L’escriptora Coia Valls presenta a L’Illa dels Llibres el quart capítol d’un diari personal sobre la novel·la ‘Els camins de la llum’ que publicarà el 22 de novembre a Rosa dels Vents i Ediciones B.
Cada persona és un món, escoltàvem quan eren petits. Volien dir que cada persona té la seva pròpia realitat, tot i que a mi m’agradaria més fer servir el plural i parlar de “realitats”. Partint d’aquesta base, si assumim la pluralitat, no és difícil arribar a la conclusió que quan llegim novel·les perseguim territoris que encara no hem tingut ocasió d’explorar.
Ara bé, la pregunta seria si els mons de ficció són tant o menys reals que el nostre. És cert que les novel·les són il·lusions, però els escriptors les construïm amb tot el que som i el seu punt de partença són les nostres realitats particulars, igual que els lectors i lectores necessiten aplicar les seves experiències i coneixements.
La capacitat d’introduir-nos en mons aliens és un dels grans plaers de la lectura. Penseu, però, que els escriptors fem el mateix. No escrivim perquè volem posar en paraules allò que ja sabem. El nostre és un camí de descobriment, d’un personatge que ens ha cridat l’atenció, d’un espai que hem trepitjat, d’un somni que ha quedat incomplert. Construïm sobre l’absència, ens endinsem en vides passades, anem a l’encalç d’històries que ja tothom ha oblidat o que mai no ha sabut.
La figura d’en Louis Braille va ser per a mi un d’aquests camins de descoberta. Per molt que preguntava els més propers, sempre responien que era l’inventor dels sistema Braille. I què més? Algú sabia de la seva vida, més aviat pròpia d’una novel·la de Charles Dickens? S’havien sentit encuriosits pels primers moments del mètode; com havia nascut, quins eren els seus precedents? Tot plegat semblava soterrat sota una capa d’oblit immensa, és a dir, allò que més motiva a un escriptor de ficcions.
Cap escriptor no és innocent, però. Anem a la recerca de temes narratius i, alhora, posem en dansa les nostres experiències personals, portem la narració vers aquells temes que més ens preocupen o apassionen. De sobte vaig pensar que dedicar la meva vida a l’educació especial era un bon punt de partença, alguna cosa així com un passat necessari, per tal d’aprofundir en la figura d’en Louis Braille. Quins eren els seus desigs, què li corria pel cap quan investigava els mètodes de lectura per a cecs -més aviat poc inspirats- que s’havien succeït fins a la seva època?
I amb tot això, sempre, més enllà de les nostres intencions, de la recuperació d’una història, d’un personatge, d’una època, l’escriptor amaga un propòsit. Somia que el seu text servirà els lectors i lectores, no ja per veure des de la nostra realitat el món que li mostren a la novel·la, sinó per fer-los anar més enllà de les paraules. Convertir-se en el company o companya del protagonista, donar-li la mà i disposar-se a compartir el seu univers. Per això escrivim, per viure i fer viure vides que també estan en nosaltres, atès que tots pertanyem a un moment únic, aquell que ens ha estat donat i que hem d’aprofitar al màxim.
En Louis Braille i la seva enorme gesta ha estat durant més de dos anys la meva realitat de ficció. M’hi he refugiat, m’hi he barallat, he gaudit i plorat amb les seves tristeses i alegries. Ara us toca a vosaltres. La deixo en les vostres mans, doncs.
Coia Valls
Imatge: ©xrtrigo
