Katharina Volckmer debuta com a escriptora amb “La cita” (La Campana/Anagrama). Es tracta d’una escriptora alemanya que viu a Anglaterra i que ha publicat la seva primera novel·la en anglès.
Mai va pensar que la seva obra es publicaria i tot i ser alemanya, precisament el seu país d’origen, serà un dels darrers en veure publicada la novel·la.
“La cita. O la història d’una polla jueva” no va aconseguir, ara fa un any trobar un editor a Alemanya que volgués publicar-la, però ja s’ha traduït a diversos països com el Regne Unit, Turquia, Grècia i Rússia. La primera traducció va ser al francès i després de la bona acollida, finalment a Alemanya, una petita editorial publicarà la novel·la de Katharina Volckmer pròximament. Sobre la resposta a la publicació alemanya espera que els lectors siguin generosos i sobre una possible polèmica afirma que “els nazis no llegeixen llibres”
UN MONÒLEG SOBRE LA IDENTITAT NACIONAL I SEXUAL
Una de les raons de la primera negativa alemanya a publicar la seva obra segurament es deu a un dels temes que introdueix la protagonista de la història, La Sarah, una dona d’origen alemany que acudeix a la consulta del doctor Seligman per sotmetre’s a una operació de canvi de sexe. Des de la llitera ofereix tot un seguit de confessions sobre la identitat sense que el doctor, que més tard descobríem que és d’origen jueu, l’interpel·li.
La protagonista és contundent a criticar com els alemanys han tractat de superar el seu passat. Per l’autora l’herència rebuda després del nazisme no s’ha gestionat bé “autoexplicar-se que han gestionat molt bé el seu passat i, de fet, tenim una paraula que significa bregar amb el passat, però és un enfocament erroni perquè, amb un passat com el nostre, mai arribaràs a un punt en el qual realment hagis bregat del tot amb ell perquè sempre hi haurà una ferida oberta”.
Per Katharina els alemanys tenen una segona culpa “el que va succeir després de 1945 i la gent que feia veure que existia un punt de partida nou i no és cert”. Recorda que Alemanya després de la reunificació “han mort més de 200 persones a mans de neonazis”.
En boca de la seva protagonista assegura al doctor Seligman que “Quan era jove, sempre vaig pensar que l’única manera de superar de debò l’Holocaust, seria estimar a un jueu”. O altres reflexions contundents “cantàvem en hebreu per assegurar-nos que estàvem desnazificats i plens de respecte”.
Ataca durament contra el silenci o el fet de passar pàgina sense remoure massa el passat respecte al nazisme i l’Holocaust.
Katharina va néixer a Alemanya l’any 1987, però viu a Londres on treballa per a una agència literària.
La novel·la ha estat escrita en anglès un fet que per l’autora “escriure un la llengua que has escollit i no la materna, és un fet estrany però al mateix temps molt alliberador”. Assegura que li permet” expressar coses que potser no expressaries perquè et provocaria vergonya.
L’altre punt destacat de la novel·la és part més íntima quan parla de la identitat sexual i descriu escenes de sexe explícit. La protagonista també se sent incòmoda amb el seu cos i la seva condició de dona. Sobre aquestes escenes afirma que “M’agrada la idea sobre el sexe en positiu. Està bé provar-ho i no sentir vergonya o incomoditat. Per mi va ser alliberador escriure escenes de sexe i ser més oberta i positiva”. Afirma que espera “que puguem sentir-nos més còmodes parlant de sexe i dels nostres cossos”.
HUMOR I LA VULNERABILITAT
A Volckmer li fascinen les pel·lícules que barregen l’humor amb l’horror. Creu que cal saber “com utilitzar l’humor i aconseguir que el lector rigui, però també reflexioni sobre del que està rient”. Defineix l’humor com “un espai molt anàrquic. L’humor és molt potent i he intentat que la gent rigui, però que després digui Ostres! De què m’estic rient?. Em fascina aquesta sensació”.
Sobre l’holocaust creu que “no pots riure dels que van morir, però si dels que can causar a mort”. Afirma que “Fem servir l’humor quan estem nerviosos o ens sentim incòmodes”.
JUGAR AMB LA VULGARITAT
La protagonista de la novel·la parla amb el doctor Seligman i gràcies al monòleg també aconsegueix treballar la seva vulnerabilitat i explicar sense filtres tot el que volia dir. Per Volckmer “li permet parlar de qui és, de la seva identitat, d’on bé i de qui eren els seus avantpassats”. L’humor troba el camí a la vulnerabilitat i per tant si volen mantenir aquest tipus de converses, hem d’acceptar que som vulnerables”
Ara fa un any, quan els editors alemanys rebutjaven la novel·la, l’etiquetaven de vulgar. L’autora segura que “m’agrada jugar amb la vulgaritat i hauríem de qüestionar-nos que és la vulgaritat. “M’agrada provocar i que pugui oferir una idea pornogràfica que subratlli un argument. M’agrada jugar amb aquests elements”.
Silvia Sesé editora d’Anagrama destaca que la novel·la tracta temes molt seriosos i compta amb una alta comicitat, però també és bellament trist. Per la seva banda l’editor de La Campana, Joan Riambau assenyala que es tracta d’un llibre “molt valent amb una veu molt potent”
La lectura de “La cita” de Katharina Volckmer no es deixarà indiferents.
“Sé que necessitem il·lusions, però a vegades crec que no hauríem de tenir tanta por a la veritat”
Imma Falcó ha fet la traducció catalanaa La Campana i Inga Pellisa la castellana a Anagrama.
Fotografia de l’autora cedida per les editorials Angrama i La Campana.