El periodista i escriptor Jordi Cervera publica La música dels camaleons
La música dels camaleons (Bromera) es centra en el personatge de l’Artur, el millor franctirador dels GEI, el grup d’elit dels Mossos d’Esquadra que no passa pel seu millor moment personal ni professional.
Jordi Cervera ha escrit una novel·la on destaca la psicologia dels seus personatges amb una banda sonora molt variada que marca el ritme de la novel·la
Jordi Cervera és autor de les novel·les Mosques, Premi a la Millor Novel·la Negra en català del grup Brigada 21 i Premi a la Millor Novel·la Negra en català pels lectors de la llibreria Negra y Criminal, o l’Edebé de Literatura Juvenil per la novel·la La mort a sis vint-i-cinc, amb dotze edicions i responsable d’El Blog de Jordi Cervera (http://blogs.ccma.cat/jordicervera.php).
Sí, mentre em documentava per escriure “La mort a sis vint-i-cinc” (Premi Edebé 2009), vaig contactar amb un ex-cap del GEI (Grup Especial d’Intervenció) i em va interessar molt el grup, els seus membres en general i en especial la figura del franctirador, d’algú que es prepara física i mentalment per disparar i per no fallar.
Després vaig tenir ocasió de poder parlar amb ells, de veure com entrenaven i em vaig posar a fer el llibre, amb la dificultat afegida que és un grup que no fa investigacions, que actua a petició d’altres grups, per la qual cosa calia estructurar tota la trama de la novel·la manera que això no fos un inconvenient de cara a la versemblança del text. Això em va portar a fer que tots visquessin unes situacions especials i que la història fos com un conjunt de peces en aparença inconnexes que, de mica en mica anaven encaixant fins arribar al desenllaç.
La novel·la destaca per una descripció molt psicològica dels personatges.
D’una banda, m’interessava molt aquesta idea d’un grup que es passa el 80% del seu temps actiu entrenant, preparant-se, assajant possibilitats, provant materials, armes, etc. i, sobretot el fet que tractant-se d’un grup d’elit, de seguida ens ve a la ment una iconografia molt americana, la de màquines de matar disposades a tot i sense pensar en res i per això sorprèn quan t’asseguren que el que busquen és gent normal. També em cridava molt l’atenció la preparació física i psicològica d’una persona que es prepara per disparar, i no en el decurs d’una acció sinó com a eix central de la seva tasca.
D’altra banda, com que alguns dels protagonistes viuen situacions una mica “especials”, volia intentar dibuixar la part més íntima de la seva personalitat i explorar les motivacions que els porten a actuar tal i com actuen. Això fa que, si bé hi ha una bona part d’acció, també es pugui entrar en detalls més psicològics.
La novel·la intenta reivindicar els GEI, el grup Grup Especial d’Intervenció dels Mossos d’Esquadra.
Més que reivindicar, que potser també, la idea és mostrar el grup i el seu funcionament. És un grup molt especialitzat, de fet el més “top” dels Mossos i, per contra, un dels més desconeguts. la naturalesa de les seves intervencions fa que, per força, hagin de ser discrets i reservats, però tot i així, hi ha una part de la seva tasca que es pot mostrar.
Assistir en directe a part de la seva preparació quotidiana es va convertir al moment en la necessitat d’incorporar l’experiència en una història de ficció que presentés la seva manera de treballar, mantenint la realitat amb la dosi justa de llibertat literària però mirant de no trair l’essència.
Estem davant de la primera novel·la protagonitzada pels GEI?
Sí, ja et dic, és un cos prou desconegut i aquesta és la primera aproximació literària que s’hi fa, tot i que suposo que no serà la última, ni per part meva ni de més gent. En aquest sentit crec que la progressiva normalització de la novel·la negra de casa nostra fa que els Mossos (com ha de ser) siguin la policia quasi omnipresent de la nostra ficció i això fa que les variacions siguin cada vegada més amples.
Què li va sorprendre més d’aquest grup especial?
El conjunt de l’activitat del grup és força insòlita i sorprenent. D’entrada les proves d’admissió, dures i complexes; després la preparació, d’alta intensitat i que toca moltes disciplines, tant físiques com psíquiques o de coneixent de materials, tècniques, equips, armes, nous avenços, etc però també aquesta idea de conjunt, de que un element en solitari no és res i que el grup i els valors de base són el que en realitat proporcionen la solidesa.
La seva divisa, Vis et Honor (Força i Honor) i el distintiu de la unitat, un falcó peregrí donen una idea molt exacta de la seva filosofia. El falcó és un animal arrelat al territori català que no és l’au més ràpida, ni la més precisa, ni la més forta, però sí que és molt ràpida, molt precisa i molt forta i això vol dir que el conjunt és de primer nivell, una consideració que es pot aplicar als membres del GEI, capaços d’aportar solidesa i efectivitat en un conjunt i de manera sostinguda més que en moments ocasionals. Es tracta de donar sempre una resposta altament satisfactòria sigui quina sigui la situació a què s’enfronten.
La formació física i mental d’aquest grup és important i aquesta dualitat apareix a la novel·la.
Com t’apuntava abans, acostumats com estem a la iconografia americana, sorprèn quan et diuen que es busca gent normal. És obvi que parlem d’una “normalitat” una mica especial i de gamma alta, però consideren que partint d’una bona base, la preparació física es pot aconseguir, el que cal és disposar d’una situació mental prèvia que permeti treballar en grup, entendre les dinàmiques de funcionament i, sobretot evitar els extrems, és a dir, no s’ha de ser un heroi sense por i sense cervell i tampoc algú que no sàpiga fer front al perill, sempre present, amb efectivitat i esperit d’equip.
Això em va sorprendre i va ser una de les coses que vaig mirar de reflectir en la novel·la, incorporant dades reals que s’anessin travant amb la ficció per tal d’intentar bastir un conjunt sòlid i versemblant.
Tenint en compte les dues parts molt diferents de la novel·la amb dues històries que s’entrellacen. Podríem considerar una novel·la camaleònica?
Potser sí. De fet el protagonista, un franctirador, ja és un personatge camaleònic. ha d’actuar sense que el vegin, seguint el desenvolupament de l’acció i adaptant-se als canvis de situació que es produeixen. I també apareixen altres personatges que, per motius diferents i no sempre amb bones finalitats, també canvien de color, es camuflen i miren d’aconseguir que les seves intencions i els seus actes no siguin clars i transparents. Tot molt camaleònic.
El títol de la novel·la és un homenatge a Truman Capote?
Tot i que les dues novel·les no tinguin res a veure, sí, és un homenatge a Truman Capote. Tenint en compte aquesta idea camaleònica dels personatges i la presència constat de la música, vaig trobar que seria una bona picada d’ullet jugar amb el títol del llibre més icònic de Capote.
Cada capítol de la novel·la comença amb el títol d’una cançó.
La música sempre ha estat present a les seves novel·les però amb ‘La música dels camaleons’ ho fa de forma especial.
La música és un element molt present en la meva vida. Vaig començar a comprar discos de manera constant i una mica obsessiva als 11 anys. Abans ja escoltava música i vaig començar a la ràdio fent programes eminentment musicals. Escolto música quasi sempre i m’interessava molt establir el joc de crear aquesta idea d’una banda sonora de la història i no només proposant les cançons sinó fent que també fossin una part més o menys activa de trama. Cada capítol és una cançó i aquesta apareix en el decurs del capítol, de vegades amb pes específic i de vegades més tangencial, però volia donar aquesta idea de banda sonora, de presència constant encara que no sempre siguem capaços d’identificar-la o de fer-la real.
Cal reivindicar més la novel·la negra catalana?
Sempre cal reivindicar la novel·la negra en particular i la literatura en general. De totes maneres s’està vivint un bon moment però caldria analitzar-lo i, sobretot, disseccionar-lo, estudiar-lo amb rigor i mirar de conduir-lo cap a bons ports més allà de l’eufòria de la moda i d’aquesta mirada editorial i comercial que tan aviat et converteix en imprescindible com t’abandona en un racó.
Ara està de moda però això no vol dir que els mercats editorials decideixin de cop que la moda és na novel·la romàntica i s’acabi tot en sec. En fa l’efecte que caldria donar molta més solidesa al conjunt i més enllà d’aquest boom d’autors, editorials, col·leccions, festivals, etc, aconseguir uns fonaments sòlids que resisteixin el pas del temps i els envits de la moda.
En quina situació es troba la novel·la negra?
Crec que bona però caldria mirar-s’ho des de dos punts de vista diferents i no sempre convergents. D’una banda els últims anys han resultats òptims pel que fa a activitat. Molts autors, col·leccions, editorials que incorporen novel·la negra als seus catàlegs de manera constant, consolidació i creació de festivals i trobades. Això fa que la novel·la negra tingui una presència arreu, que se’n parli, que tingui visibilitat i que hagi perdut aquella consideració de subgènere que la marginava i en certa manera li clavava un estigma difícil de superar.
Per les raons que sigui això ja no passa, però per contra, i aquest seria l’altre punt de vista, el negatiu, em fa l’efecte que no hi ha la predisposició empresarial i política per aconseguir la potència estatal i internacional que necessita per assolir la normalització i la consolidació necessàries.
Ens falta ambició?
Tret de comptades excepcions tinc la sensació que ens falta ambició i camí per córrer en tots els sentits. Dit d’una altra manera, som capaços d’empassar-nos novel·la nòrdica (amb algunes coses molt bones però d’altres molt i molt dolentes) només per la moda i no som capaços d’aconseguir que un nòrdic, i sense anar tan lluny, un valencià, un andalús o un madrileny, es llegeixi una novel·la negra escrita originàriament en català.
Aquest és el gran handicap, una barreja de manca d’ambició, de manca d’estructures, de confusió política dels dirigents culturals que fan que tot quedi molt tancat “a casa”. Tots plegats hauríem de batallar per aconseguir obres potents que no es mirin el melic i que industria i estructures polítiques fossin capaces de posar en valor, d’internacionalitzar i de convertir en negoci. Mentre escriure en català sigui un fre a l’expansió i mentre traduir al castellà sigui una tasca titànica, complicada i que quasi mai tingui a veure amb la qualitat de l’obra, costarà assolir la normalitat bàsica per tal de poder competir amb un mínim d’igualtat de condicions.
Podem ser optimistes?
Malgrat tot, sóc optimista per un fet bàsic, la matèria primera és bona i els autors, ja siguin clàssics o de nova fornada, són potents i tenen capacitat de millorar, només cal acabar de lligar altres camps més polítics i empresarials, recuperar la figura dels editors-editors, no la dels editors-comptables a la recerca de quadrar el balanç de final de mes i que es treballi per anar consolidant el gènere en general i alguns autors en particular. El debat seria molt més llarg, però em fa l’efecte que els trets van una mica per aquí.