Juan Carlos Saloz analitza la novel·la publicada per l’editorial Valdemar.
L’humor en la literatura té moltes vessants. Des de la insolència de les antigues comèdies d’Aristòfanes i Plaute fins a la ironia de Voltaire, existeix una gran quantitat d’obres en les que els autors han volgut difondre la seva branca més humorística. De la mateixa manera, el terror s’ha desenvolupat en molts títols que depenen, en gran part, del context on es situï l’acció. Però, què passa quan, al segle XXI, es barregen l’humor i el terror dels monstres més arquetípics en un entorn surrealista?
La resposta a aquest dubte es troba a “John muere al final”, novel·la que David Wong va publicar al 2007 i que ha arribat a Espanya en 2012 de la mà de l’editorial Valdemar Insomnia. Tot aquell que s’apropa, per primera vegada, a aquest llibre, no pot evitar fer el típic comentari: “Per què vaig a llegir-m’ho si ja sé com finalitza?” però el secret del títol no es troba fins les últimes pàgines i, en aquell moment, el lector ja ha deixat de recordar inclòs el nom del llibre.
David Wong va començar a escriure de forma pública al 1999 pel portal web titulat “Pointless Waste of Time (PWOT)”. En aquesta pàgina, l’autor realitzava relats i textos de tota mena, sempre amb to humorístic. Tot i que al principi no tenia gaires visites, la pàgina va transcendir a través dels variats escrits de Wong, que anaven des de la dendrofília especialitzada en cactus fins a textos irònics com “Monkeysphere”. Una vegada va escriure la seva primera gran obra, “John muere al final”, la web va quedar a mans del portal Cracked.com, comprador del mateix, i sota aquesta marca encara continua rebent molta audiència.
Tenint en compte l’estil de l’escriptor, és d’imaginar com serà la seva obra. “John muere al final” apropa al lector a Los Angeles, on dos amics (David i John) entren en contacte amb una exòtica droga anomenada salsa de soja, que els atorga poders paranormals i obre els seus ulls a un món sobrenatural que sempre havia estat al seu voltant de forma invisible. A partir d’aquest moment, David i John es veuen envoltats d’invasions alienígenes i d’altres dimensions, combats contra monstres fets de tot tipus d’elements (carn, ossos, mobles…) i diverses situacions relacionades directament amb el Més Allà.
Aquesta amalgama d’incidents podria derivar en una obra completament trivial basada en la paròdia de les grans novel·les de terror amb un to més o menys vesànic. Tot i així, “John muere al final” aconsegueix escapar d’una manera impressionant a la imposició d’etiquetes, amb personatges rodons i un transfons formal que està molt ben lligat malgrat no es desenvolupa completament fins ben avançada la lectura.
Es tracta d’una novel·la a la que costa agafar el ritme. El primer centenar de pàgines és un caos absolut que no s’ordena fins ben avançada la trama, i si es deixa de llegir un parell de dies s’ha de tornar enrere per no perdre’s al contrast de desventures que es succeeixen una rere l’altre. Wong aconsegueix que els lectors es sentin drogats amb la salsa de soja de la que es parla al llibre gràcies als recursos que utilitza, per després desintoxicar-los amb l’esclariment d’una trama que en ocasions sembla un thriller, en altres té punts de terror gòtic i en altres no busca res mes que transmetre les experiències d’un par de joves en Los Angeles.
En definitiva, “John muere al final” és un llibre recomanable que canvia constantment a mesura que avança la lectura. Les diferents situacions que viuen els personatges van relacionades també amb un canvi de registre (tot i que es manté el llenguatge popular) i amb recursos adequats al que s’explica. Els moments d’humor i terror estan clarament diferenciats, però uns i altres irrompen de cop sense possibilitat de vaticinar què passarà a la pàgina següent.
