mare, la dispersió de la família, un divorci recent i addiccions a la heroïna, decideix recórrer l’any 1995, a peu i tota sola, 1.800 quilòmetres pel Sender de la cresta del Pacífic dels Estats Units, malgrat no tenir cap experiència.
Durant el viatge Cheryl embogeix i també , s’enforteix al mateix que torna renovada al món real i en aquest doble viatge físic i també interior s’adona que la solitud és un dels majors perills.
I així va ser com, partint del desert de Mojave, i tenint com a destí el Pont dels Déus (Riu Columbia), l’autora es va endinsar en el camí. Només li acompanyaven tres llibres -la guia sobre el Sender de la cresta del Pacífic i dos llibres dels autors William Faulkner i Adrienne Rich, als quals després va afegir uns altres de Flannery O’Connor, Vladimir Nabokov, James Joyce…
Amb el títol d’Alma Salvaje arriba el 30 de gener a la cartellera de cinema, l’adaptació de la novel·la ‘Salvatge (Angle/Roca editorial) de Cheryl Strayed, sota la direcció de Jean-Marc Vallée, director de Dallas Buyers Club i guió de l‘escriptor Nick Hornby.
El mes de febrer, Roca editorial publica Pequeñas cosas bellas, el nou llibre de Cheryl Strayed.
Fragment del pròleg de Salvatge de Cheryl Strayed
Els arbres eren alts, però jo ho era més des d’aquell punt elevat d’una muntanya al nord de Califòrnia. M’acabava de treure les botes i l’esquerra m’havia caigut entre aquells arbres.
Primer havia sortit catapultada, empesa per un cop de l’enorme motxilla, i després havia baixat rodolant pel sender pedregós fins a caure al buit. Havia rebotat contra un sortint de pedra uns quants metres més avall i finalment havia desaparegut entre la frondositat del bosc de sota meu, per la qual cosa era impossible de recuperar. Vaig deixar anar un crit ofegat per la sorpresa, tot i que després de trenta-vuit dies de voltar per la natura ja havia assumit que podia passar qualsevol cosa i que, de fet, estava passant de tot. Això no va impedir que, quan va passar, m’horroritzés.
La bota havia desaparegut. Literalment. Em vaig enganxar la seva parella al pit com si fos una criatura, però evidentment va ser inútil. Què és una bota sense l’altra? Res. No serveix per a res, queda òrfena per sempre més, i no em podia permetre compadir-me’n. Era un pes mort, una bota Raichle certament feixuga, de pell marró amb el cordó vermell i les anelles metàl·liques platejades.
La vaig aixecar enlaire, la vaig llançar amb totes les meves forces i vaig observar com queia entre la vegetació exuberant i desapareixia de la meva vida.
Estava sola. Descalça. Tenia vint-i-sis anys i també era òrfena. «Una esgarriada de debò»,tal com havia observat un desconegut feia un parell de setmanes quan li vaig dir com em deia i li vaig explicar que no tenia cap vincle amb ningú.
…..Els anys que van precedir el llançament de la bota muntanya avall, jo també m’havia precipitat al buit. Havia oscil·lat, deambulat i descarrilat —de Minnesota a Nova York, Oregon i tota la zona oest— fins que em vaig trobar, sense botes, l’estiu de 1995, no tant sense vincles com vinculada amb el món.
Era un món on no havia estat mai però del qual coneixia l’existència, un món en què vaig entrar tentinejant pel dolor, la confusió, la por i l’esperança. Un món que em pensaba que em podria convertir en la dona que sabia que podía ser i alhora en la nena que havia estat. Un món que feia tres pams d’ample per quatre mil dos-cents vuitanta-cinc quilòmetres de llargada.
Un món anomenat sender de la cresta del Pacífic’’
