L’escriptor irlàndes publica “Els ofegats”, el darrer lliurament de la saga del patòleg forense Quirke i l’inspector Strafford
John Banville va néixer el 8 de desembre de 1945 a Wexford, una petita ciutat del sud-est d’Irlanda. Va començar la seva carrera literària com a periodista i editor a The Irish Press i posteriorment a The Irish Times, on va treballar durant més de trenta anys.
Banville ha estat un dels autors convidats a la darrera edició del festival BCNegra, on ha conversat amb el periodista Xavi Ayén per parlar de la seva obra i també sobre aspectes de la seva vida. L’escriptor irlandès ha parlat de la ciutat de Dublín “Quan feia anys, els pares em regalaven bitllets de tren per anar a Dublín. Em semblava un lloc meravellós. Encara que hi visqui des de fa anys, sempre m’he sentit un outsider.” Assegura que els escriptors s’han de sentir forans, “com un caragol que ha perdut la closca per sentir les gotes de la pluja”.
L’any 2016 en una entrevista a L’Illa dels Llibres revelava que volia ser pintor “Vaig intentar ser escriptor quan tenia 12 anys escrivint horroroses imitacions de James Joyce. Eren uns relats breus horribles. Quan tenia quinze anys vaig intentar ser pintor, però no tenia cap talent, malgrat això, em va servir per veure el món des d’una mirada pictòrica i també em va ensenyar a admirar els quadres des del prisma d’un pintor. Tot art té una tècnica al darrere i sovint la gent parla d’inspiració i de muses, però l’art és tècnica.”
El pes del catolicisme en la seva obra
John Banville al seu pas per BCnegra 2025, ha reflexionat sobre la seva infantesa en una Irlanda profundament catòlica. “Allò que per a la resta del món eren errors, per a nosaltres eren pecats. Ens ensenyaven la diferència entre concubinisme i desig quan teníem set anys. L’Església catòlica considerava que tots érem pecadors i que tots estàvem condemnats. Un bon lloc per començar la carrera d’un novel·lista de novel·la negra.”
El naixement de Benjamin Black
A principis dels anys 2000, Banville va sentir la necessitat d’experimentar amb un estil diferent i més ràpid, donant lloc al seu alter ego, Benjamin Black. “Vaig voler escriure una novel·la negra perquè pensava que seria fàcil. M’equivocava.” Banville va relatar com es va inspirar en Georges Simenon i Raymond Chandler per construir històries protagonitzades pel patòleg forense Quirke i l’inspector Strafford, ambientades en un Dublín fosc i ple de secrets.
Durant un temps, Banville va creure que podia separar Benjamin Black de John Banville, però finalment es va adonar que era absurd. “Tots els meus llibres són meus, independentment del nom que hi posi a la coberta.” Curiosament, Catalunya i Espanya són dels pocs llocs on encara es manté el pseudònim a les seves novel·les negres.
L’escriptor irlandès confessa irònicament “Sempre dic que en Benjamin Black viu a Espanya, amb els jubilats i els criminals. Viu en una casa molt bonica a la costa i està avorrit. Vaig inventar Benjamin Black el 2003 perquè volia diferenciar-lo de la meva altra obra, però al final vaig decidir que aquests llibres també són meus. Els altres llibres que he escrit em fan venir ganes de vomitar. Però aquests… aquests sí que són el millor que sé fer.”
Després de diverses novel·les publicades com a John Banville o com a Benjamin Black ja ha superat aquesta dualitat literària, malgrat recordar fa uns anys “Aquests bessons obscurs en Black i Banville no sé si m’agrada tenir-los a prop. Jo no soc cap d’ells perquè quan m’aparto del meu escriptori ja no hi ha ni Banville ni Black. No vull ser místic ni res d’això, però soc molt obsessiu i em concentro molt en la meva feina. L’artista té aquest estrany privilegi de viure en un món on pots somiar despert” confessa fa un temps a L’Illa dels Llibres.
Apassionat lector del gènere negre, especialment dels clàssics com Georges Simenon i Ross MacDonald, John Banville no tenia la intenció d’escriure novel·la negra. No obstant això, es va topar amb l’esborrany d’un guió descartat per a una pel·lícula i va decidir transformar-lo en una novel·la. Així, gairebé per casualitat, va néixer El secret de Christine, el primer llibre protagonitzat pel patòleg forense Quirke, ambientat al Dublín dels anys cinquanta i publicat sota el pseudònim de Benjamin Black. L’autor ha mencionat en diverses ocasions el plaer que li produeix escriure dins aquest gènere, sobretot perquè el procés creatiu li resulta molt més àgil i espontani en comparació amb la meticulosa dedicació que exigeixen les seves obres signades com a Banville.
La devoció envers Simenon confessa “Cap a l’any 2004, un amic meu, John Gray, un filòsof anglès, em va animar a llegir un escriptor francès, Georges Simenon. Llavors no era un autor que el tingués en bona consideració, però vaig comprovar que era un dels millors autors del segle XX. Vaig pensar: si ell pot escriure així, jo també ho puc fer. Des de llavors, he intentat escriure tan bé com Simenon, però ell podia aconseguir en una frase el que a mi em costa en tres pàgines. Ell va ser una gran font d’inspiració per a mi.”.
John Banville assegura que “no m’agrada la idea de gènere, hi ha escriptura bona i no tan bona, i pot passar en qualsevol gènere. Pot passar a la ciència-ficció, a la ficció policíaca… Fem el millor que sabem i escrivim tan bé com sabem.”
L’escriptor va reflexionar a la trobada amb els lectors en el marc de la BCNegra sobre per què les seves obres, tant les escrites sota el seu propi nom com les de Benjamin Black, giren entorn del crim. “La vida mateixa és un crim. Tots som culpables d’alguna cosa. No necessàriament d’un assassinat, però sí d’haver traït algú, d’haver mentit, d’haver tingut pensaments foscos.”
Quan va publicar la seva primera novel·la negra el 2005, va pensar que no ho tornaria a fer mai més. “Però ho vaig fer. I em sembla que ja he comès uns deu crims.” Tot i això, un dels seus somnis és escriure una novel·la sense crim. Banville recorda una novel·la on l’assassinada, April, no deixa rastre del seu cos, i en una novel·la posterior apareix en retrospectiva. “He escrit una novel·la negra sense crim, i n’estic molt orgullós. Però, al cap i a la fi, el crim és insubstancial.”
Raymond Chandler, gran escriptor de novel·la negra, deia que el que importa no és qui va matar el professor amb una canonada de plom a la biblioteca, sinó com reacciona la gent davant del crim. “Podríem dir que la vida mateixa és un crim. Mentim diàriament, mentim per sobreviure. No tots assassinem, però… el món és en si mateix un crim gloriós.”
Amb la seva identitat de Black, el reconegut escriptor —candidat ferm al Premi Nobel— no només ha donat vida a la llarga saga de Quirke, sinó que també ha publicat novel·les independents. Entre elles, La rossa dels ulls negres, on reprèn el mític detectiu Philip Marlowe de Raymond Chandler; El lèmur, una sàtira ambientada en l’alta empresa i publicada en capítols a The New York Times; i Els llops de Praga, una novel·la històrica. A més, a Pecat i Les convidades secretes, cedeix el protagonisme a l’inspector Strafford, un personatge que fins aleshores només havia aparegut de manera esporàdica a les històries de Quirke.
Ara, la sèrie dedicada al patòleg dublinès arriba a la seva desena entrega, que suposa la segona novel·la compartida entre Quirke i l’inspector Strafford. Des dels inicis, aquestes novel·les han destacat per fusionar una prosa refinada i una excel·lent construcció de personatges amb els codis propis del gènere negre. A més, retraten la foscor ambiental i moral del Dublín de postguerra i exploren el tema recurrent de l’abús de poder en totes les seves formes —política, econòmica, social i religiosa—, tot amanit amb el subtil i irònic sentit de l’humor característic de l’autor.
A la seva última novel·la, Els ofegats, Banville transporta el lector a la dècada de 1950, a la Irlanda rural. Un home solitari troba un cotxe abandonat enmig d’un camp. Malgrat l’instint de mantenir-se’n al marge, la seva curiositat el condueix a un misteri més profund: la desaparició d’una dona que, segons el seu marit, hauria pogut llançar-se al mar. Per aclarir el cas, l’inspector Strafford és convocat des de Dublín, i comptarà amb l’ajuda del brillant i complicat patòleg Quirke, un home amb qui manté una relació tant productiva com tortuosa.
Actualment, Banville treballa en una autobiografia que, segons ell, “serà plena de mentides, perquè cap autobiografia diu la veritat”. També està escrivint una novel·la on el protagonista és l’últim home viu al món. “És una fantasia fosca, però d’alguna manera també és una història d’esperança. Què faríem si fóssim els últims humans sobre la Terra? Aquesta és la pregunta que intento respondre.”
Amb setanta-vuit anys, Banville continua en plena forma i continua sent obsessiu i perfeccionista. Fa uns anys confessava a L’Illa dels Llibres que “Per fer art has de ser obsessiu i perfeccionista. El perfeccionisme és destructiu i constructiu alhora perquè arribes a un punt en què penses que tot està malament i que tot és un horror. Potser està bé tenir aquesta sensació i punt de vista, però penso, qui sap si per aquest motiu em vaig inventar a Benjamin Black?. Podria ser perquè pogués escriure de pressa i de manera fàcil i em despreocupes de si la frase estava millor o pitjor.
