L’escriptor suís presenta La catastròfica visita al zoo, la vuitena novel·la on ofereix un gir en la seva trajèctoria amb el repte d’escriure una novel·la apta per a tots els públics, però continuant fidel al seu estil.
Joel Dicker no deixa de sorprendre. Després de l’èxit internacional de novel·les com La veritat sobre el cas Harry Quebert, Els darrers dies dels nostres pares o El llibre dels Baltimore, l’autor suís torna amb La catastròfica visita al zoo (La Campana / Alfaguara), un llibre que trenca esquemes i obre un nou horitzó en la seva trajectòria: una novel·la per a tothom, literalment, de 7 a 120 anys com assegura l’autor.
L’escriptor ha presentat la nova novel·la i ha compartit el procés de creació del llibre, la seva filosofia literària i la voluntat de construir un pont entre generacions a través de la literatura. “Aquesta novel·la és diferent de les anteriors, però també és la mateixa, perquè manté l’essència del que m’empeny a escriure: les ganes, la llibertat, l’autenticitat.”
Assegura que “tots els meus llibres són força diferents els uns dels altres. Teníem Els Últims dies s dels nostres pares, que era més o menys una història de guerra, després La veritat sobre el cas Harry Quebert, que era una novel·la negra amb una intriga, després vam tenir també La desaparició de Stephanie Mailer, L’enigma de l’habitació 622 o L’animal salvatge”, fins a arribar a “La catastròfica visita al zoo, que són figues d’un altre paner”.
“L’únic sentiment que et pot portar a escriure són les ganes”
Dicker comença les seves novel·les de la mateixa manera: amb una pàgina en blanc i unes ganes immenses de narrar. “Un llibre és com cuinar: si tens gana, fas alguna cosa per satisfer aquesta gana i no comences a cuinar de seguida. Comences obrint la nevera i si està buida vas al supermercat”. Les primeres idees en aquest cas no funcionaven i l’escriptor compara les idees com una trobada: pot semblar interessant, però si no hi ha química, no prospera “pots trobar-te amb algú que et sembli a priori molt simpàtic però que no t’acaba de fer el pes o amb algú que potser sembla molt guapo però que tu no li trobes tant d’encant”. Així, va néixer aquest llibre: no com un projecte, sinó com una resposta a la necessitat d’explicar alguna cosa.
En aquest cas, l’espurna va ser una escena: un policia ensenyant a uns nens com travessar el carrer. D’aquí, “una sèrie d’històries curtes, gairebé com peces d’un rellotge suís, que van acabar formant un tot”, confessa l’escriptor.
Però què fa que aquestes peces encaixin? Dicker parla de l’únic veritable motor que transforma les idees en narrativa: la veu. I la veu d’aquest llibre és la d’una nena. “He escrit en veu masculina i femenina, en primera i tercera persona, però mai des del punt de vista d’una criatura. I no sé per què, però de seguida vaig saber que havia de ser una nena.” Aquesta elecció, lluny de ser un recurs, es converteix en la clau que permet al lector mirar el món amb ulls nous.
Una escola especial, sis nens i una inundació
El relat s’articula a partir d’una escola molt especial, amb només sis alumnes. “No és realista, és cert, però tampoc pretenc retratar la realitat, sinó oferir històries versemblants. A l’escola on vaig anar, érem sis o set estudiants que estudiàvem grec antic i llatí. Érem els rarets (riu). Això em va inspirar.”
La trama inicialment havia de girar entorn d’un incendi que obligava els nens a canviar d’escola. Però Dicker ho va reconsiderar: “El foc és violent, massa dur. Volia que aquest llibre fos un parèntesi agradable. Així que vaig canviar l’incendi per una inundació. Una inundació que passa en cap de setmana, quan els nens no hi són.”
Adverteix que a la nova novel·la, el lector no esperi un assassinat o una investigació policial, però “si trobaran una investigació a càrrec d’un grup de sis nens. No volia introduir violència perquè ja vivim en un món difícil i l’únic que volia era un parèntesi on passar-ho bé”.
A partir d’aquesta premissa, va construir un univers narratiu amb sis infants com a protagonistes. Sis, ni més ni menys. Per què? Perquè “és una escola especial”. No cal explicar més. Aquesta llibertat creativa, la d’establir regles pròpies i alhora mantenir una lògica interna, defineix l’estil narratiu de Dicker. “Jo no explico la realitat, explico històries realistes.”
Es va adonar que, per primera vegada, “tenia un llibre per a tota mena de lectors i, quan el vaig acabar vaig demanar l’opinió de nens, adults i dels meus editors” perquè li donessin la seva opinió. Recorda que “Com que veia que la cosa funcionava, vaig pensar que havia de tirar endavant”.
Aquesta tria temàtica no és trivial: forma part de l’objectiu general de l’autor, que és crear una novel·la accessible, amable i profunda a la vegada.
Literatura per a tothom: compartir el plaer de llegir
Amb aquesta obra, Dicker ha descobert un nou plaer: escriure per a un públic que pot incloure infants, joves i adults. “Hi ha pares que em pregunten si poden fer llegir, Un animal salvatge als seus fills de deu anys. I jo dic: depèn. Hi ha violència, sexe… No és un llibre infantil. Però aquest nou llibre sí. Aquest, els nens poden llegir-lo i fer-lo llegir als seus pares.” Amb La catastròfica visita al zoo, assegura que “és un llibre perquè els nens facin llegir els pares i perquè els pares facin llegir els seus fills, com una pel·lícula familiar que reuneix a nens, pares i avis i que permet una trobada en què tothom s’ho passa bé”
El feedback ha estat revelador: molts infants han llegit La catastròfica visita al zoo com el seu primer llibre sense imatges. I un cop acabat, demanen: “Què puc llegir ara?”. Per a Dicker, això és la màgia de la literatura. “No és la màgia del meu llibre. És la màgia dels llibres.”
També hi ha una crida implícita als adults: no deixar escapar el moment en què un infant descobreix el plaer de llegir. Dicker denuncia la inèrcia de molts pares que, després de veure com els seus fills devoren Harry Potter, no fan cap pas més per alimentar aquell interès. “Tenim una responsabilitat compartida: com a pares, com a professors, com a societat.”
Entre l’humor i la reflexió
El llibre juga constantment amb l’humor. Escenes com la de la classe de seguretat viària o la relació amb els pares i professors estan farcides d’ironia i tendresa. Tot i el seu to reflexiu, el llibre té un humor constant, subtil, essencial. Escenes com la visita d’un policia a l’escola per ensenyar com travessar el carrer s’entrellacen amb diàlegs punyents, malentesos còmics i situacions tendres. “És difícil fer humor en un llibre perquè el rellegeixes moltes vegades, i allò que feia gràcia la primera vegada, potser ja no la fa a la cinquena.”
Però en aquest cas, l’humor no era un afegit: era l’eix del relat. “Si retirava l’humor, s’enfonsava tota l’estructura. Ha estat un repte, en aquest llibre l’humor era essencial: és l’estructura de tot.”
Però també hi ha lloc per a la reflexió. El vot, la democràcia, la censura… temes complexos apareixen, però sempre des del punt de vista de la nena. “No vull donar lliçons. Vull fer pensar. I penso que aquesta veu infantil, amb la seva ingenuïtat i franquesa, permet plantejar grans preguntes sense dogmatisme.”
Sobre la democràcia assegura que tot gira amb “el principi de responsabilitat”. Una responsabilitat “per entendre que de vegades cal acceptar coses que no ens encaixen a nosaltres com a individu, però sí encaixen i són necessàries per al conjunt”.
El contrast entre el món dels nens i el dels adults és clau. Els infants són, per naturalesa, generosos, idealistes, compromesos. Els adults, sovint, han perdut aquesta capacitat de somiar. La novel·la de Dicker és una invitació a tornar-hi.
“La lectura en paper desenvolupa el cervell”
Joël Dicker ha recordat que és molt important llegir en paper, perquè hi ha estudis que demostren que “la lectura en paper desenvolupa el cervell li dona la capacitat d’entendre el que està en joc. I això ho resumeix molt bé una científica americana que es diu Maryanne Wolf. És una neuro especialista mundial especialitzada de l’impacte de la lectura que té en paper en el cervell. No és una autora o una editora, és una neuro especialista. Resumeixo “els nens i joves que llegeixen en paper són capaços d’entendre el que està en joc al món, no només per a ells, sinó per a tot allò que els envolta, mentre que els que no llegeixen són menys capaços d’entendre el món.” Davant d’aquesta afirmació, Dicker formula la pregunta “què fem amb la democràcia? Quin és el risc de trobar-nos amb una generació de nois que no llegeixen? La resposta la tindrem d’aquí a vint anys”.
La responsabilitat d’escriure amb èxit
Dicker té una relació molt propera amb els seus lectors. “No puc fer veure que l’èxit no em pressiona. Si ho digués, no estaria respectant tots els lectors que han llegit els meus llibres. Ells han fet espai per mi dins les seves vides.”
Aquesta exigència es transforma en compromís. “Jo no escric per agradar a tothom. Escric per ser autèntic. Aquesta és la meva única pressió real: mantenir-me fidel a la meva veu.” Assegura que “l‘única pressió que realment em poso o m’imposo és aquesta exigència envers els lectors per continuar sent autèntic”. Assegura que sumar més lectors fa que cada vegada sigui més difícil agradar a tothom, però que mai buscarà “agradar a qualsevol preu”. Malgrat això no pot oblidar l’èxit aconseguit amb les seves novel·les
Una nova etapa?
La catastròfica visita al zoo pot suposar un nou capítol en la carrera de Dicker. Tot i que ell no vol parlar de girs radicals, reconeix que escriure aquest llibre ha estat una experiència especialment lliure i gratificant. “Encara no sé quin serà el meu pròxim llibre, però sé que també serà autèntic. Perquè ja estic buscant, descartant idees, i això només ho faig quan sento que realment tinc ganes d’escriure.”
Les dues cares de l’èxit
Joel Dicker va néixer a Ginebra l’any 1985. Amb la seva segona novel·la, La veritat sobre el cas Harry Quebert, va conquerir crítica i públic a tot Europa. La seva capacitat per entrellaçar trames ambicioses amb personatges propers l’ha convertit en un dels narradors més llegits i estimats del continent. Malgrat el gran èxit, manté un estil de treball discret, allunyat dels focus, i sempre fidel a un principi essencial: escriure des de les ganes.
“L’èxit té dues cares. Et dona molt, però també et pot fer perdre l’espontaneïtat. Jo escric per no perdre el plaer, perquè si no gaudeixo escrivint, el lector ho notarà immediatament.”
Una novel·la que pot deixar empremta
La catastròfica visita al zoo és molt més que una incursió en la literatura infantil. És un manifest encobert sobre la lectura, la infància, l’humor i la responsabilitat ciutadana. És un llibre que pot fer que nens i adults llegeixin plegats, que un infant recuperi el gust per llegir o que un pare es reconnecti amb la mirada innocent i poderosa d’un nen. I potser, com diu Dicker, també és una manera de recordar-nos qui som i qui podríem tornar a ser.
