L’escriptora ofereix un nou article d’opinió a L’Illa dels Llibres per acostar-nos a l’obra de l’autor de Vestido de novia, Ens veurem allà dalt i Irène.
Si parlem de novel·la, quan en llegim una que ens agrada, una d’aquelles que et dol haver d’interrompre i que no saps d’on treure el temps per tornar a reprendre la seva lectura, ens envaeix un sentiment semblant al que deu tenir l’investigador, l’arqueòleg o el científic quan fa una troballa. Abduïts per la lectura que ens ha captivat ja sigui pel seu argument o per la qualitat de la seva prosa, així que l’acabem, l’enyor ens aclapara i ens sumim en un estat d’orfandat del que només ens rescata una altra bona lectura.
La primera de les novel·les que he esmentat, Robe de marié (Premi “Salon du Polar”, 2009), ens enganxa per la sàvia tensió argumental que Lemaitre sap mantenir, pel patiment (els addictes al gènere negre ja saben de què parlo) que ens encomana la protagonista, Sophie Duguet, que no entén res del que li passa: perd objectes, oblida situacions, se l’acusa de petits robatoris en un supermercat, robatoris del quals ella no n’és conscient mentre els cadàvers comencen a amuntegar-se al seu voltant.
En acabar la seva lectura, sabia que no seria l’única novel·la que llegiria d’aquest autor. Vaig continuar amb Ens veurem allà dalt, una obra que l’any 2013 va rebre el Premi Goncurt, la distinció més elevada de les lletres franceses que inclou Lemaitre en un selecte 
I he tornat a reincidir amb Irène −m’agrada molt més el títol original Travail soigné, un treball molt endreçat i curós tan pel que fa a la tasca de l’inspector com a la del despietat assassí en sèrie−, una altra novel·la negra, colpidora, brutal, que contrasta amb el bonhomiós significat del nom del personatge conductor de la història, Iréne, que en grec vol dir pau. Però la novel·la és més que una història negra, és un homenatge, podríem dir que macabre, a les novel·les d’aquest gènere i els seus autors: James Ellroy, Bret Easton Ellis, William McIlvanney… Amb aquest triller, Lemaitre va obtenir el premi a la primera Novel·la Policíaca del Festival de Cinema Policíac de Cognac i va iniciar (2006) la sèrie de novel·la criminal protagonitzada per l’inspector Camille Verhoeven, que continuà amb Alex (2011), Les grans Moyens (2011), Sacrifices (2012) i Rosy & John (2012), que ja friso per llegir.
A les seves obres hi trobem una sàvia barreja d’ironia, de ràbia i compassió tot amarat per una crueltat realista, ja sigui a través d’un psicòpata o d’una guerra que mai no havia d’haver començat. La seva prosa, atractiva, poderosa i contundent, gaudeix d’arguments ben travats i girs enginyosos. Lemaitre és un autor versàtil que es mou com peix a l’aigua amb cada història que decideix escriure. Agudament irònic, no fa cap concessió a la clemència si bé es permet esquitxar les seves novel·les d’una gratificant tendresa.
Pierre Lemaitre és autor de vuit novel·les –cinc de gènere negre– reconegudes amb nombrosos guardons. Tot i que va debutar tard com a escriptor, la seva trajectòria brillant li ha valgut un èxit excepcional de crítica i públic.
Un novel·lista de volada, un gran autor, una gran descoberta.