L’escriptor nord-americà als seus vuitanta-un anys assegura que continuarà publicant novel·les, tot i que segurament no seran tan extenses com “L’últim telecadira”.
John Irving publica “L’últim telecadira” i suma ja catorze novel·les escrites. La nova novel·la de l’escriptor de New Hampshire, suposa un nou repte narratiu d’Irving on ofereix una història que compta amb més d’un miler de pàgines. Una obra extensa que marcarà un abans i un després en la seva trajectòria literària. Li ha dedicat sis anys i és “la més llarga, però no la més difícil”, tal com assegura l’autor en una roda de premsa virtual. Recorda que coneixia el paisatge i l’entorn on està ubicada la novel·la i això va fer que el procés de documentació fos gairebé inexistent “no he hagut de marxar enlloc ni aprendre coses noves per escriure aquesta novel·la”.
Sol utilitzar pocs moments biogràfics a les seves novel·les “em sento lliure de jugar amb els meus propis records i utilitzo poques quantitats d’aquests elements autobiogràfics”, que modifica i canvia per fer-los més interessants als lectors.
L’any 2016 va decidir deixar la seva feina com a guionista de cine i televisió per dedicar-se en cos i ànima a les seves novel·les. El que realment “l’obsessiona” són precisament les seves novel·les.
Adverteix que “M’he divertit molt escrivint guions pel cinema, però la diversió no és el mateix que l’obsessió. A mi m’obsessionen les novel·les i sempre han significat molt més que el cinema”.
Confessa que partir de “L’últim telecadira”, ja no escriurà novel·les tan llargues.
No deixarà d’escriure i ja té al cap altres projectes literaris com una novel·la de la qual ja ha escrit catorze capítols i espera poder enllestir un parell més.
Mirant al futur no sap quant de temps més podrà continuar escrivint “l’alternativa de morir és ser vell, i em sento molt bé sent vell.No deixaré d’escriure”.
L’èxit de John Irving arribaria amb la quarta novel·la El món segons Garp. “Em va ajudar molt el fet de no haver aconseguit un èxit comercial fins a la quarta novel·la. Fins aquell moment vaig sobreviure fent de professor, donant classes d’anglès, escriptura i fins i tot de lluita lliure”.
En el moment de poder dedicar-se únicament a l’escriptura, assegura que va “ser un luxe i ho veig com una sort immensa perquè les meves novel·les podien haver estat ignorades”.
“Si hagués admirat a Faulkner en comptes de Dickens no hauria estat novel·lista”
Devot seguidor de la novel·la de segle XIX i en especial dels autors Melville i Dickens, assegura que “si hagués admirat a Faulkner en comptes de Dickens no hauria estat novel·lista”.
Si em comptes dels clàssics, hagués seguit a autors contemporanis com Hemingway o Fitzgerald, que en la seva època batien rècords de vendes i èxit entre els lectors, afirma “m’hagués convertit en una altra cosa”.
Amb disset anys tenia l’objectiu de convertir-se en un autor com Dickens o Melville “autors que constitueixen el tipus de novel·les que més admiro. Sé que pot estar antiquat, però soc un escriptor fet a l’antiga i aquesta és la literatura que admiro”. Sobre el reconeixement rebut com a escriptor declara “Rebo el que em mereixo. Mai vaig creure que em faria popular escrivint. Sembla que no ho he fet tan malament”.
“L’últim telecadira” (Edicions 62 / Tusquets) recorre els darrers vuitanta anys de la història dels Estats Units des de la dècada dels quaranta fins a l’arribada de Trump al poder, passant per la guerra freda, Vietman, les llibertats sexuals o l’era de Ronald Reagan.
La novel·la arrenca a Aspen, 1941, on la Rachel Brewster és esquiadora i als divuit anys competeix als campionats nacionals de descens i eslàlom. Coneguda com la Petita Ray, no aconsegueix pujar al pòdium, però en tornar a Nou Hampshire descobreix que està embarassada.
El seu fill, l’Adam, el protagonista d’aquesta novel·la, no sap qui és el seu pare. Mentre la Rachel passa temporades fora de casa fent de monitora d’esquí, ell creix a prop dels avis, en una família que desafia les convencions i evita les preguntes sobre el passat. Quan, ja amb vuitanta anys, finalment l’Adam decideix viatjar fins a l’Hotel Jerome, on va ser concebut, topa amb uns fantasmes inesperats. “L’últim telecadira” és una novel·la sobre l’amor i la família, de sexe i política en un ambient on el protagonista, un noi heterosexual conviu en un entorn familiar “Queer”.
A través de les seves novel·les, Irving, ofereix una narrativa amb missatges en contra de la intolerància i a favor de la llibertat sexual i la comunitat i els drets LGTBIq+. La seva mare tal com ha recordat l’autor va treballar com a assistent en un centre d’assessorament familiar a noies joves embarassades a New Hapshire, la seva filla Eva és trans i dos dels seus germans es va declarar homosexual i lesbiana. Irving ha confessat “no vaig créixer amb els drets de les dones ni de l’avortament, ni del col·lectiu LGTBIQ, però em vaig convertir en un aliat dels seus drets perquè tenia un germà i una germana que eren homosexual i lesbiana“.
Quan va escriure Oración por Owen, afirma que “No m’estava inventant res. Jo em vaig convertir en aliat dels drets de les dones i la comunitat LGTBIQ+ , perquè és la forma en què vaig créixer”.
No es considera una persona profètica, però assegura que totes les seves novel·les sempre viatgen al passat “la raó del perquè la meva política sexual que sorgeixen de les meves novel·les poden semblar avançades al seu temps, és sobretot per l’endarreriment que patim, especialment als Estats Units“. Continua assegurant que
“La política sexual, actualment està anant enrere en diversos països, especialment als Estats Units. No soc una persona que miri endavant, però el meu país de naixement em fa semblar intel·ligent, però no ho soc, perquè simplement, el país està endarrerit i llavors jo semblo l’intel·ligent”.
“El feixisme està tornant i no hem après res de la història”.
Tot i fer un repàs dels darrers vuitanta anys de la història nord-americana, per Irving no es tracta de la novel·la més reivindicativa políticament de les que ha escrit i assegura que “és una novel·la més didàctica que no pas controvertida”. Recorda que no saps el perquè, “però, el feixisme està tornant i no hem après res de la història”. Recomana que hem de prendre nota del passat “per no repetir la història, però al final la història sempre es repeteix”.
Sobre EEUU afirma que el país està més dividit que mai “pensava que el meu país no estaria mai tan dividit com durant la guerra de Vietnam”. Confessa que la polarització és molt més extrema.
Sobre Trump, adverteix “és fàcil assenyalar amb el dit a un mentider tan terrible, a un frau tan histriònic com el senyor Trump, però no hem de donar crèdit a ell com a persona, sinó a la gent que el recolzen i que estan darrere i que existien molt abans que ell entrés a escena”.
Aquestes persones, assegura “ja hi eren molt abans que arribés Trump, i llavors van trobar com a portaveu aquest senyor demagog, imbècil i xenòfob“.
La literatura ha d’incomodar al lector
La literatura ha d’incomodar, perquè això permetrà al lector a continuar llegint “perquè si hi ha un fet inquietant o pertorbador en una novel·la, això és el que motivarà a llegir-la”. M’interessa aquest tipus d’incomoditat i la preocupació sobre el que els pots passar als personatges”. Llavors “incomoditat, preocupació i por” serien els ingredients perfectes per continuar llegint. Quan comença una novel·la té clar com acabarà i segueix un full de ruta prèviament establert i intentar que el lector pugui “empatitzar amb el personatge, estimar-lo i témer per ell, farà que continuar amb la lectura”.
“Sóc un escriptor molt visual”
Es defineix com “un escriptor molt visual i quan escric ho visualitzo tot com si tingués una càmera. Els escriptors que he intentat imitar del segle XIX, eren grans autors visuals.”. John Irving assegura que “Poder veure una pel·lícula a mesura que vaig escrivint una novel·la sempre ha format inherent a la manera de com escric”. Malgrat aquesta confessió assegura que quan escriu “no penso en la pel·lícula futura que podria fer i cada vegada em preocupa menys si finalment se’n farà una adaptació al cinema”.
La resta de vida com a escriptor la dedicarà a escriure novel·les “Tinc 81 anys i no crec que estigui viu quan s’adapti una nova novel·la meva al cinema. Per adaptar Les normes de la casa de la sidra es van necessitar catorze anys i no crec que pugui esperar tots aquests anys”.
Escriu cada dia i de moment no té intenció de deixar d’escriure.
