II Concurs Microrelats. Categoria C més de 400 caràcters.

26 MICRORELATS OPTEN A LA CATEGORIA C. Microrelats amb més de 400 caràcters.

Vota els 5 microrelats que més t’agradin. Votacions fins el 20 de gener de 2013

RELAT 1
DES DE LES ESTRELLES….
Cada nit, sortia al balcó i mirava cap al cel… No sabia què, però esperava. Una nit, vaig escriure una carta amb els meus pensaments i
la vaig deixar a l’ampit de la finestra. El dia següent, la carta no hi era. I així, ho vaig repetir nit rere nit.
Una setmana després, vaig sentir una veu que em cridava des de la foscor: “Marina…Marina…Sóc jo. Sé que m’esperaves”. Darrera la veu, una mà m’oferia pujar a la teulada. El tenia al meu davant, bell però enigmàtic, amb la missió de procrear amb una terrícola .Em va besar i
vam fer l’amor sense presses, sota les estrelles.Em va abraçar amb força i es va fondre en la foscor. Dies després, vaig sentir una
notícia: “Un pacient ha fugit del frenopàtic. No és perillós, però es pensa que prové d’un altre planeta…” Selene arribaria nou mesos després.

RELAT 2
L’ALTRA HISTÒRIA DE LA BLANCANEU
La pobra Blancaneu maleïa la nit en què es perdé al bosc, no per la por que va passar, sinó per topar amb la casa dels set nans. Es va
quedar adormida, però el malson començaria quan va obrir els ulls: la van deixar quedar-s’hi a canvi de fer el menjar, netejar la casa,
cosir la roba…i, tot això, a jornada completa, sense opció de negociar. Amb el príncep,però, va sortir del foc per caure a les brases, reina perfecta i mare d’un hereu:”Per què m’hi he casat?” Però ella decidí que les coses canviarien: el noi es va casar amb la filla del forner i feien panellets, enfarinats, però feliços.

RELAT 3
LA PLUJA
Plou, per fi plou. Deus estar contenta em diuen, perquè sabem com m’agrada quan ho fa. Si ho estic, però segur que no saben que fa molt de temps que plou en el meu cor. Una pluja per l’ànima.
“Al final plou….fa vent i trona, respiro i respiro tot i que el nus segueix aquí. No m’agrada mullar-me però em posaria sota aquesta pluja guaridora a veure si s’emporta els mals sons i arriba la calma.”
” Ha durat tan poc la pluja d’estiu! No hi ha hagut ni temps de mullar-se. Quina pena, no s’ha emportat els mals sons. Arribarà un temps en què no farà falta la pluja per endur-se’ls, potser se n’aniran tot sols.”

RELAT 4
UN VODKA SI US PLAU
Quan va travessar la porta del bar ja es notava que allò no era normal. De seguida que va ser a dins va caure en rodó. Ningú no es va moure. No sabíem que fer. Finalment la senyora que era asseguda a la taula del costat de la porta, que es veu que era metgessa, s’hi va acostar i amb una mica d’aigua a la cara i un parell de plantofades el va reanimar de seguida. Vam asseure l’home en una cadira, -ara sí, tothom col·laborava-, i el cambrer li va portar un got d’aigua que no va voler ni provar. Estava blanc com un cogombre i algú va proposar que li donessin conyac però la metgessa va dir que no, que encara seria pitjor, per no se què de les vasodilatacions. El que va proposar ella fou que li toqués l’aire. El vam voler aixecar de la cadira però l’home va dir no se què en no se quin idioma i ens vam quedar tots garratibats.

Entre tots vam començar a interrogar-lo per esbrinar com es deia,qui era, d’on venia… No hi va haver manera, ningú no el va entendre de res. L’idioma que parlava semblava del nord, del nord d’Europa vull dir…  rus o quelcom similar. Al cap d’una estona de divagacions en que fins i tot la conversa va pujar una mica de to, l’home va demanar un vodka. Això ho vam entendre tots. Aquell que havia proposat que li donéssim conyac va reiterar que no anava mal encaminat i una senyora que s’ho havia mirat tot des de la taula del racó va manifestar-se obertament en contra de l’alcohol, sobretot a aquelles hores del matí. Tots la vam fer callar, fins i tot aquell home que acabava de beure’s d’un glop el vodka que acabava de demanar. Després es va aixecar i dient una paraula en rus o… allò què dèiem, un idioma similar, va agafar la porta i se’n va anar mentre els que érem dins el bar el veiem marxar, astorats, carrer avall, tranquil·lament.

Immediatament es va obrir una nova discussió sobre les maneres i la cara que tenia la gent per esgarrapar una copa de franc. A cinc minuts per les nou del matí, el bar va quedar buit i el vodka per pagar.

RELAT 5
EL AUTOCAR
Se despertó en el autocar al lado de un señor mayor que olía mal. Estaba desorientada. ¿Cuántas horas habría roncado en el asiento? Un vergonzoso hilillo de baba se había deslizado por su barbilla. Esperaba que nadie lo hubiera visto.
Todavía era de noche y el vehículo seguía la carretera. ¿Había visto el sol alguna vez? ¿Por qué su cabeza no podía pensar con claridad? Miró a su compañero de butaca, un anciano con una lustrosa barba blanca, que le dedicó una sonrisa afable. Reparó entonces en que el olor nauseabundo tal vez fuera suyo. Se había duchado antes de salir con las chicas, pero eso ¿cuándo fue?
—¿Sabe si falta mucho para llegar? —preguntó en voz baja, tratando de no parecer idiota si reconocía que ni siquiera sabía el destino.         —¿Llegar? —Contestó el hombre—. Viajar es el destino.
—No le entiendo…
—Nuestro vehículo ha tenido un accidente. Estamos muertos y este viaje es nuestro presente y futuro. No hay final.
—¿Qué? —Gritó la joven, de pronto totalmente despierta.
—Nada, mujer. Que me encanta tomar el pelo a los que se duermen a mi lado, sobre todo si están drogados perdidos. En menos de una hora llegamos a Murcia.

RELAT 6
Com cada matí abans d’esmorzar, l’Andreu es va seure davant la taula del menjador per revisar, aleatòriament, uns quants fulls d’alguna carpeta del seu arxiu. En silenci, amb l’únic soroll repetitiu i relaxant del pèndul del rellotge de paret a mode de metrònom, rellegia mentalment la llista: «Número: 35.485. Objecte: rajola sòl menjador. Unitat: centímetres. Mesura: 33,23 x 33,23. Observacions: junts no considerats. Número: 35.486. Objecte: paraigües Andreu. Unitat: centímetres. Mesura 48,56.

Observacions: plegat, sense pressionar, amb la punta totalment roscada. Número…». El que més li agradava era la última columna d’“Observacions”, on hi explicava de forma clara i precisa els criteris que havia seguit per aconseguir la mesura unívoca. S’hi podia passar hores, reflexionant sobre els motius que l’havien dut a triar els criteris de mesura, escrivint alguna nota aclaridora… Quan va veure el número 35.498 es va sobresaltar en recordar el dia que va descobrir que la mesura d’un objecte tan quotidià com un bolígraf “Bic” no era un nombre sencer: 14,42 centímetres. Havia intentat canviar les  unitats i passar la mesura a polzades, tot i saber que la marca era Francesa, però, fins i tot, la divisió encara li donava més decimals: 5,6772. El record d’aquella aberració va conduir el seu cervell a un desconcert i una desesperança insuportables, però sabia què havia de fer en aquests casos: tancava els ulls i visualitzava una filera de nines russes, en número imparell, és clar, sobre una taula blanca, dins una habitació totalment estèril, de parets llises també blanques, i anava veient com, una rere l’altra, cada nina anava introduint‐se dins la seva contigua, poc a poc, de forma exacta. Aquesta visió repetitiva tornava a posar les coses a lloc.

Aquell dia, però, havia decidit acabar amb la seva gran frustració. Per més que ho havia intentat, mai havia pogut aconseguir un valor unívoc per al més importat: per a ell mateix. Es mesurava diàriament, però cada mesura era lleugerament diferent. Ni quedant‐se, en diverses ocasions, una setmana seguida estirat al llit per intentar evitar l’efecte de la pressió atmosfèrica, sempre variable, sobre les articulacions i elements més flexibles del cos, va poder aconseguir una mesura única.
Va agafar els dos llàpissos que havia preparat, un a cada mà, va apuntar les puntes cap amunt, va contar fins a tres i els va enfonsar als seus globus oculars. A partir d’aquell moment només les matrioixques serien les seves eternes companyes.

RELAT 7
EL COMIAT
Tot comença i tot s’acaba. Després d’onze anys de mútua companyia, la nostra relació ha finalitzat. Com qualsevol parella, hem compartit moments bons i dolents. Plegats hem viscut episodis de joia i d’exaltació, però també èpoques dures i difícils. Hem fruït d’un fotimer de vetllades màgiques i engrescadores, a més de patir instants de basarda i estones d’angoixa que esguerraven plans. Malgrat tot, només tinc paraules d’agraïment pels records inesborrables en fondre’ns en una emoció aclaparadora.

Tot se n’ha anat en orris. Punt i final. Qui ho havia de dir? Ha arribat el moment del comiat. Però aquesta separació no m’amoïna gens ni mica. Ja n’estava tip. Ara que hem partit peres sense exigències ni retrets, no deixaré que la malastrugança m’enfonsi. És clar que hauré d’espavilar. Tot i això no puc impedir vessar unes llàgrimes de tristor, i mentre aquests preuats diamants regalimen galtes avall, jo em pregunto: per què?

Per culpa de la maleïda TDT. A contracor, hauré de buscar-ne una altra. No hi ha d’altre remei, perquè avui dia no és possible viure sense la televisió. Estic obligat a comprar-ne una amb sintonitzador digital incorporat. Tanmateix tu no et preocupis. No et llençaré al carrer ni a les escombraries, sinó que et portaré a una deixalleria, un indret de recollida selectiva ple de gom a gom d’andròmines analògiques antigues, on miraran d’aprofitar algun dels atrotinats components perquè segueixis existint en aquest món tan despietat i competitiu.
Una mica després…
No he pogut evitar un somriure d’alleujament en desfer-me d’aquella ferralla inútil. Per fi m’he desempallegat de les capritxoses i esbojarrades fallides tècniques. D’ara endavant, arraulit al sofà de casa, podré veure com cal els partits de futbol amb la suficient qualitat per gaudir-los intensament. Farà patxoca.
Sóc un brètol. Tant de bo ho hagués fet abans!

RELAT 8
SOLITUD
Dempeus davant el portal de la residència, un ancià la mirava de fit a fit com si pogués veure a través d’ella l’extraordinari món que existia a l’exterior. Somiava que era a la platja, assegut sota un frondós pi que creixia vora de casa seva, des d’on albirava la immensitat de la mar fins el llunyà horitzó, les inefables onades de cresta blanca llepant la sorra daurada i els núvols de tonalitat vermellosa que al capvespre enteranyinaven el cel. En aquell racó del litoral mediterrani, que tant estimava, acostumava a deixar volar la imaginació mentre gaudia de la fresca carícia de la brisa i sadollava els sentits tot aspirant la flaire salobrenca marina, resseguint mandrosament el vol de les gavines i escoltant el brunzit dels insectes.
De sobte, va escoltar la veu empipada d’un vetllador al darrere seu:
-Ah, Ramon! Ja s’ha escapolit un altre cop? No sap que les normes prohibeixen sortir tan tard al pati? Apa va, anem cap a dins, que aquí fora hi ha massa humitat i es podria refredar.
I així cada crepuscle, aquell pobre vellet descoratjat s’encaparrava a romandre palplantat enllà expectant, amb la nostàlgia reflectida als ulls i les llàgrimes regalimant-li galtes avall, contemplant embadalit el portal del geriàtric on estava ingressat amb la fútil esperança de reviscolar emocions del passat.
Per una escletxa es filtrava encara un raig de sol com un bri de llibertat.

RELAT 9
‐ I per acabar, l’últim punt de la reunió: s’ha de decidir quin membre de l’equip serà l’encarregat de calcular els paràmetres geomètrics de la nova definició en planta i alçat del tronc de la infraestructura, corbes de transició incloses, i fins al tercer decimal. És una feina que el Cap Suprem m’ha demanat amb urgència, i que serà gratificada generosament en cas de complir el termini, que és d’una setmana.
« Estàs segur? Ja ho podràs fer? Millor no diguis res, queda’t callat i fes com si no ho sabessis fer. Que ho faci un altre, no t’arrisquis, la reunió està anant força bé i tu, com sempre, estàs aconseguint passar desapercebut, deixant fer, sense buscar‐te problemes. Però passarà com sempre, algun inútil ho intentarà, no se’n sortirà, ho acabaràs fent tu i l’inútil inicial s’acabarà enduent la gratificació i el reconeixement general, cosa que et convertirà, un altre cop, en l’imbècil perpetu. »
‐ Si només es tracta d’una redefinició dels paràmetres, sense incloure les estructures ni el drenatge longitudinal, penso que el termini és, fins i tot, excessiu. El que no entenc és que puntualitzi la necessitat del tercer decimal; jo sempre calculo els acords verticals convexes i les clotoides amb cinc decimals.
« Ja ha sortit l’inútil de l’Igini. Clar, el termini li sembla excessiu per que no té ni puta idea del que s’ha de fer. Nomé sap parlar bé, enganyar. Amb cinc decimals, quina ruqueria, si després s’ha de replantejar in situ i l’error topogràfic ja és centimètric. Aquesta vegada no l’ajudis, que s’espavili.»
‐ Doncs endavant, Igini, la feina és teva. Abans de divendres vinent necessito els càlculs per al Cap Suprem. Però, com que no tens ni puta idea del que s’ha de fer, aquesta vegada la gratificació se l’endurà en Sebastià, segur que no cometrà l’animalada de calcular els cinc decimals i, com sempre, et donarà una feina ben justificada.
« Collons, l’Igini ha rebut, ja era hora de que algú se n’adonés. El cap sap que ets tu qui, realment, fa els càlculs. I ara què? Si hi ha algun problema sabran que ets tu qui s’ha errat, es pensaran que ets un inútil, que no saps fer res »
‐ Perdoni, senyor Mussons, jo no podré rebre la gratificació, per que no li podré tornar a fer la feina al senyor Igini. A partir de demà deixo l’empresa.

RELAT 10
MEMÒRIES D’UN PAÍS
Quan va esclatarla Guerradels Trenta Anys, l’any 1618, per causes religioses barrejades amb qüestions polítiques i econòmiques, el rei d’Espanya Felip IV de la dinastia dels Àustries, hi participà obligat pel seu parentiu amb l’emperador alemany de l’estirp dels Habsburg. Però les guerres costen diners i una guerra tan llarga va arruïnar la tresoreria reial. Llavors es decidí que Catalunya aportés homes i diners a la guerra. Això originà la indignació de la població catalana, que es va veure forçada a acollir les tropes imperials que havien de defensar la frontera espanyola d’un hipotètic atac francès. Els abusos dels soldats, que es van comportar com si fossin forces d’ocupació, va provocar la revolta popular dels segadors coneguda com “Corpus de Sang”.

Amb el Tractat dels Pirineus, la monarquia espanyola i la francesa van posar fi a les seves disputes. La penyora de pau va ser el Rosselló que en 1659 es va incorporar definitivament a França. Això donà lloc al sentiment antifrancès dels catalans, que va anar incrementant-se al llarg de la segona meitat del segle XVII per esdevenir un dels factors de rebuig a Felip V pel seu origen.

Arran de la mort sense descendència de Carles II, el darrer rei de la casa dels Àustries, les principals monarquies europees van prendre partit per algun dels possibles successors. Uns defensaven Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV rei de França, que era el candidat de Castella. Els altres volien l’arxiduc Carles, fill de l’emperador d’Àustria, qui rebia el suport de les institucions catalanes. Així va començarla Guerrade Successió, en què tropes angleses i austríaques recolzant a un candidat van lluitar contra l’exèrcit francès, que ajudava els partidaris de l’altre. De mica en mica les tropes filipistes es van anar imposant i, a la fi, amb l’abandó dels anglesos, Catalunya es va quedar sola defensant l’arxiduc Carles. L’onze de setembre de l’any 1714, després d’un dramàtic any de setge, va caure Barcelona i es va acabar la guerra. L’actuació de Felip d’Anjou, el primer monarca de la dinastia dels Borbons, fou dràstica: va promulgar el Decret de Nova Planta, pel qual s’abolien totes les institucions catalanes i les llibertats del poble. El castellà fou proclamat l’idioma oficial del país, malgrat que el català era la llengua parlada per la gent habitualment.

Ah! Me n’havia oblidat de dir-vos el meu nom, tot i que a aquestes alçades de ben segur que molts de vosaltres ja l’hareu endevinat. El meu nom és… Catalunya.

RELAT 11
UNA NIT BOJA
Mai podré oblidar la nit d’aquell maleït dissabte. Val a dir que sóc un jugador de futbol professional de la Premier League anglesa i després del partit vaig sortir a sopar amb un amic a una de les zones més exclusives de la City. Més tard vam dirigir-nos a un pub de moda a prendre unes copes, on fórem seduïts pels encants d’una colla de joves, a qual més bufona i riallera. Engrescats per aquelles nimfes que feien patxoca, ens vam acostar per seure plegats i vam encomanar una botella del millor xampany francès per animar la vetllada. Tot rutllava bé. L’excitació era molta, així que vaig gosar invitar-les a casa meva, cosa que van acceptar de seguida, com si ho estiguessin desitjant. Ens fregàvem les mans arran del voluptuós pla que ens havia caigut del cel. Ens esperava un cap de setmana de disbauxa sexual. Confesso que tan bon punt vam arribar al meu dúplex es va desfermar el paroxisme. El meu amic i jo vam triar una noia cadascú i mentre elles feien servir les armes femenines, l’altra trafegava entre les botelles de licor per omplir les copes de tothom. Fou una hora meravellosa, de pura luxúria. A continuació ja no recordo res més perquè el meu col·lega i jo ens vam adormir. Aquella abominable meuca ens havia sedat abocant a la beguda ketamina, un potent anestèsic per a cavalls. Llavors les tres “vídues negres” es van afanyar a pispar d’una manera mesquina i maliciosa tot el que havia de valor a la llar abans de tocar el dos.

Onze hores després, un cop ens vam desempallegar dels efectes de la droga i havíem revifat de l’ensurt, empipat vaig trucar a la policia per posar la corresponent denúncia pel robatori. S’havien emportat els calés en efectiu que teníem a la cartera, les targetes de crèdit, un rellotge d’or i d’altres joies, els mòbils, la Black Berry i fins i tot el meu cotxe. Vaig tractar l’assumpte amb la màxima prudència, inventant que uns lladregots havien entrat a casa mentre jugava el partit de futbol, confiant que l’engany colaria. Mai hauria imaginat que arran d’aquella nit esbojarrada, tot se n’aniria en orris, donat que ni tan sols la meva xicota es va empassar aquella bola i va decidir posar fi a una relació sentimental de quatre anys mitjançant el twitter, amb una piulada que contenia un missatge breu i significatiu: “gràcies per tot el mal que m’has fet.”

Així que ja ho saben i vagin amb compte, perquè en els temps de crisi que corren, això podria passar-li a qualsevol de vostès.

RELAT 12
Flaix
Smiley era un home baixet, rabassut, amb abdomen voluminós i peus plans. Aquesta última característica donava un aire singular al seu caminar, es desplaçava amb passos curs i, cada vegada que assentava un peu al terra, tot el seu cos basculava, sobretot de cintura cap amunt, primer cap un costat i després cap a l’altre, com un ànec. No m’atreveixo a afirmar que era per aquests trets físics, però tenia un caràcter extremadament tímid que el portava a mirar de passar desapercebut, quan estava en llocs concorreguts. Sort de les ulleres de cul de got que li cobrien la major part del rostre.
Aquell home carregat de xacres de la vida, estava enamorat de Ann, la bella i seductora dona que tots desitjaven. Ella era l’altre extrem, alta, prima, atlètica, extravertida i encisadora. Amb aquell somriure de perles i la conversa enginyosa i crepitant, despertava l’ entusiasme dels més adormits, allà on anava.
Com dues persones tant diferents es van enamorar? És una pregunta que sempre m’he fet. Diuen, aquells que sempre ho saben tot, que es van trobar en una festa a casa d’un amic comú, en Louis. Ell, massa tímid per ballar, s’aguantava a la barra mentre consumia el segon o tercer whiskey. Ella, feia anar graciosament els peus a ritme de Tutti Frutti al mig de la pista. Vestida de blanc, lleugera, amb els cabells al vent i el vestit que girava al compàs de la música, era el blanc de totes les mirades. De cop i volta la música cessà per donar pas a Love Me Tender i Ann es va sentir sola escoltant aquesta melodia. Ell, com si fos un dels cavallers de la taula rodona del rei Artús, sentí la necessitat de rescatar la dama i, a ritme de góndola, entrà a la pista de ball i es posà al seu davant. Es miraren uns segons, llargs, i després ballaren, ballaren i ballaren, tota la música i tota la nit. El que va venir després, és un altra història

RELAT 13
BENDITA GRAVEDAD
Desde que tengo uso de razón me he desplazado unos centímetros por encima del suelo, sin tocarlo con mis pies. El aire es mi sitio y mi elemento, no me encuentro cómoda entre las rutinas cotidianas, no soporto las gestiones mundanas como pagar y guardar el recibo del IBI, pasar la ITV, o visitar al dentista una vez al año…nunca he sido previsora, no llevo un paraguas plegado en mi bolso, ni siquiera una aspirina.
Sólo un milagro podía tirar de mis botas y hacerme aterrizar directamente en la tierra.
Es un ángel de Rafael, su pelo es una nube amarilla y sus ojos contienen los mares cantábrico y mediterráneo, por eso rebosan azul. Sonríe por la mañana desde su cuna y empieza mi día. Preparo biberones, mochilas para la guardería y para la piscina, cambio pañales, pongo cremas, colonia, peino rizos rebeldes, consulto agenda de vacunación y de visitas al pediatra, pongo termómetros y lavadoras, plancho camisas de hombre en miniatura… Sonríe desde su cuna, se pone el chupete y cierra los ojos, se duerme mientras le canto, y entonces vuelvo a volar, a esa sensación de ingravidez, a la seguridad del aire. Ese pequeño milagro que me ata a la tierra, me devuelve al aire con cada mirada, con cada carcajada, con cada palabra pronunciada con su lengua de trapo, con cada beso. Mi vida empieza y acaba en él, igual que la suya empezó dentro de mí.
Hace casi un año y medio que caminar por el suelo no me parece tan malo.

RELAT 14
UN DIA… ESGOTADOR!!
Riiing!  Era un dimarts, 13 és clar! Concretament eren les 05:11h de la matinada. M’acabava de despertar per culpa d’un d’aquells missatges de la companyia telefònica, on t’expliquen que el teu saldo està esgotat.
Desconcertat i amb els ulls oberts com unes taronges, vaig adonar-me que ja no em tornaria a adormir, de manera que vaig encendre el televisor, vaig agafar uns fruits secs, que més que secs eren tous de tant estar dins l’armari, i vaig començar a mirar un d’aquells canals que, tot i dir sempre el mateix, et quedes embadalit mirant: el 3-24.

Quan ja portava 3 rondes de telenotícies, vaig mirar l’hora, eren les 8:35. Vaig fer un bot! Genial, després d’haver-me llevat a les 5 de la matinada, arribava mitja hora tard a la feina. Vaig córrer pel pis buscant una tovallola neta, que no vaig trobar, de manera que em vaig haver de conformar amb un drap de cuina i, després d’adonar-me que m’acabava de rentar el cap amb crema hidratant, vaig sortir de la dutxa, em vaig vestir i vaig anar a la feina.
Allà, m’esperava el meu pitjor malson, el meu gran enemic, el diable fet persona… El meu cap.
Després de ridiculitzar-me davant de tota l’empresa, deixant el meu orgull i la meva moral pel terra, i de no dignar-se ni a donar-me un mocador després d’haver-me deixat la cara plena de baves que li anaven saltant de la boca amb els seus crits, em va despatxar.
De tant desesperat com estava, vaig anar cap al Camp Nou. Per què? Ben senzill; el Barça és una d’aquelles poques coses que acostumen a alegrar-te el dia.
Després de 3 hores de retencions a l’entrada de Barcelona, vaig aconseguir aparcar (a 30 minuts del camp) i mentre em menjava una hamburguesa vaig comprar-me l’entrada, que per cert, era caríssima perquè era partit de Champions.
7 de la tarda. Vaig entrar al camp, vaig buscar la meva butaca i, sorpresa! Hi havia una recent cagarada d’ocell al bell mig del seient. Vaig haver d’estar tot el partit dret i amb un senyor a darrere que anava comentant “no hi veig!” i, a sobre, el Barça va perdre.
Arrossegant la meva moral vaig sortir del camp, i vaig anar-me’n a casa, i sí; puc dir que aquell havia sigut el pitjor dia de la meva vida.

RELAT 15
“1957”
Puja al tramvia sense esma. És dissabte tarda i toca veure la Tere, la noia amb qui fa un any festeja. Va ser la mamà qui els va presentar, en un berenar de la parròquia, tothom vestit de diumenge i regat en colònia. La Tere ven peix a la Boqueria i la mama vol que s’hi casi quan ell torni de la mili. Amb dos sous fan pel pis i a ell li guarden el lloc a la feina. Així s’estalvia una boca a taula, que són cinc a casa, comptant la iaia. S’ho té tot estudiat, la mama: mili, boda, pis i nens. Com fa quan va a plaça i reparteix els calers que duu per les parades on compra.

El tramvia s’atura i ell s’encanta amb el tràfec de gent. El nen que emprenya i la mare que li pega, el paio del bigoti que s’insinua a una amb cara de minyona. La mirada li fuig per una escletxa entre cossos. Cap a les llambordes que ja corren amb els cotxes. L’ensopiment, d’un sospir, se li empassa un perfum fort barrejat amb pudor d’una boca i de puro acabat de fumar.

Va vestit d’estrena. El serrell, raspallat ben amunt, com el ianqui aquest que ara canta. També en sap ell de provocar mirades i somriures, li ho diuen les noies quan el guipen de darrere les revistes. La Tere no és pas lletja, però en podria tenir d’altres. Una rossa, per exemple, li agraden, amb ulls blaus, com les que surten a les pel·lícules. Però cal fer cas a la mama. Mili, boda, pis, nens.

A Triomf pugen tres monges i una nana. També, un paio estrany que no para de mirar-lo. ¿Un marieta? Quan el tramvia arrenca, el paio fa aparèixer una càmera de fotos de la jaqueta. En un tancar i obrir d’ulls, apunta i dispara. El flash encega un segon el passatge. Perquè les monges vegin les portes del cel i la nana imagini unes futures cataractes. I ell? Ja es veu, a l’església, de boda, amb la Tere i la família. Feta la feina, el fotògraf vola del tramvia. A ell, la vista li va al darrere. Hauria? Un sotrac i un “fes cas a la mama” el claven a lloc. “Mili, boda, pis, nens”, xisclen les vies que el porten amb la Tere.

RELAT 16
Feia moltes hores que esperavem a la platja,de cop una barca va arribar a la riba.Després de tantes hores d´estar a la foscor,una llanterna em va
enlluernar la cara i amb prou feines vaig sapiguer on posar els peus per no caure.Vaig asseure´m dins la barca al costat d´un noi de la meva edat i vaig  tancar els ulls per no marejar-me i deixar passar el temps.De cop, vaig agafar la seva mà amb força,no ens coneixiem de res,només feia unes  poques hores que haviem embarcat i compartiem el poc espai dins la barca plena a bessar de companys.Ens haviem assegut junts per casualitat,haviem intercambiat unes esquives mirades plenes de por i a la vegada d´esperança,de trobar a l´altre banda del mar una oportunitat…

RELAT 17
Maria!
La noia va continuar asseguda i amb la mirada perduda.  En Ricard va notar com una esgarrifança li corroïa l’esquena. El món depenia d’aquesta noia esquifida que restava al seu costat. Després que la poderosa inquisició hagués aconseguit eradicar els llibres i l’escriptura ja feia cent anys, la custòdia i  l’adquisició de nous coneixements havia estat gairebé impossible fins el descobriment de les persones biblioteca.
La Maria era la penúltima de la seva espècie. Havien estat perseguits i gairebé exterminats durant els últims vint anys.
I no hi havia temps. En Ricard es moria. Havia de passar tota la informació a aquella nena de sis anys abans que fos massa tard.  Va continuar vomitant tota la informació que disposava de forma monòtona sense entendre res del que deia.
La Maria, sense poder-ho evitar, va emmagatzemar totes les dades.

RELAT 18
L’IVA DELS CONILLS La introducció de l’IVA va comportar algun malentès:
-Quin és el tipus d’IVA per a una granja de conills?
-El reduït del 6%. -El meu assessor m’ha dit que el 4%.
-El 4% es tracta de la compensació per als qui estan acollits al Règim Especial de l’Agricultura; però en aquest cas vostè no els hi pot donar pinso.
-L’assessor m’ha dit que encara que els hi doni pinso, puc acollir-me al règim especial. -Això no és així…
-Segur que no? El meu assessor és tot un expert… Ha escrit un llibre sobre l’IVA. -Cóm es titula? -No ho sé…
-Sap aquell jugador de golf que no donava a la piloteta ni per casualitat i que també va escriure un llibre?
-No. -El va titular “El golf i la mare que el va parir”.

RELAT 19
AL BOSC.
La boira cada cop m’amortallava més profundament. Aquells udols feia dies que em perseguien i cada minut els sentia més propers. Fugia aterrit sense rumb davant la presència immediata d’aquelles bèsties que eren fidel reflex de mi mateix.
Quan eren cadells els instruí a sobreviure en un ambient hostil en què només romanen els més forts. Els vaig ensenyar que per fer-ho calia deixar de banda els sentiments i pensar únicament en un mateix.
Durant anys, caçàrem junts, però cada cop em quedava més endarrerit en la tasca de la supervivència. Vaig aprofitar la seva joventut per seguir viu, però finalment em van rebutjar.
Ara, al bosc, l’escassetat de captures era evident i jo no deixava de ser un consumidor que els privava d’alimentar-se com seria desitjable.
Finalment, atrapat en un racó, vaig veure aquells morros bavejants que embravits s’acostaven cap a mi.
Sense compassió ni escrúpols van començar a atacar-me. Sentia com els seus ullals s’endinsaven al meu coll, el meu ventre, … Un d’ells va dir: “Adéu vell”.
En els meus últims batecs vaig pensar: “He fet bé el meu paper de pare però m’hauria agradat que la llei del bosc fos una altra”.

RELAT 20
A LA CIUTAT.
Una sensació de solitud m’envaïa. Últimament els meus fills em visitaven més sovint de l’habitual.
Cada visita significava la signatura d’un nou document. No sabia el que signava però tampoc gosava demanar explicacions. La medicació que prenia afectava al meu cervell. Les meves reaccions eren lentes. M’estava apagant per moments.
Educà als meus fills per sobreviure en un món massa competitiu, van aprendre que per sobreviure, si calia, provocarien danys col·laterals que no haurien d’afectar-los. Els instruí en el “jo” per sobre de tot i tots.
Durant anys vam anar de la mà en els negocis familiars. Ells havien rebut una formació molt superior a la meva. Al llarg d’un temps m’aprofità de la seva joventut per seguir a la jungla dels negocis, però progressivament em van anar apartant dels cercles de decisió.
Ara, els negocis no anaven bé, calia alleugerir càrregues supèrflues, perquè ells mantinguessin el seu estatus.
Un dia el meu fill petit, sense escrúpols, diposità a la meva gola una píndola, l’última. Vaig poder sentir com deia: “Adéu vell”.
En els meus últims instants vaig pensar: “he fet bé el meu paper de pare, però m’hauria agradat que la llei dels negocis fos una altra”.

RELAT 21
Necesitaba leer continuamente sus relatos. Tenía una dependencia absoluta de sus palabras. Era una necesidad imperiosa de leerla cada día al llegar del trabajo. Era mi liberación y sinceramente creo que la de ella.
Era mi droga. Era absolutamente de ella y no concebía la idea de dejar de recibir sus pensamientos plasmados en papel. Ella lo sabía y así lo mostraba con palabras como “ven”, “estas atado a mi” o, cuando le mostraba cierto distanciamiento, “te castigaré con el látigo de la indiferencia”.
Sé que sus palabras me agredían pero gozaba de ello y prefería correr el riesgo antes que no poder volver a leerlas.
Llego un momento en que sentí un cambio en su forma de expresarse. Dejo de utilizar la agresividad que la caracterizaba y se volvió más cauta. Sus palabras eran débiles y sin demasiado contenido. Si, efectivamente, eran más dulces y tenían mayor armonía, pero no me provocaban pasión ninguna, eran palabras que parecían escritas ya no solo para mí.
No pude evitarlo y por primera vez en nuestros tres años de relación le propuse que nos viéramos. Le mentí, le dije que me había enamorado de sus últimos textos y que quería conversar cara a cara con ella sobre los mismos. Nos citamos en un céntrico hotel.
Cuando la vi, solo puede espetar “puta” y la empuje hasta hacerla caer sobre la cama. Empecé a expresarme utilizando todo el vocabulario que había aprendido de ella. Y le dije lo que pensaba hacerla con sus mismas palabras. La zarandee, me comporté como un autentico animal y finalmente  continué insultándola hasta la extenuación.
Me tumbe a su lado y llorando solo pude decir: “¿Por qué me has hecho esto?”.
Ella contesto: “Hombres… llevo tres años mostrándote todo mi amor a través de mis palabras escritas y solo cuando he dejado de escribir con pasión, te has planteado verme. Sinceramente, te daba por perdido. Ahora sé que me quieres, pero debo de pedirte una cosa,  hazme el amor con la mayor dulzura de la que seas capaz, aunque sea solo por una vez”.

Así lo hice. Ahora sus palabras retoman el sentido que nunca debían haber dejado de tener.

RELAT 22
BLAU
Blau, blau, blau…i tan pla com la arena. La immensitat era total,assedegadora i cruel. Cremadora. Angoixant. No acaba mai. Es eterna, llarga; massa clara, massa forta, massa de tot. El meu cos anava d’esma. El respir era espès. El foc m’entrava per les narius i l’escalfor m’arribà a l’anima. El caminar era pesat, angoixós. Els meus peus cremaven amb el quasi flamejant  terra, i les meves vestes s’anaren caient menjades pel sol.
Aquell sol, font de vida, però que s’havia tornat eina de tortura. Aquell mar esdevingut un impossible però cada dia mes proper.
De cop tot girà. Es feu capvespre i aquelles pinzellades enrosades, blavenques del cel. Grises i blanques. Tot va canviar. Els meus vestits havien caigut del tot. Eren pols. Es confonien amb la fina sorra, anaren desapareixent. Em vaig sentir lliure i el meu cos, ja amb un goig  intens, es submergí  en la immensitat blava i el meu esperit s’enlaira amunt,cap a l’espectacle de colors que tenia damunt meu. En aquell moment cel i terra s’ajuntaren en mi i en sortí un nou jo.
Allà al fons, tot verd, tot viu ,tot vida. Aquelles branques ondulants, aquella llum zenital…Allà vaig tornar a ser. Tornava a viure. Una nova vida m’embolcallava, una nova dimensió. L’amor a la vida, a les coses que m’envoltaven creixia en mí.
Cada dia; tocar de peus en terra; fer la vida fàcil; estimar. Cal complicar les coses?
Aquí, avui i ara. Estic escrivint. Estic envoltada de la gent que m’estimo. El sol em posa la ma a la esquena i em fa reviure en una suau escalfor. El sol es la vida
Hi ha silenci. Es un silenci viu,  ple de pensaments que travessen  l’espai. Pensament positiu, vàlid. Algú fa un fort xiulet: també es positiu. Deu ser algú que es manifesta, que te quelcom a dir, que respira. Tal volta també surt de la seva clova.

RELAT 23
Era la Feli, la cangureta. Estava embarassada. I era feliç, molt feliç. Tindria un canguret i se l’estimaria molt. Van passar els dies i els mesos corresponents. I va tenir el canguret. Era molt bonic. Rodonet i peludet com una boleta.
Se’l va posar a la bossa; i anaren passant els dies i el canguret anava creixent. Però al anar creixent se’n va adonar que el seu fill, en Tan, tenia la bossa trencada pel mig: totalment oberta.
Què podria fer el canguret amb la bossa, que no li servia per res? La Feli va començar a patir pel que li podria passar al seu fill. Què podria fer, en realitat, un cangur sense bossa?
En Tan es va fer gran. Era un cangur fort i ferm. I fins i tot era guapo. Però el seu defecte de naixement li portava problemes.
El fet de no trobar una parella estable va començar a anguniejar a en Tan i a la seva família. Ell es va començar a tornar mes arisc i insociable.
Fins que un dia, que anava saltant per aquella gran esplanada que hi havia davant de la seva casa, es va topar amb la Lia. Bé, ell no sabia de moment que es deia Lia per que no la coneixia; venia d’altres contrades.
Però al veure-la li va fer un salt el cor. Oh, quina cosa! I, maquinalment es va donar la volta per que ella no veies la seva bossa oberta pel mig. No sabia que ella ja se n’havia adonat.
Se n’havia adonat i tant li feia. Que no en tenia una de ben grossa ella de bossa?
I van congeniar, i tan amics es van fer, que al cap d’un temps la panxeta de la Lia va anar creixent, creixent fins que va sortir-ne el canguret que mai hàgiu vist ni imaginat.
I la Lia se’l posa a la seva bossa, tant contenta. En Tan li feia la compra, endreçava la casa o el que calgués. Sense oblidar-se mai d’anar tot sovint a acaronar al petitó, al que van anomenar Can, i fer un petonet ben dolç a la Lia, que estava molt contenta i que va tenir a en Can a la bossa, fins que aquest va ser ben gran.
I quan això va succeir, en Ton i la Lia, se’n van anar saltant ben feliços a veure mon.

RELAT 24
Fragments
Entre les pàgines d’aquell llibre que havia estat abandonat a les golfes, va trobar un tros de paper, que havia estat rebregat en temps immemorials. L’escriptura caŀligràfica feia aigües i s’esvania en un paper que havia perdut consistència.
De sobte, una imatge, com si d’una fotografia en blanc i negre es tractés, li va venir a la memòria: ella, els pares, els cosins… al voltant de la taula… bufant les espelmes del seu pastís d’aniversari. El xivarri. L’alegria. I després… l’oblit. En un llibre tancat.

RELAT 25
Pensaments
Li ha vingut al cap la data d’avui: 12 de març.
No és conscient del dia que és, però sap que li hauria de sonar d’alguna cosa. Fa una passada ràpida a les dates d’onomàstica i d’aniversaris de la gent que coneix: la mare, el pare, els nebots, les germanes i els cunyats, la companya del departament de publicacions, els seus dos exs… Si no s’equivoca, no hi ha ningú que celebri res el 12 de març. Potser alguna cita pendent acordada ja fa dies? Fóra bo fer una ullada a l’agenda, no fos cas que quedés malament amb algú, però intueix -i probablement sap- que no hi ha res apuntat. I no s’equivoca: l’espera un rutinari dia, de feina de despatx, endreçant papers i supervisat coŀleccions pendents de publicar, mecanoscrits encara inèdits i que potser mai no veuran la llum; un dia per atendre inacabables llistes de trucades en espera en què el més emocionant és l’aturada pel cafè a la saleta atapeïda i plena de fum i el dinar al bar de sempre amb els companys de sempre i amb el menú de cada dia… I la tornada a casa -qui sap l’hora- trista, cansada, esgotada…

RELAT 26
L’OMBRA
Esbufegava, no podia més. Fugia  com si una estranya presencia el perseguís. Corria veloçment, tot i el mal que li feien les cames. Girà la cantonada i amb les rajoles barcelonines mullades, va relliscar i caigué de cul. Tremolava. Tornà a posar-se de peu però no pensà d’agafar el barret que li havia caigut a terra. No volia girar-se. No volia trobar-se de cara amb la persona que portava estona intimidant-lo.
Continuà corrent mentre a l’infinit presenciava que el sol tenia pressa per sortir. Finalment, resignat, girà el cap i veié que allò que el perseguia no era res més que la seva ombra. I la va saludar.

[poll id=”17″]