L’escriptora catalana publica un recull de relats després de l’èxit de La memòria de les formigues.
El repte de l’escriptora Iolanda Batallé era almenys a priori complicat. Superar el seu excel·lent debut amb La memoria de les formigues (Amsterdam 2009) no era una tasca fácil.
Malgrat tot això, l’escriptora catalana ha volgut arriscar-se fent un petit canvi de registre per oferir-nos un recull de relats que ha publicat sota el títol d’El límit exacte dels nostres cossos (Amsterdam).
Iolanda Batallé ens oferix un recull on predominen històries que parlen de les relacions i del comportament humà. L’univers Batallé tal i com ja va demostrar a La memòria de les formigues està format per aquestes històries que en molt ocasions conviden a l’optimisme.
La felicitat té el límit exacte dels nostres cossos. Les persones tenim un poder il·limitat, només l’hem de conèixer.
Només cal estar ben atents per anar xuclant els missatges que es desprenen d’aquestes històries que en algunes ocasions resulten originals i sorprenents.
‘Les plantes sempre parlen, només cal escoltar-les. Mentre parlen, els homes i les dones juguen; juguen a fet i amagar. Després les plantes expliquen la història d’aquests homes i dones que juguen i també viuen.
Els cactus parlen menys perquè no se’ls rega tant. Per això si diuen alguna cosa és fruit d’una llarga reflexió. Hi ha dones que poden sentir allò que diuen les plantes, fins i tot els cactus. Alguns homes també.
Els temes que es tracten en els relats d’El límit exacte dels nostres cossos son diversos,tot i que predominen històries sobre relacions de parella a Un bon tall de Brie i d’altres amb històries d’amor molt més enllà de la mort Un amor de veritat.
Especialment durs són els relats que parlen de les relacions laborals i empresarial. Iolanda Batallé es mostra molt crítica en aquests temes i ho fa de manera directa i punyent, especialment a M’adono que la vida que visc no és la meva vida i La provadora de joguines .
Els treballadors entregats sovint obliden qui són ells i quan perden prestigi i reconeixement per part de l’empresari, per part de la direcció, per part de l’empresa se senten perduts i no saben qui són, què son. Abans eren treballadors d’èxit i ara, què? Els companys ja no els saluden, o no els saluden de la mateixa manera, el cap ja no els convida a dinar i la gent en posicions importants o que busca posi-cions importants ja no se’ls acosta per parlar. No hauríem d’entregar mai la responsabilitat de qui som als altres i molt menys quan els altres són uns empresaris que et paguen un sou a f inal de mes per la teva feina. A ells només els hauríem d’entregar la nostra feina, mai la nostra persona.
Altres relats com El consolador , la Mari i el coix compta amb històries ben curioses com la del coix que espera assegut a la botiga de sabates a que arribi un altre coix per comprar-se una sabata que li vinguí bé.
—Li hauré de vendre tots dos peus, sap? —va explicar.
—Però jo només vull el peu dret, que no ho entén?
—Sí que l’entenc, però a les sabateries les sabates es venen per parells. Ja s’hi deu haver trobat abans, suposo.
—Li sembla bé si m’espero aquí f ins que arribi un altre coix? Un coix de l’altre peu, i ens les comprem a mitges.
—Em sembla bé. Però vostè suposa que a l’altre coix li agradarà el mateix model que a vostè, i això és molta suposició! Primer cal que vingui un coix, després que sigui coix de l’altre peu, i f inalment que li agradi el mocassí vermell.
—S’ha oblidat vostè d’un altre paràmetre: hem de tenir el mateix número… En sóc conscient, sé que és difícil, però no impossible. I si a vostè no li importa, m’esperaré aquí
Quin és el límit exacte dels nostres cossos? Iolanda Batallé ens planteja aquest interrogant i ens convida a submergir-nos en la lectura dels seus relats, tot esperant la publicació d’una segona novel·la. Serà llavors quan podrem fer comparacions amb La memoria de les formigues.
Enllaços destacats.
Entrevista amb Iolanda Batallé
https://www.illadelsllibres.com/index.php/2011/09/27/entrevista-iolanda-batalle-presenta-el-limit-exacte-dels-nostres-cossos/
