Ja tenim els guanyadors del Concurs El port del nou món de Xulio R. Trigo.

Miquel Santaeulàlia, Meritxell Llòria  i Jordi Llavoré   guanyen un exemplar de la novel·la El port del nou món de Xulio  R. Trigo.

L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Edicions 62 ha sortejat entre els seus lectors 3 exemplars de la novel·la El port del nou món de Xulio R Trigo.

El port del nou món és una  novel·la molt ben documentada sobre la construcció del port de Barcelona i que serà una de les apostes destacades en el panorama literari català d’aquesta tardor.
Per continuar prosperant, la ciutat de Barcelona calia emprendre unes obres monumentals i construir un port segur: el port de la Santa Creu, un port de 103 metres de llarg.
En aquest context real, El port del nou món compta com a protagonistes a l’enginyer Stassi d’Alessandria, que ha rebut l’encàrrecdel Consell de Cent per dur a terme les obres; la del jove Marcel, que tot i la seva delicada salut aconsegueix fer realitat el seu somni, i la de la  Teresa, una noia decidida i valenta disposada a tot per salvar el seu germà.

Per poder participar  els lector han donat resposta a la pregunta: 

Quina època històrica us hauria agradat  viure i per què?

Aquestes son les tres respostes guanyadores.

M’hagués agradat viure a la Barcelona de finals del segle XV per poder comprovar si el que s’explica a El port del nou món és la realitat del dia a dia tal i com l’escriu el genial Xúlio R. Trigo.  Jordi LlavoréA mi m’hauria agradat viura en l’època del Far West, moltes oportunitats, feina per a tots, qui volia treballar ho feia i es podia guanyar la vida amb la suor del seu esforç, no hi havia ni impostos, ni taxes, ni polítics!! Òbviament hagués millorat la relació amb els indis i els haguès respectat intentant una entesa i no perjudicar els llocs de caça, etc. Imagineu: muntanyes, natura, cavalls, aire fresc, rius nets, viure del que cultives sense tirar menjar, venent l’excedent i canviant-lo per allò que fes falta. Un somni tot i que sabem que no tot eren flors i violes!!   Meritxell Llòria Llauradó

És fàcil somiar, però el que costa, sovint, és concretar la idea imaginada. Però en aquest cas, quan tanco els ulls i em transporto a l’època on vaig viure en l’imaginari, no m’és gens dificultós. Però hi ha un matís que crec que cal tenir present a l’hora de poder respondre certes qüestions. És tan important l’època que hom hagués desitjar conviure, com el paper que hi hagués desenvolupat. Perquè, al cap i a la fi, hi ha una relació directa entre un entorn més o menys agradable, i l’espai personal que s’ocupa en el moment determinat. En aquest sentit, el mestre d’obres veurà el moment diferent a com el veu el traginer de materials, o a l’administrador del tresor públic.
És en aquest context, que puc afirmar que, en una possible existència anterior, vaig compartir llunes i vents amb els habitants de l’Egipte faraònic. No va ser una vida fàcil, com mai ho serà per a les dones i homes, però si molt més planera que la que em toca viure actualment.
El raonament és senzill, parteix de la idea de que ens consideràvem una part més de la naturalesa. Els historiadors parlen de cultura d’integració, de repetició, on la cohesió social era una realitat. El sol, la lluna, el sastres, el desert, i sobretot el Nil, eren els que marcaven les pautes vitals. La necessitat de conviure en un espai privilegiat, ens va dur a crear l’estructura d’estat, una carcassa, actualment que en diem política, però que la vam crear per tal d’organitzar la vida, en base a un principi de creences, on la idea del cosmos endreçat, prevaldria sobre el perill del caos, el desordre, allò que no podíem controlar. El nostre imaginari era concret i molt diferent a l’actual, fins al punt de que el llenguatge no tenia res a veure amb les nostres estructures literàries contemporànies. El cel era un ésser femení i la terra un concepte masculí, i només calia entendre com funcionava l’univers, que observàvem cada vespre, per conèixer-ne l’astronomia,  i preníem apunts de com havíem de representar-lo a casa nostra. Les funcions de cada habitant eren molt clares, i l’organigrama social estava molt ben definit. Jo era escriba, home de coneixement. No feia literatura, senzillament anotava el que els sacerdots explicaven, o el que els savis, els coneixedors de la cúpula celest, em comentaven. Gaudia de privilegis socials, no val obviar-ho,  i gaudia d’escoltar com relliscava la canya que es desplaçava sobre el papir, que descargolava, amb pacient delicadesa, de dreta a esquerra.
Sento enyor d’aquells dies, de les llargues jornades on el temps quedava estàtic, aspectant, silenciós, a l’entrada del temple, mentre veia passar, en intervals descompassats, les veles obertes de les faluques baixant pel Nil.          Miquel Santaeulàlia