La periodista debuta amb la novel·la “Vincles, afectes i grillons” (Columna), una exploració de les relacions humanes.
Amb Vincles, afectes i grillons, Jèssica del Moral ofereix una mirada sensible i intel·ligent sobre les relacions humanes, amb una narració que es mou entre la introspecció i l’observació social. Una novel·la que planteja preguntes inquietants sobre qui som i com ens relacionem amb els altres.
La novel·la juga amb la idea de les connexions emocionals, les quals poden esdevenir fonts de suport, però també cadenes invisibles que condicionen la llibertat individual. Vincles, afectes i grillons explora la dualitat de l’afecte, mostrant com els llaços entre les persones poden ser tant refugis com presons.
Com afrontes el repte de debutar com a escriptora
Amb il·lusió i, a la vegada, amb prudència.
-En quin moment vas decidir que aquesta novel·la havia de convertir-se en realitat? Va ser un procés llarg?
No, va ser molt orgànic. Tota la vida he escrit, la novetat ara és publicar. D’aquesta novel·la, en tenia algunes parts i n’hi vaig enviar una a qui avui és la meva editora, la Glòria Gasch, li va agradar i em va oferir publicar la resta. Des de llavors, ara fa un any i mig, vaig escriure i reescriure la resta del text fins a completar el trencaclosques.
-Quines influències literàries o personals han marcat el teu estil i la construcció d’aquesta obra?
Suposo que tot el que he consumit en matèria de ficció, no només literària, ha acabat influint en com penso i, per tant, en com escric, i seria injust atribuir-ho a alguns autors en concret, però ja que m’ho demanes, un llibre que he rellegit escrivint aquest llibre ha estat ‘Intimitat’, de Hanif Kureishi, vint anys després de llegir-lo per primer cop. Altres llibres que també he llegit o rellegit escrivint la novel·la han estat ‘Closca de nou’, d’Ian McEwan o ‘Ànima’, de Mouawad. Tenim grans autores altament inspiradores aquí com Eva Baltasar, Alba Dalmau o Marta Orriols, per citar-ne només algunes.
-Com a periodista estàs acostumada a narrar la realitat amb precisió i rigor. Creus que aquest bagatge ha influït en la teva manera de construir les històries? Escriure ficció t’ha permès explorar una mirada diferent sobre allò que ens envolta?
M’ha permès relaxar-me. He intentat ser rigorosa pel que fa a la memòria històrica i a alguna qüestió mèdica que apareixen al llibre, però trobo un gran confort en poder fabular lliurement. El fet de parlar amb autors, per feina, m’ha ajudat en el procés. I sobre la mirada periodística, hi ha qui ha vist en aquestes pàgines certa capacitat d’observació. Suposo que tinc ànima de cronista.
-Quin ha estat el principal desafiament d’escriure Vincles, afectes i grillons?
El principal repte ha estat encaixar totes les peces del trencaclosques que és aquesta història, perquè quadressin cronològicament, sobretot.
-El títol de la novel·la ja sembla tota una declaració d’intencions. Què vols transmetre amb ell?
És una gradació o degradació de les relacions humanes. De vegades són llaços, altres cordes, cadenes o grillons. També és una metàfora que fa referència a l’estructura del llibre, que està fet d’històries relligades.
“Les relacions de parentesc o amistat en general no incorporen la possibilitat d’un final digne”
–A la vida acumulem molts grillons? Ens costa alliberar-nos dels vincles emocionals que ens lliguen al passat?
Diria que sí. Només en les relacions amoroses hi ha estipulada la figura de la separació o el divorci que permet alliberar-nos d’aquest llast de manera civilitzada. Les relacions de parentesc o amistat en general no incorporen la possibilitat d’un final digne. Si es trenquen és perquè hi ha un trauma que ho propicia. Però aquest llibre també parla també dels lligams, de com d’important és l’escalf humà, fer comunitat, fer xarxa, tenir-nos els uns als altres. Parla d’una cosa i de la contrària, de fet.
-Els personatges de la teva novel·la es creuen i entrellacen, buscant la seva identitat i arrossegant històries del passat. És una metàfora de la complexitat de les relacions humanes?
Sí, el llibre també parla d’això, de com tot el que hem fet, tot el que hem estat, configura qui som avui. Al llibre, això ho veiem a través dels ulls d’uns personatges que n’observen d’altres.
-La novel·la presenta un mosaic de relats on els personatges apareixen i desapareixen segons el capítol, però tot sembla estar connectat. És una estructura que vol reflectir la realitat de la vida mateixa?
Sí, no té una estructura canònica de plantejament, nus, desenllaç i punts de gir en moments estratègics que puguin afavorir la trama. Tampoc tenen totes el mateix punt de vista narratiu ni coincideixen cronològicament, és això que et deia del trencaclosques. De vegades, en tenim prou amb rescatar un instant del passat, un frame, per entendre què ens passa avui. Això és el que faig.
“Quan llegint sento que algú altre posa paraules a allò que jo no havia sabut anomenar sento una mena d’epifania
-Les històries que narres combinen allò quotidià amb grans reflexions sobre el pas del temps, la maternitat, la memòria i les relacions afectives. Creus que els lectors s’hi poden veure reflectits?
Espero que sí. Al final, la ficció ens interpel·la perquè parla de nosaltres, és un mirall. Quan llegint sento que algú altre posa paraules a allò que jo no havia sabut anomenar sento una mena d’epifania. Tant de bo a algú li passi amb algun dels fragments d’aquest llibre.
-La novel·la s’obre amb una reflexió de Wadji Mouawad: “Sols els animals saben de debò què necessiten per viure.” Som tan complicats els humans? Per què ens costa tant saber què necessitem realment?
Som complicadets, sí. Es complica tot quan la capacitat de donar voltes a les coses, els llenguatges complexos i l’emocionalitat s’interposen a l’estricta supervivència.
–Som éssers plens de contradiccions? La novel·la en parla de manera recurrent.
Ho som. He intentat no ser dogmàtica amb qüestions com el feminisme, per exemple, perquè ser totalment coherent el 2025 és inabastable. Es pot ser feminista i tenir una senyora conservadora a dins que sabotegi la ideologia? Jo dic sí.
-També fas una reflexió sobre els comportaments animals i com aquests poden servir per entendre la naturalesa humana. Per què t’interessava fer aquest paral·lelisme?
Ha estat un joc amb el lector, no és un tractat de biologia ni res que s’hi assembli: Són metàfores. Hi ha crancs blaus invasors quan parlo de promotors immobiliaris internacionals; hàmsters -que és un dels animals amb menys memòria- quan un dels personatges la perd; hi ha un conillet d’índies enmig d’un grup de malalts a qui estan estudiant, una elefanta -un dels animals més intel·ligents i justiciers- en un capítol que parla de venjança, tortugues marines que viuen refugiades en la seva closca, sípies que es camuflen per integrar-se a l’entorn i escupen tinta negra mentre tenyeixen de dol el futur, crisàlides, és a dir, éssers que no són ni criatures ni adults, quan ressegueixo la història d’una adolescent, etc. Cada animaló té el seu simbolisme en el context de la història.
-La memòria i el record són elements clau a la novel·la. Creus que tendim a idealitzar el nostre passat?
No, de vegades el passat ens engrillona, com suggereix el títol. Tendim a romantitzar etapes concretes de la vida. Els adults granadets idealitzem la joventut; les famílies amb criatures molt petites romantitzen els anys en què tenien temps i llibertat; i els que tenen fills grans, la infantesa d’aquests. La memòria és selectiva.
-Al capítol Amnèsia proposes un escenari impactant: una persona que es desperta als 41 anys sense recordar res dels darrers 25. Què volies explorar amb aquesta idea?
La dificultat de comprendre qui ets havent-te saltat tantes pantalles de la vida de cop. Aquest personatge ha de reaprendre-ho tot, i ho ha de fer des de la mirada d’un jove de 16 anys dels 90, però dins del món tecnificat i compulsiu del 2023, que és quan passa la història. Ell no entén com ha arribat on és ni per què: Té un buit mental de l’experiència que explicaria que hagi escollit uns camins i no uns altres. Les projeccions fallides són un dels temes que he volgut posar sobre la taula.
“Som on som i som qui som per tot el que hem llegat”
-Un dels capítols està ambientat en una residència de gent gran i planteja el contrast entre la pèrdua de memòria per l’Alzheimer i el record d’episodis difícils de la postguerra. Volies fer una reflexió sobre la memòria històrica?
Sí, esclar. Es diu ‘La censura de la memòria, la memòria de la censura i a l’inrevés’ justament per això. Som on som i som qui som per tot el que hem llegat. Personifico la transcendència de la memòria històrica a través de les històries familiars de diversos personatges.
“Crec que és important generar imaginaris en què les dones no figurem només com a éssers candorosos d’ànima blanca”
-El paper de la dona i la càrrega emocional que sovint assumeixen en les relacions també tenen un pes important en alguns relats. Creus que encara arrosseguem determinades dinàmiques socials que limiten la seva llibertat emocional?
Sí, i tant. És que les dones de la meva generació hem crescut a l’ombra del repartiment ‘tradicional’ dels rols, però ens hem autoimposat el mandat de revertir-los. No és senzill per al personatge a qui et refereixes capgirar un patró tan arrelat. Per això et deia que he intentat no ser dogmàtica, perquè el dogma arrossega la culpa, i la culpa és sempre castigadora. De tota manera, sí que subverteixo alguns rols: hi una parella d’home i dona en què qui no té espai per dedicar a la parella és ella, que treballa massa. Hi ha un noi jove que té una trobada sexual amb una dona molt més gran. O una mare que abandona el marit i el fill. Crec que és important generar imaginaris en què les dones no figurem només com a éssers candorosos d’ànima blanca.