Aureli Vázquez, periodista i cofundador de l’editorial Espai Literari continua oferint a L’Illa dels Llibres nous capítols del Manual de supervivència per a escriptors.
La pregunta que encapçala aquest article ha generat infinitat de converses que fàcilment acaben en un cul de sac. Es pot parlar de criteris ‘objectius’ que determinin què és una bona novel·la i què no ho és? Podem aplicar el mateix a un relat curt? I a un poema? És una pregunta tan àmplia i ambiciosa que gairebé frega l’absurd, però penseu-ho bé: si tinguéssim una resposta clara, unànime o més o menys consensuada, tots plegats ens estalviaríem molts mal de caps.
Permeteu-me que comenci pel final: jo crec que no hi ha llibres objectivament bons, però sí n’hi ha que són objectivament dolents. Si teniu 90 segons per a mi –una barbaritat, en els temps que corren–, miraré d’explicar-me.
És bo un llibre que ‘enganxa’?
Segur que a vosaltres també us ha passat: després de llegir un llibre amb molt bona crítica, o amb molts titulars a la premsa, esbufeguem i diem: “què vols que et digui, no n’hi havia per tant”. Pam, ja hi som. Què coi volem dir amb ‘no n’hi havia per tant’? Estem parlant de si el llibre ‘enganxa’? O de si ens ho hem passat bé? O potser som d’aquells que demanem a un llibre que ‘ens aporti quelcom més’? Perquè, la veritat, el que m’avorreix a mi potser interessa al meu veí i a l’inrevés. Realment sabem el que li demanem a un llibre?
Aquí volia arribar: la literatura treballa amb un material sensible i, segons com es miri, perillós: els sentiments. Amor, odi, tendresa, por, fàstic… És d’això que tracten els llibres. I els sentiments, per definició, no poden ser mai objectius. M’estendria sobre això, però hem quedat que només tenia 90 segons, i el cronòmetre és implacable.
Què fa que un llibre sigui ‘dolent’?
Ara bé, pot un llibre ser ‘objectivament’ dolent? Posaria la mà al foc que sí. Perquè, de la mateixa manera que un ‘llibre bo’ pot no agradar tothom, un ‘llibre dolent’ no agrada gairebé a ningú. I què fa que un llibre sigui dolent? Ja veureu com esteu d’acord amb mi: un grapat de faltes ortogràfiques; un seguit de frases que no s’entenen; uns personatges sense cap tret propi; un final-trampa amb un personatge que no havia aparegut fins ara; una trama que no té sentit o li manca lògica… En definitiva, totes aquestes coses que els que han llegit molt saben identificar fàcilment… i els que no, de seguida aprecien que alguna cosa grinyola.
He sentit dir, desenes de vegades, que en realitat no hi ha llibres bons i llibres dolents, sinó aparells de marketing potents o manca de recursos. Em sembla una bajanada. Qualsevol professional del marketing sap que un llibre no es pot vendre molt si no té un mínim de virtuts, ni que sigui l’habilitat –genys menyspreable– de connectar amb el lector –la discussió sobre els best-sellers la deixo per a un altre dia–. I… sí, és veritat que molts llibres bons no tenen repercussió a la premsa, què hi farem. Però una cosa no treu l’altra.
He tingut la sort –i el patiment– de fer de jurat en alguns concursos literaris, i gairebé sempre s’ha donat una circumstància reveladora: els/les premiats/des normalment ja havien guanyat altres certàmens literaris. Serà casualitat que a diferents jurats de diferents concursos ens agradi el mateix, amb la identitat dels autors protegida sota plica? No ho crec. També tinc per segur que hi havia obres no premiades que ho haguessin merescut, però entraríem en el terreny de la justícia/injustícia dels concursos i, en fi… només em queden 11 segons.
Una vegada vaig sentir al meteoròleg Tomàs Molina dient alguna cosa com “el canvi climàtic no és opinable: els que ens hi dediquem, ho sabem”. Estic convençut que els ‘Tomàs Molina’ de la literatura –editors/es, llibreters, correctors, docents, etc– dirien quelcom similar. Potser no hi ha ‘llibres objectivament bons’, però sí hi ha criteris objectius per jutjar-ho. Afortunadament.
Aureli Vázquez
