Llort, Marc Moreno, Sebastià Bennasar i Salvador Macip signen una original novel·la negra i comenten a L’Illa dels llibres el procés de creació de la ‘La reina de diamants’.
Com s’escriu una novel·la a vuit mans? Com encaixen les peces d’una novel·la escrita per quatre escriptors?
L’Illa dels Llibres ha entrevistat a Llort, Marc Moreno, Sebastià Bennasar i Salvador Macip, els quatre autors de La reina de diamants per saber-ne més d’aquest projecte literari liderat per l’editorial Llibres del Delicte.
La reina de diamants compta amb ingredients de gènere negre i amb empresaris catalans endeutats amb qui no és recomanable. Gàngsters russos instal·lats a la Costa Brava. Prostíbuls en crisi que naveguen a la deriva. Albano-kosovars especialistes en assaltar xalets.
I un bon grapat de diamants dins d’una Caixa forta que resoldran la vida de qui els tingui en el seu poder… al final de la partida.
Marc Moreno: Al principi la idea era fer una novel·la on cada un de nosaltres escrivís un capítol d’una història no massa complexa i que desenvolupés un personatge, però quan estàvem ficats de ple ens vam engrescar i vam decidir crear una trama molt més complexa i que s’anés desenvolupant capítol a capítol.
Cada escriptor continuava fent un capítol des dels ulls d’un personatge diferent però vam decidir que tot es descobrís mica en mica, capítol a capítol. I això ens va complicar el procés perquè primer vam estar decidint el guió inicial entre tots, i després les revisions de tots els capítols que passaven per les vuit mans on entre tots políem les errades i tot allò que no quadrava. I tot el procés l’hem fet amb el Salvador vivint a Anglaterra.
Salvador Macip: Malgrat viure en un altre país, mentre discutíem la història em sentia com si fóssim quatre criminals planejant el cop perfecte en un tuguri fosc i ple de fum. I veure com, al final, totes les peces del trencaclosques encaixaven com havíem predit, ha sigut una satisfacció extra.
Llort: Sense tanta poesia bukowskiana, diria que ha estat més fàcil del previst. Hem treballat, però tot ha estat més senzill del que, si més no jo, preveia.
Sebastià Bennasar: Ha estat fàcil perquè el Marc va fer una escaleta inicial molt precisa a partir de les converses inicials i després perquè el correu electrònic bullia…
De qui va ser la idea?
Marc Moreno: Mea culpa, ho reconec. Els vaig enredar. Com a editor de Llibres del Delicte sempre estic donant-li voltes al cap per intentar crear llibres diferents, que suposin un atractiu extra per al lector, i vaig pensar que aplegar quatre escriptors per fer cada un de nosaltres un capítol a través d’un personatge diferent d’una mateixa història no s’havia fet mai. A partir d’aquí, la tria dels escriptors va ser molt fàcil, per qualitat literària i perquè són molt bona gent. D’altra manera no entenc com es van deixar enredar i es van engrescar tan ràpidament.
Salvador Macip: Estic content que al Marc se li acudís afegir-me a la llista de possibles autors malgrat que no tinc un historial en el gènere com els altres. Hi he pogut aportar la meva experiència en treballar en equip, això sí.
Sebastià Bennasar: També hem de reconèixer que li ho vam posar fàcil. Ens vam deixar seduir ben ràpid suposo que perquè ens agrada jugar i ens agraden els reptes.
Abans d’iniciar aquest projecte us coneixieu personalment?
Salvador Macip: Jo havia llegit llibres de tots tres, però no els coneixia en persona. Però sí que hi havia alguna relació. Amb en Marc havia interaccionat a partir d’una entrevista que em va fer, al Llort el seguia com escriptor i periodista feia temps, i es dóna la casualitat que amb en Sebastià havíem coincidit com a finalistes d’un premi… Ara ens coneixem millor però, tot i haver escrit un llibre plegats, només hem estat en la mateixa habitació una vegada!
LLort: La veritat és que després d’escriure “La reina de diamants” no es pot dir que ens coneixem gaire més… Tot i que, una mica com el Salvador, jo al Tià i el Marc els conec des de fa uns tres anys i del Salvador havia llegit alguna novel·la prèvia. En tot cas va ser iniciativa del Marc, no allò que quatre amics es troben i després d’una birres o uns gintònics decideixen escriure una novel·la…
Marc Moreno: Tenim el Salvador massa lluny per quedar cada setmana! A veure si torna al país a continuar investigant per aquí. Com diuen, tots quatre només hem coincidit un dia, que vam aprofitar intensament per donar forma a la idea inicial. Després, entre unes coses i altres el Tià, el Llort i jo ens veiem cada mes un parell de cops en xerrades i presentacions, però vaja, la d’escriure la novel·la ha estat una relació molt virtual.
Sebastià Bennasar: És com al començament dels xats, et confessaves amb gent amb pseudònim i a milenars de quilòmetres, doncs més o manco així, tot i que jo al Marc i al Llort els coneixia més i el Marc fins i tot és reincident i ja m’ha publicat un altre llibre, i al Llort el seguia de fa temps. A en Salvador el llegeixo però és cert, només ens hem vist físicament un cop!
Quina experiència heu viscut?
LLort: Ha estat divertit. Penso que és una novel·la “normal” amb el plus que cadascun dels quatre personatges narradors té una veu diferent, cosa que en mans d’un sol autor no seria tan “autèntic”, aquest canvi d’estils.
Salvador Macip: Jo també m’he divertit molt. He après un munt treballant amb tres experts de la novel·la negra. Ha sigut un procés molt dinàmic: malgrat escriure quatre parts independents, hem discutit molt cada detallet i hem criticat amb confiança el que escrivien els altres. Hi ha hagut molt bona sintonia i tots hem acceptat bé les crítiques. Crec que això ha fet que el llibre hagi sortit més rodó.
Marc Moreno: Per mi, a més de divertida ha estat una experiència molt enriquidora i tot un honor treballar amb tres grans escriptors. Ens ho hem passat de conya putejant els personatges i proposant burrades, però també ha estat una feina molt professional que, com diu el Salvador, es nota en el resultat final. M’ha agradat molt poder compartir el procés creatiu, que normalment acostuma a ser solitari, amb altres escriptors que complementen les teves idees i a qui tu pots complementar les seves.
Sebastià Bennasar: Treballar en equip sempre implica dues coses: molta confiança amb qui ho fas –encara que només els coneguis d’un cop- i molta mà esquerra i humiltat. S’ha de poder dir tot sense ofendre. Crec que com que som tipus normals hem portat bé la gestió dels egos!
Durant el periode d’escriptura de la novel·la segur que haureu protagonitzat moltes anècdotes.
Salvador Macip: El Llort i jo ens podem passar tres dies discutint per email per un apòstrof. Els altres dos s’atipen de nosaltres i ens deixen fer…
LLort: És que nosaltres dos som els més actius i malalts i per això ens fem la guitza de tant en tant, per buscar els límits de tolerància. El Tià va sempre de cul i triga més a respondre correus, però sempre ho fa i demanant disculpes, conscient de la seva responsabilitat. Com el Marc. Si això fos una tarda de jugar a futbol, el Marc seria qui posa el pati, la pilota i el berenar!
Marc Moreno: Per sort no haig de fer d’àrbitre! Anècdotes no hi ha gaire cosa a explicar més enllà de les discussions per temes literaris, però tot molt pacífic, eh, els morts els deixem per a les pàgines de la novel·la. Com a curiositat, em va fer gràcia que el dia que ens vam reunir per començar a donar forma a la història tots vam demanar Coca-Cola i cadascú d’un tipus diferent: Light, zero, normal…
LLort: Ep, és cert que ells van demanar una cola diferent, però jo vaig prendre un cafè sol perquè no sóc gaire cocacolero.
Sebastià Bennasar: Jo vaig més de cul perquè com que he de pagar el lloguer amb la literatura, jejeje, però és cert, algú hauria de guardar els correus i fer un making off quan arribem a la desena edició i revolucionem el panorama literari… (Marc, espero que els tinguis!!!).
És la primera experiència amb un projecte d’aquestes característiques? Ho tornaríeu a repetir?
Salvador Macip: A mi m’agraden els reptes, per això em vaig apuntar a un projecte com aquest, que era original i molt diferent al que havia fet abans. Hem funcionat bé plegats i l’experiència ha sigut molt bona, però si repetíssim hauria de ser amb una cosa que no fos el mateix que ja hem fet.
LLort: Per mi ha estat el primer cop. Havia treballat a mitges amb il·lustradors, però mai amb autors i amb aquesta barreja. Ara hem repetit amb el Salvador, però amb una sèrie de novel·les infantils i “només” som dos! Com deia abans ha estat divertit i no descarto repetir amb ells tres o amb altres (o ampliant a 5 o 6 veus, si cal), però admeto que m’ho passo millor sol. També dependrà de la reacció dels lectors, de si els funciona o no. Cas que sigui un èxit… Repetirem, i tant!
Marc Moreno: Així que tot està en les mans dels lectors, si voleu noves experiències d’aquest pòquer d’escriptors haureu de llegir i recomanar La reina de diamants.
Sebastià Bennasar: Jo havia fet coses a quatre mans amb en Carles Domènec, amb qui em sento molt còmode, però sempre dins l’àmbit de la no-ficció. Però repetiria sense problemes, tot i que com el Llort em sento més còmode fent el franctirador que no pas formant part d’un comando.
La reina de diamants
Llibres del delicte