L’autora aconsegueix trobar a la propietària de la fotografia que va inspirar el seu tercer llibre de relats.
Entrevista Jordi Milian
La periodista i escriptora Marta Romagosa va trobar, fa uns anys, una fotografia al carrer Balmes de Barcelona on hi apareixien quatre noies celebrant un aniversari.
Sense saber qui eren, només que celebraven els vint-i-un anys d’una de les noies, va decidir agafar aquella Polaroid i guardar-se-la a la cartera amb l’esperança de tornar-la a la seva propietària.
Aquella fotografia, va inspirar uns anys després, un dels relats que escriuria a ‘La Polaroid i altres relats’ (Rosa dels Vents 2019), el tercer recull de relats després de ‘Tots els noms del desig’ i ’22 home si un desig’.
Marta Romagosa publicaria al setembre de 2019 el llibre i mesos després mostraria a twitter la fotografia que havia trobat al carrer un anys abans, amb l’esperança de trobar finalment a les noies que apareixien a la Polaroid.
El poder i la màgia de les xarxes va fer la resta, aconseguint que aquella fotografia inspiradora tornés a la seva propietària.
Marta Romagosa tancava el cercle com també ho fa els relats del seu tercer llibre a ‘La Polaroid i altres relats’.
La inspiració per escriure ‘La Polaroid’ i altres relats’ va néixer gràcies a la troballa d’una fotografia.
Un dia, sortint del gimnàs, em vaig trobar una foto de Polaroid cap per avall en una vorera del carrer Balmes de Barcelona. Vaig pensar que algú l’havia perdut i vaig buscar visualment si hi havia algú a prop que la pogués trobar a faltar. Vaig veure la imatge de les quatre noies amb un 21 a les mans i vaig pensar que no tenien còpia d’aquell record, la vaig guardar al meu moneder i vaig tornar a casa.
Què és el que la va inspirar?
Veure que quatre noies joves, de només 21 anys, havien quedat per celebrar els seus aniversaris a Barcelona i que, més enllà de penjar fotos a les xarxes socials amb els mòbils, havien tingut la idea de fer-se una fotografia amb una càmera instantània; una imatge física d’aquella celebració que ara havien perdut. I quan vaig arribar a casa, vaig obrir l’ordinador, i amb la fotografia al costat vaig començar a escriure una història.
Durant força temps va portar la fotografia a la cartera.
Durant gairebé tres anys vaig portar aquella foto amb mi a tot arreu. Alguna vegada l’havia ensenyat quan explicava que m’havia inspirat el llibre, però la tenia força amagada perquè em sabia greu airejar una imatge íntima de quatre noies que jo no coneixia, i que estava gairebé segura que eren estrangeres.
Un cop publicat el llibre de relats i explicada la història de la fotografia va decidir finalment penjar-la a les xarxes socials.
M’ho vaig pensar molt abans de fer-ho. En Jordi Basté, quan em va entrevistar a RAC1, em va suggerir que la fes pública perquè potser les trobaria. Jo li vaig dir que era una il·lusió que tenia i que, si passava, es tancaria el cercle del meu nou llibre. Però no ho vaig fer de seguida.
Just abans de Nadal em vaig animar. Vaig pensar que era un moment de l’any en què molta gent es trasllada amunt i avall per veure la família. Vaig fer una foto de la foto amb el típic terra de l’eixample de Barcelona de fons perquè es veiés bé que i una tarda que dissabte que jugava el Barça la vaig penjar a les xarxes socials dient “Busco aquestes noies…” Una hora després una d’elles, la Martina, precisament la noia que havia perdut la foto, em va contestar que era seva. No m’ho podria creure. Crec que vaig cridar i tot pel passadís de casa meva.
Fa poc es va produir el retrobament i la propietària de la fotografia va poder recuperar-la. Com va ser aquesta trobada?
Molt entranyable. Vam quedar un diumenge a la tarda perquè les noies de la fotografia s’havien de posar d’acord, i amb la feina i els estudis era difícil de coincidir. Vam quedar just al mig de la plaça Catalunya de Barcelona, al lloc on es van fer la fotografia dels vint-i-un anys. Ara ja estan a punt de fer-ne 24 i l’han poguda recuperar. Estaven il·lusionades de ser protagonistes d’una història tan bonica. Jo els vaig dir que em feia feliç de tornar-los la foto i els vaig regalar un exemple de “La Polaroid i altres relats” a cadascuna. Però vaig insistir que elles m’havien inspirat però el que li passava a les noies del llibre no volia gens que fos la vida de cap d’elles quatre.
I ha arribat el dia. Tarda de diumenge plujós a #Barcelona i he pogut retornar la foto a la @MartinaBou Quina il·lusió! Les quatre amigues ja podran refer l’àlbum dels 21 anys, sabent que van inspirar #Lapolaroidialtresrelats
Gràcies, noies!!☺️ https://t.co/U0LNiwOAG0 pic.twitter.com/oZdEnmrzse— Marta Romagosa (@Romagosamarta) January 26, 2020
Les noies protagonistes del relat que inicia el llibre són italianes. Res a veure amb la realitat que va descobrir. A partir d’aquella fotografia va decidir construir un relat.
Vaig voler comprovar si una persona de cinquanta-dos anys com jo es podia posar en la pell de quatre noies de vint-i-un anys que visiten soles Barcelona, si era capaç de parlar com elles, d’interpretar els seus desitjos i allò que les movia o les amoïnava.
La ment ens fa anar més enllà i imaginar històries a través d’una fotografia.
Qualsevol cosa real m’inspira. Més que imaginar-me coses, m’agrada escoltar, mirar escenes, gestos, mirades i a partir del que passa al meu voltant em deixo anar i explico històries que s’elaboren dins del meu cervell.
De fet, les fotografies hi són presents en els seus relats.
M’agraden molt les fotografies. En miro probablement cada setmana. Soc de les que encara faig àlbums de l’estiu o dels aniversaris de la meva filla. Des de fa uns anys he incorporat fer calendaris de l’any amb les millors imatges de les vacances. Així el record em dura 12 mesos.
L’any 2016 debutava com escriptora ‘Tots els noms del desig’. Com ha viscut l’experiència?
Com alguna cosa que tenia amagada i no havia estat capaç de fer-la pública fins aquell moment. Primer estava avergonyida fins i tot que la gent llegís els meus relats. Ara m’encanta que em diguin què els ha semblat. Sempre aprenc de com interpreten els lectors el que jo escric i a vegades em sorprenen i tot. Tothom interpreta una història segons la seva motxilla personal i això encara ho fa més fascinant.
El fet d’explicar la realitat a la ràdio i la ficció en els seus llibres. Com ho porta?
És un tàndem perfecte per a mi. Explico notícies, històries reals que moltes vegades em suggestionen i m’obren un ventall de noves idees pels meus contes. Si me n’anés a un lloc tancat, sola, sense parlar amb ningú, sense veure gent i escoltar converses, ni escoltar les notícies, probablement em costaria més escriure.
Els personatges secundaris dels relats ‘La Polaroid i altres relats’ es converteixen en protagonistes en d’altres. Tots ens convertim en protagonistes o en actors secundaris a la vida.
Sempre som protagonistes o secundaris d’alguna cosa. I aquesta és la bellesa de la vida: que podem interpretar els diferents papers segons on som i què decidim fer en cada moment de la nostra existència. No podem passar desapercebuts i el que fem o pensem té conseqüències en les vides d’altres persones.
La vida també ens sorprèn amb girs inesperats com també succeeix als seus personatges.
Els girs m’encanta fer-los. No sempre és possible, però m’agrada sorprendre o que el lector es pensi que ja sap cap a on anirà la història i que de cop i volta el que passa no tingui res a veure amb el què s’havia imaginat. La vida ja la tenim prou programada i compartimentada; deixem que en la ficció les històries els sorprenguin i ens facin aturar-nos i pensar què ha passat ara.
‘A ulls verds amb taquetes daurades’ ret un homenatge als metges de capçalera.
Sí. Volia fer un homenatge als metges de família que dediquen temps i vida als seus pacients; els que no miren el rellotge ni l’ordinador, els que escolten, tenen conversa i són capaços de fer un diagnòstic més integral. El sistema de salut actual no ho permet gaire i quan te’n trobes un que ho intenta i fins i tot ho aconsegueix, no pots fer més que treure’t el barret. Als pobles encara en queden, per sort.
Després de publicar tres llibres de contes i relats, s’atrevirà a escriure novel·la o segueix còmode escrivint relats?
Em poso reptes. A “La Polaroid i altres relats” he creat històries que es passen el relleu. Volia saber si era capaç de crear un fil conductor que donés sentit al llibre. Als dos anteriors hi havia algun detall que els unia.
No vull comoditat a l’hora d’escriure. Busco reptes tant per a mi com per al lector. I això deixa totes les portes obertes… de bat a bat. Però crec sincerament que el poder que tenen els contes és increïble i m’agrada reivindicar-ho.
